Malgrat que des que ha tornat a viure als Plans de Sió l’Anna Punsoda ve més a Barcelona del que voldria, avui ens trobem per videotrucada. Ens rep des de l’altre costat de la pantalla abrigada amb una jaqueta de llana gruixuda. Diu que a casa hi fa fred perquè se’ls ha espatllat la caldera, que van comprar de segona mà, i que amb aquestes coses ja se sap.
Quan acabem l’entrevista, però, la màquina torna a sonar. “Hòstia, és que, realment, això de fer d’operària et dona molta autoestima”, exclama. “M’he embrutat les mans i, gràcies a això, puc escalfar els meus nens”, afegeix orgullosa, tot apuntant que, malgrat ser una mica autàrquic, aconseguir fer funcionar una casa és profundament reconfortant.
D’això, del procés de tornar a la senzillesa dels orígens, d’arrelar a la seva terra, que és la Segarra, i de tornar a ser a prop de la seva gent, és del que va La terra dura. A través d’aquest dietari, un entramat de vivències, converses i història, Punsoda relata els primers trenta-un dies des que el seu marit Ignasi, els seus dos fills i ella van decidir rehabitar —i rehabilitar— un mas de les Pallargues.
—Per què va decidir escriure sobre la seva tornada als Plans de Sió?
—Perquè tenia ganes de veure la part bona que hi havia en els meus orígens. No només pel que fa a patrimoni i a història, sinó també des d’un punt de vista present. Era una manera de reforçar l’amor propi de la terra i de passada reforçar-ne el meu. M’interessa molt la relació entre el “nosaltres”, les persones, i els seus orígens.
—És per això que va escollir aquest format de dietari ple de converses amb experts del territori?
—Sí. Que parli un lloc vol dir que parla la seva gent. He passat molts anys fora, però he mantingut el vincle amb tots ells, sempre conscient d’aquesta distància. Per tant, m’interessava que expliquessin ells el que estan fent des d’aquí.
—A La terra dura també retrata la idiosincràsia més fosca de la Segarra: el conservadorisme, el masclisme, la “poca autoestima” de la Catalunya central... I en explicar aquestes realitats, sovint diu que l’únic que pot fer és fer-se’n al càrrec. És la manera de conviure-hi?
—Sento una lleialtat absoluta cap a la meva gent. Quan faig un discurs de gènere, intento que no sigui un discurs de confrontació amb la part masculina de la comarca. No perquè tingui por de confrontar-m’hi, no tinc gens de por, sinó perquè he vist la vida dels homes d’aquí i han sigut vides de merda. Soc del tot conscient que la història, l’economia, el clima, la cultura, la moral esclavitzaven a tothom.
Aquí la comunitat t’obliga a tenir molts punts de vista possibles. D’una banda, tinc la pulsió d’alliberar-me’n, i per això vaig marxar, i per això he fet la crítica que n’he volgut fer, però, de l’altra, no voldria desvincular-me del col·lectiu. Quan el punt de vista de l’altre no t’està bé, però és un altre que és la teva gent, només pots fer-te’n al càrrec.
—És més fàcil ser feminista o progressista a Barcelona?
—I tant. És molt més fàcil. Primer, perquè només et barreges amb la gent que pensa igual que tu. Allà les afinitats són purament de discurs, o de circumstàncies, d’acord amb el que estàs vivint o amb el que necessites per reforçar el teu discurs personal. I aquí el que més pesa és la comunitat, i la comunitat per definició és diversa. Això fa que tinguis més punts de vista.
—El bonÀrea té un gran impacte en tots els aspectes de la vida dels ciutadans que resideixen a prop de Guissona. Al llibre, es mostra crítica, però també comprensiva amb la Corporació Alimentària de Guissona. Què en pensa, de l’empresa de Jaume Alsina?
—El primer que vull dir és que no hi tinc una fixació especial, però soc d’un poble que és molt a prop de Guissona. Per tant, la presència és absoluta. Així com a Tàrrega, a Lleida, a Balaguer, hi ha convivència empresarial, a Guissona, no. A Guissona hi ha un monopoli. Amb tots els inconvenients dels monopolis. Passa una mica com amb el turisme en moltes zones de la costa. Sempre es diu que ha donat molta feina a molta gent i, per tant, no pots imaginar la realitat laboral i social de la teva terra sense això... Però, per altra banda, penso que hi ha moltes coses que es podrien haver fet diferent, que s’haurien d’estar fent diferent, i que això que ha crescut tant i que objectivament ha donat feina a tanta gent, també ha impedit la diversitat de sectors i de projectes dins el sector, i un clima de llibertat crítica. Hi ha un concepte que se’n diu “la por guissonenca”.
—La por guissonenca?
—Vol dir que ningú gosa ser gaire crític amb “la casa gran”. Tothom té un fill, un nebot, un marit, un pare, que econòmicament en depèn. Això fa que es generi un ambient de falta de distància crítica. Com a mínim. Jo que personalment no en visc ni tinc ningú gaire proper que en visqui, em sento lliure per dir el que en penso. D’una banda, valoro l’empenta i la intel·ligència, clarament, de muntar una empresa d’aquesta envergadura. De l’altra, penso que la gestió dels residus es podria fer més bé, que no tenen consciència ecològica, que no hi ha consciència de conservació del paisatge i que el cost humà que té aquest creixement, de vegades no està ben controlat.
—Amb el que sí que es mostra implacable és amb el canal Segarra-Garriga. Per als qui no en coneguin la problemàtica, ens l’explica?
—És un canal que es va començar a construir l’any 2002. Era un dels grans projectes de la Generalitat de Catalunya, un dels més cars que ha adjudicat mai. Volia emular el que va ser el canal d’Urgell aquí, a la Segarra i a les Garrigues. Aquest canal, però, hauria suposat la transformació del paisatge i la desaparició d’unes aus que ja no hi podrien viure. Van construir aquest canal sabent que hi hauria problemes amb la normativa europea. Es va construir sabent que no hi hauria aigua per al canal de l’Urgell i el de Garrigues, i que, si hi havia cert marge, no es podria utilitzar a les zones que més ho necessiten, perquè implicaria la desaparició d’aquestes aus. Va ser una inversió molt poc racional i molt poc justificada.
—Una inversió que beneficiava, sobretot, el projecte del bonÀrea?
—I a Torrons Vicenç, i a Borges, i a Vall Companys. A les grans empreses que es poden pagar la xarxa secundària. Perquè un cop tens el canal, per portar l’aigua als trossos, cal una inversió. Una inversió caríssima. I molts pagesos pensen que no els compensa, perquè els fills ja no s’hi dedicaran. Per tant, fer una inversió tan gran per a només la seva generació no val la pena i el que fan és arrendar o vendre la terra a aquestes empreses.
—Al dietari parla del president Lluís Companys, que va néixer al Tarròs (l’Urgell), no gaire lluny dels Plans de Sió, i el defineix com un home “vanitós i de poca autoestima”. Quina opinió en té, d’aquesta figura política?
—La figura que em va quedar al cap, després de llegir-ne una biografia, era aquesta combinació d’home histriònic, amb afany de protagonisme, amb un complex vers els seus orígens econòmics mal resolt... I això feia que fos una mica incapaç d’aproximar-se a les coses bones que també tenien la gent d’Estat Català i la gent d’Acció Catalana i, en menor grau, també la gent de la Lliga [Regionalista].
—Això el va fer vanitós i, alhora, insegur?
—Sí, d’una banda, li faltava la capacitat de creure’s que les seves decisions tindrien un efecte potent a llarg termini i, de l’altra, tenia massa ganes de passar a la història. Segurament, la manera com va afrontar la mort tenia més a veure amb això últim que amb la coherència de tota la trajectòria i de tot el discurs.
—El dietari és força personal. Explica detalls íntims, com per exemple que de jove va patir anorèxia. Li va fer por exposar-se així?
—No, perquè l’anorèxia és un tema que tinc molt superat i molt pensat. No m’exposo en primera persona sobre un tema fins que no tinc la sensació que ja no em pot fer mal. A mesura que em vaig fent forta per dins i que un tema ja el tinc prou treballat i tinc prou discurs i penso que la manera que tinc de parlar-ne pot servir per ajudar els altres; ja no em fa por. En aquest cas, ha estat força paral·lel a l’autonomia personal, l’autonomia econòmica, l’autonomia familiar... El meu creixement personal ha anat molt lligat a la superació de la malaltia, que era una manera d’assenyalar un problema, una mena de crit, i a mesura que he anat resolent aquest problema, la malaltia s’ha anat resolent. Era més una conseqüència d’altres coses que no una causa. Mai no fas net del tot amb aquestes coses del cap, però des del moment en què no et condiciona la vida, és un pas endavant molt gros.
—Creu que els seus fills són més feliços a la Segarra? Fer créixer la descendència a la Catalunya rural és millor que fer-ho a la ciutat?
—Saps què passa? Que els puc dedicar més temps, i això fa que estiguin més bé. Si jo hagués tingut tot el temps, tota la tranquil·litat d’esperit, tota la capacitat per dir agafem el cotxe i anem d’excursió, a Barcelona, que tinc aquí, probablement el tipus de vida hauria sigut semblant. Però no era així. Aquí estic més disponible per a ells i això ho fa el tipus de vida. A Barcelona potser tenien companys amb qui tenien més afinitat. Això també em passava a mi. No els passa res a ells que no em passés també a mi. Aquí són clarament diferents de la resta de nens, però també tenen una comunitat forta, que és important. No hi ha una separació d’espais tan forta. La senyora del menjador la troben després a la plaça del poble, i a mi, que soc la seva mare, em troben a casa, però vaig també molt a l’escola, a col·laborar. Hi ha una certa continuïtat. També perquè el carrer no és hostil, i quan el carrer no és hostil els espais poden ser comunitaris.
—Últimament, a més de publicar La terra dura, ha estat coordinant la sèrie d’assajos Deu manaments, de Fragmenta Editorial. Quina vigència tenen avui aquests preceptes perquè decideixi reflexionar-hi?
—La vigència és absoluta. N’hi ha molts que s’han traduït a llei. “No robaràs” o “no mataràs” són precepte legal. N’hi ha alguns que ara ja no ho són, però que ho eren. L’adulteri fins fa quatre dies estava penalitzat legalment i fins a la llei de Zapatero no es va despenalitzar, però era un element a tenir en compte quan hi havia un problema amb la custòdia. Per tant, són temes que afecten directament la nostra rutina cultural, sentimental, legal... Aquesta col·lecció era una manera de posar paraules i reflexions al que ja fem. Cometem o no cometem adulteri, tinguem o no tinguem pensaments impurs, desitgem o no desitgem els béns del proïsme, tot això són coses que ja ens estan passant. I, per tant, en la mesura que les vivim, les podem viure a consciència.
—Quin és el manament que més l’interpel·la, a vostè?
—Honraràs pare i mare.
