El partit Izquierda Española ja està inscrit en el registre del Ministeri de l’Interior, com és preceptiu per començar a actuar. I neix per presentar-se a les eleccions al Parlament europeu, el proper mes de juny. El seu impulsor és Guillermo del Valle, un advocat que s’ha fet relativament conegut a través de les tertúlies de mitjans crítics amb el Govern de Pedro Sánchez, en especial a la televisió de l’organització que aplega als bisbes catòlics, Trece TV, així com a la ràdio de la mateixa confessió, Cope. Abans, del Valle fou el fundador -entre d’altres- d’El Jacobino, un grup d’idees del socialisme espanyolista que es donà a conèixer a partir de 2021 com a «alternativa» al que considera «lliurament del PSOE al nacionalisme» i «el separatisme».
En els últims tres anys El Jacobino ha tengut un clar suport dels mitjans de comunicació de dreta de Madrid que l’han impulsat com a exemple del, per així dir-ho, bon socialisme, és a dir espanyolista, contraposat al de Sánchez. Fruit d’aquesta empenta mediàtica ha rebut també el suport d’ex membres del PSOE, entre els quals destaquen Nicolás Redondo Terreros, expulsat l’any passat del Partit Socialista, Juan Martín Martín Seco, que fou alt càrrec del ministeri d’Hisenda del Govern de Felipe González i militant socialista fins a l’any 1990, i José María Múgica, advocat que abandonà el PSOE el 2018. També Julio Villacorta, ex secretari d’organització del PSC li ha donat suport. Des de l’àmbit sindical i propers a IU s’hi han acostat Ángel Pérez i Javier López. També altres noms relativament coneguts de Ciutadans han manifestat en algun moment el seu suport a El Jacobino i ara a Izquierda Española, com l’ex diputat al Parlament català Sergio Sanz.
Segons la premsa dretana de la capital espanyola, s’espera que els pròxims mesos es vagi anunciant un progressiu degoteig de noms rellevant de tot l’univers de centre i progressista espanyolista que donin suport també a Izquierda Española.
De moment no han dit res les altres dues organitzacions -no partits- que han nascut els últims mesos des de sobretot l’àmbit de Ciutadans i que reivindiquen en el fons el mateix, una alternativa d'esquerra espanyolista al PSOE, com són La Tercera España -Fernando Savater, Francesc de Carreras...- i Nexo -Edmundo Bal, Franciso Igea...-
El nou partit no només no amaga el seu caràcter essencial sinó que en fa bandera i segell identitari: «no es poden fer polítiques de progrés per a una majoria social de la mà dels nacionalistes, són l’oposat a la solidaritat i fomenten els privilegis», afirmà Del Valle en l’acte en el qual informà que la formació es presentarà a les eleccions europees.
«Ens esperen prou més de 300.000» vots, en aquest comicis, asseverà l’impulsor d’Izquierda Española. Possiblement tengui raó. La qüestió essencial, està, emperò, en si l’únic que persegueix és convertir-se en una mena d’UPyD bis de Rosa Díez, per viure el màxim anys possibles del sou generós del Parlament europeu, o si de bon de veres aspira -tal i com la premsa dretana de Madrid desitja i assegura que podria ser- a fer mal al PSOE no tant als comicis de juny d’enguany sinó en el futur, quan es convoquin eleccions al Congrés i Senat.
Els resultats electorals de les últimes dues convocatòries donen els marges dins dels quals es pot moure potencialment Izquierda Española i que són els que marcaran la diferència entre ser una cosa o l’altra.
El comicis europeus de 2019 varen coincidir amb les eleccions autonòmiques i locals i, per tant, existí un efecte d’arrossegament de vot que suposà un increment de la participació respecte a les anteriors convocatòries. Fa cinc anys l’abstenció va ser del 40% però un quinquenni abans fou del 56,2% i a l’ocasió prèvia, la de 2009, del 55,1%. És raonable suposar que la d’enguany serà més aviat propera als dígits de fa deu i quinze anys que no als de fa cinc.
A l’any 2014 el primer eurodiputat costava poquet més de 300.000 vots, que foren els que l’antic redactor d’El Temps, Jordi Sebastià, va obtenir al front de Primavera Europea, 302.266, i, en conseqüència, es convertí en membre del selecte club de parlamentaris europeus. En aquella ocasió el cens electoral total -la circumscripció, com se sap, és tot l’Estat- fou de 36.514.084 membres, mentre que a les eleccions espanyoles de juliol passat va ser de 37.466.432. Per enguany no serà gaire més. Per tant, l’increment censal del 5,3% es pot aplicar en teoria al cost mínim d’un eurodiputat, cosa que suposaria que valdria al voltant de les 316.000 paperetes.
Aquesta xifra dona el marge més baix que haurà de superar Izquierda Española per obtenir escó. Tenint en compte que Ciudadanos s’enfonsarà -si es presenta- i que va obtenirara fa cinc anys 2.731.829 suports, així com que el nou partit aspira a llevar alguns sufragis al PSOE, que en sumà llavors 7.369.789, no pareix molt difícil que l’objecti mínim del partit anti Sánchez pugui convertir Del Valle en eurodiputat.
Ara bé, treure un o dos diputats no seria fer mal al Partit Socialista. UPyD va obtenir poc més d’un milió de vots el 2014 i 4 diputats que en cap moment van ser una amenaça per al PSOE. No era ben bé, però, el mateix espai que vol ocupar ara Izquierda Española. A partir de quin resultat podria ser si més no un maldecap per a Sánchez? Per suposat això dependrà de la interpretació que cadascú faci dels resultats, però en aquell any, el 2014, la combinació de la caiguda de suports al Partit Socialista -va perdre 9 escons- amb la irrupció de Podemos -1.253.897 sufragis i 5 diputats- i la pujada d’Izquierda Unida -1.575.308 suports i 6 euro representants- pot donar el marge superior aproximat que atorgaria a la formació de Del Valle la condició de seriosa amenaça per a Pedro Sánchez, si aquest rep un significatiu càstig: almenys una xifra al voltant dels 1,5 milions de paperetes i un mínim de mitja dotzena d’escons.