De la movidamadrileña, se n’ha parlat molt. No hi hagut cap movida com lamadrilenya, de la mateixa manera que tampoc no hi ha paelles, ensaïmades o calçotades tan bones com les de Madrid. Al capdavall, Madrid és la mesura de totes les coses.
No obstant, de movida, va haver-n’hi una altra de menys mediàtica, però amb un impacte similar: la de Vigo. L’esclat musical que s’hi va produir a cavall dels setanta i dels vuitanta va projectar-se en el temps, amb grups com Os Resentidos, Golpes Bajos o Semen Up, i sobretot, amb la irrupció estel·lar de Siniestro Total.
Els Siniestro van penjar les guitarres en 2022, posant fi a una trajectòria dilatadíssima de lletres irreverents a mig camí entre el punk i el rock. De la vintena de discos de la banda n’hi ha un, Ante todo, mucha calma, que constitueix la seua petjada musical. Van enregistrar-lo el novembre de 1991 a la sala Arena de València.
El títol de l’àlbum encaixa la mar de bé amb l’any polític valencià que tot just ha començat. D’una banda, perquè la legislatura sorgida de les eleccions del 28 de maig de 2023 encara es troba en la fase inicial, i, de l’altra, perquè mesurar ben bé cada passa resulta fonamental.
Renovar-se o morir
Al llarg del 2024 assistirem a processos de renovació decisius al PSPV-PSOE i a la coalició Compromís, les dues forces que van protagonitzar els vuit anys de Botànic, mentre que tant Podem i Esquerra Unida, ara extraparlamentàries, com la plataforma Sumar, que amenaça d’implantar-se al País Valencià, també hauran de definir el seu full de ruta. Convindrà que tots plegats mantinguen la calma i que els ganivets —que alguns ja esmolen— no vessen molta sang.
De fet, els partits de l’oposició corren el risc de dedicar massa esforços a les seues batalles intestines, tot deixant en segon pla la necessària fiscalització del Govern valencià. El congrés nacional dels socialistes valencians serà abans de la primavera, i el de Més, la formació principal de les tres que integren Compromís, no arribarà fins prou més tard: els dies 19 i 20 d’octubre.
Les conseqüències a llarg termini d’ambdós congressos són ara com ara imprevisibles. Si es tancaren en fals, PSPV i Compromís veurien seriosament coartades les seues opcions de recuperar la Generalitat en 2027. Si, per contra, d’aquests dos conclaves n’eixiren lideratges potents, capaços de plantar cara al Consell de PP i Vox, mantindran viva l’esperança de recuperar el poder a la primera.
En el cas concret de Compromís, caldrà estar molt atents a la més que possible federació entre les diverses potes que en formen part. Després de quinze anys de relació de parella, però no matrimonial, la conformació d’una federació de partits —com l’extinta CiU— ha de servir per a estrènyer-hi els llaços.
Els socialistes compten amb una implantació territorial enorme i el plus que significa la condició de partit d’àmbit estatal que en aquest moment, a més, ostenta la presidència del Govern. Però, per a Compromís, la manca de visibilitat institucional representa un hàndicap importantíssim. No només han hagut d’abandonar la Generalitat, sinó que ja no ocupen l’alcaldia de València, que era un focus d’exposició notable. I, per acabar-ho d’adobar, la seua referent número u, Mónica Oltra, es troba en fora de joc.
La recomposició interna de Compromís determinarà el seu futur. La federació de partits ha de blindar els equilibris interns i obrir un nou temps a la coalició. I no serà tan senzill: hi bateguen sensibilitats molt diverses, no sols entre els partits, sinó al si d’ells.
A Més, per exemple, cada vegada se senten més veus crítiques amb l’aliança estatal amb Sumar, que li ha restat moltíssima visibilitat a la coalició en el Congrés, i amb el pes minvant del discurs nacionalista en detriment d’un altre que entronca de ple amb l’esperit de la plataforma liderada per Yolanda Díaz.
La pèrdua d’influència a l’hemicicle espanyol, malgrat haver multiplicat per dos el nombre de diputats, és un dels retrets que més circulen en els cenacles de la coalició, però el congrés de Més de l’octubre segurament incidirà més en el segon aspecte.
El corrent Bloc i País, tot i ser clarament minoritari, ja no amaga gens ni mica la seua decepció per l’evolució que ha experimentat Compromís. I està científicament comprovat: quan un partit es troba en el poder, la dissidència no acostuma a aplegar molts fidels, fins i tot pot semblar pintoresca, però, en passar a l’oposició, els discursos crítics gaudeixen de més acceptació.
Alerta, doncs, perquè l’intent d’una part de Compromís de remarcar el perfil identitari —a la manera del BNG, per exemple— podria obrir una ferida considerable a Més i malmetre la relació amb Iniciativa del Poble Valencià.
En el cas del PSPV-PSOE, dels tres aspirants a succeir Ximo Puig a la secretaria general [vegeu EL TEMPS núm. 2.063], hi ha una favorita: l’exalcaldessa de Gandia i actual ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant. Si ella, la setmana entrant, comunica que opta a liderar el socialisme valencià, serà complicat que l’il·licità Alejandro Soler i l’alcalde de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, opten a competir-hi en primàries.
No obstant, al PSPV, una font de sorpreses inesgotable, res no és descartable. Ja va demostrar-ho un alcalde semidesconegut de Burjassot, anomenat Rafa García, que l’any 2017 va aconseguir el 42% dels vots en unes primàries contra Puig a penes dos anys després que aquest haguera recuperat la presidència de la Generalitat per als socialistes després de vint anys postrats a l’oposició.
Pel que fa a l’esquerra alternativa, tot indica que María Teresa Pérez esdevindrà la nova secretària general de la branca valenciana de Podem. És impossible que empitjore el balanç de la seua amiga i predecessora, Pilar Lima, que ha llegat un partit a la deriva, sense múscul i absent de les principals institucions.
En el cas d’Esquerra Unida, la coordinadora general, Rosa Pérez Garijo, també cedirà el testimoni en la primera part de 2024. Malgrat que van compartir militància i els unia una certa amistat, l’exconsellera d’EUPV no està contenta amb la manera com Díaz ha pilotat Sumar i la seua relació amb les forces valencianes.
Al País Valencià, tota l’esquerra mira amb suspicàcia els moviments de la gallega per tal d’estrendre-hi la seua marca. Si no hi ha hagut espai per a tres, com n’hi hauria d’haver per a quatre o cinc? En general, l’esquerra valenciana es pregunta allò de “¿quienes somos? ¿de dónde venimos? ¿a dónde vamos?”, que cantava Siniestro Total, tot confiant no acabar com el nom de la banda.
Amb el vent a favor
“Al fondo, a la derecha”, que també cantaven els Siniestro Total, tot es veu d’una altra manera. “Vamos muy bien”, diria Mazón emulant una altra lletra del grup.
En realitat, el president valencià és més de música melòdica, però amb el vent a favor qualsevol melodia sona bé. I el PPCV, ara mateix, ho té tot de cara: el Consell, les tres diputacions provincials, tots els ajuntaments de referència i un govern de Pedro Sánchez a Madrid.
La confrontació amb l’executiu estatal —encara més si la ministra Morant és elegida secretària general del PSPV— està garantida. Podríem assistir, doncs, a un remake de la relació tibantíssima que van mantenir Francisco Camps i José Luis Rodríguez Zapatero.
Les preocupacions de Mazón estaran més centrades a contenir els impulsos de Vox. No tant els dels tres membres del Consell, als quals pot vigilar de prop, com els del grup parlamentari i el partit en si. La formació ultra és molt dependent de la seua direcció estatal, que després dels comicis del 23 de juliol s’ha afanyat a marcar distàncies amb els populars.
El centralisme extrem de Vox té les seues implicacions a escala valenciana. De fet, la placidesa que es respira al PPCV no és extensible a ells. Poc abans de Nadal, en una decisió inesperada, la cúpula del partit va ordenar la substitució de la síndica a les Corts, Ana Vega, en favor de José María Llanos. Ella pertany al cercle de confiança de qui era secretari general, Javier Ortega Smith, que ha perdut pes a Vox amb el pas del temps. La seua decrepitud ha comportat el relleu de Vega a la sindicatura.
Mazón s’ho mira satisfet. Ell sí que té el partit per la mà. Malgrat els orígens zaplanistes i la filiació zaplanista d’alguns dels seus principals càrrecs de confiança, presideix un PPCV unit com no ho havia estat de feia temps. Ni tan sols se’l veu incòmode amb el seu vicepresident, l’antic matador de bous Vicente Barrera, que ja ha protagonitzat diverses declaracions pujades de to. Les paraules se les endú el vent, i el vent li bufa a favor.