«Si Catalunya continua en el sistema comú, no poden haver-hi solucions bilaterals»

—Com és la vida de Vicent Soler des que ha deixat la política?

—Continuo molt actiu tant com a president del Consell Social de la Universitat de València com de l’Adeit (Fundació Universitat Empresa). Alhora, la vida familiar, que havia hagut d’arraconar una mica mentre vaig ser conseller, ha guanyat més protagonisme. Ara bé, tot i abandonar la política institucional, la meua voluntat per contribuir a la societat roman del tot intacta.

—Troba a faltar la tensió de la política institucional?

—Tot i la complexitat del que portava entre mans, els set anys de conseller els he viscut amb passió i il·lusió, perquè estava treballant pel meu país, i res no es pot comparar amb això. Per mi, ha sigut un privilegi enorme treballar per intentar que els valencians i les valencianes tingueren una vida millor.

—Quin és el moment més complicat que recorda dels set anys com a conseller?

—No oblidaré mai el final de març de 2020, amb l’esclat de la pandèmia. No teníem diners a la caixa i la gent s’estava morint. Era terrible. Recordo diverses nits sense dormir. Encara no sabíem molt bé què s’havia de fer, però era evident que calia tota mena d’aparells, respiradors... N’estàvem completament infradotats i n’havíem d’adquirir en un mercat mundial molt competitiu. Era tan gran el pes de la responsabilitat que teníem a sobre nostre... Vam haver de convèncer la ministra Montero que ens calien diners frescos. Crec que el govern d’Espanya va entendre perfectament la gravetat de la situació i va actuar com calia actuar, és a dir, avançant-nos diners.

—En general, la ciutadania va valorar positivament la gestió de la pandèmia que va fer el Botànic. Tanmateix, aquesta bona valoració no es va notar la nit del 28-M, en què les forces de l’esquerra van cedir el poder a les forces de la dreta. Com va viure aquella nit electoral?

—Si he de ser sincer, va ser una nit molt trista. I també d’un cert desconcert, perquè no enteníem que, amb el 60% de la ciutadania aprovant la gestió del Botànic, les urnes ens donaren l’esquena. El que va passar, però, va ser que no ens vam adonar que el component autonòmic tenia molt poca importància. Els mitjans de comunicació, especialment els de Madrid, van imposar una agenda i un relat que nosaltres no vam saber captar. Les eleccions autonòmiques van esdevindre un plebiscit de Pedro Sánchez. La sanitat, l’educació... i allò en què tenim competències les autonomies, tenien poca importància en aquell relat.

De tot això, ens n’hem adonat amb el pas del temps, perquè aquella nit no enteníem res de res. Durant vuit anys havíem treballat moltíssim, havíem fet una molt bona gestió, perquè no s’ha d’oblidar que, quan vam arribar al Govern, les finances de la Generalitat estaven fatal. No només vam agafar la granera i vam netejar la casa, sinó que també vam canviar els envans i vam fer-ho tot de nou. Els nous governants s’han trobat la casa ben polida.

—Diria que la ciutadania va ser injusta amb el Botànic?

—La paraula injusta no hi cap en política. La gent és lliure de votar el que vulga. Nosaltres vam fer molts esforços per redreçar la Generalitat, però després la dreta i l’extrema dreta van ser molt hàbils simplificant-ho tot amb un “que te vote Txapote”. Per algunes persones, va ser més important el “que te vote Txapote” que la gestió de la pandèmia o la regeneració de la vida política. Molta gent va oblidar amb molta facilitat la imatge que es tenia d’aquest país en 2015.

—A finals de desembre, PP i Vox van aprovar els seus primers pressupostos. La confecció dels pressupostos en temps del Botànic sempre van estar envoltats de molta tensió, sobretot entre vostè i Mónica Oltra. Troba a faltar aquells temps?

—El fet que en la confecció d’aquests pressupostos no hi haja hagut tensions significatives demostra l’enorme sintonia entre PP i Vox.

Quan el Botànic confeccionava els seus pressupostos, no hi havia discrepàncies pel que fa a les afinitats polítiques, en absolut. Les discrepàncies que hi havia tenien a veure amb els ritmes. Jo i Mónica Oltra estàvem completament d’acord que les polítiques pitjor dotades quan va arribar el Botànic eren les referents a igualtat i dependència. Per tant, estàvem ambdós d’acord que calia dotar-hi recursos.

En allò que discrepàvem era en el ritme. Perquè, quan tens uns recursos limitats, has de valorar molt bé quin és el cost d’oportunitat de destinar recursos en una àrea i no en una altra. Era lògic que la responsable d’una àrea pressionara per obtenir més recursos. I era lògic, també, que jo mostrara certes resistències. Tanmateix, les afinitats polítiques estaven per sobre d’això. Crec que tant ella com jo vam fer una bona feina, sempre pensant en el país i en la seua gent. En general, crec que la gent que vam formar part del Botànic n’hem d’estar molt orgullosos.

—Duem cinc mesos de govern de PP i Vox. Quin balanç en fa?

—En primer lloc, s’ha de dir que ells s’han trobat una Generalitat molt diferent de la que nosaltres ens vam trobar. Els hem deixat la casa polida i rehabilitada de dalt a baix, per més que ells no ho vulguen acceptar.

Des del punt de vista ideològic s’han volgut diferenciar de nosaltres en una qüestió cardinal com és la baixada d’impostos. Al final, no és possible quadrar el cercle i, si es disminueixen els recursos propis —encara que es milloren els recursos que arriben des de l’Estat—, cal aplicar retallades. En l’aspecte cultural, en mans de Vox, també s’han produït canvis molt estridents.

—Tanmateix, Mazón ha dit que el Botànic li ha deixat la “pitjor herència” de totes les comunitats autònomes.

—Mazón pot dir el que vulga, però les dades són les dades. Nosaltres vam deixar la Generalitat en una situació molt més sanejada que no la vam trobar i, a més, amb una organització institucional molt més ben bastida. Aquestes coses que diu Mazón són molt barates de dir, però no es sostenen de cap de les maneres. Ells van governar durant vint anys i van deixar la Generalitat a la vora de la fallida econòmica. Recordem que va arribar un punt en què les escoles estaven sense calefacció o no es pagava a les farmàcies. Així de greu era la situació, encara que ara vulguen oblidar-ho.

—El finançament va ser el seu gran cavall de batalla. El PP va fer xicotets passos, amb la creació d’una comissió d’experts que va arribar a fer un informe. També en temps del PSOE vostè hi va insistir molt, però el màxim que es va aconseguir va ser que el govern de Pedro Sánchez presentara una proposta sobre com calcular la població ajustada, un pas necessari per a escometre el conjunt de la reforma. Al final la realitat és que fa deu anys que el model ha caducat i els avenços han estat ridículs. I, de sobte, Pedro Sánchez depèn dels vots d’Esquerra Republicana per ser president i acorden una comissió bilateral per abordar el finançament de Catalunya, i amb això la possibilitat d’encetar el meló del finançament per a la resta d’autonomies. No li resulta frustrant, després de set anys insistint en el tema?

—Quan em vaig fer càrrec d’Hisenda, vaig dir que hi havia dos temes cardinals: un era la millora de l’eficiència de l’Administració i l’altre, el finançament.

Uns dies abans del meu cessament, vaig enviar una carta a la ministra Montero, on li deixava ben clars quins eren, a parer meu, els tres aspectes que s’havien de tenir en compte per a la reforma del sistema: el primer era que la reforma del sistema deixara de banda tots els fons que s’han anat afegint, que ho compliquen tot i que l’únic que fan és mantenir l’statu quo. Així mateix, que es tinguera en compte la població ajustada com a únic criteri de repartiment. I, en realitat, quan teníem reunions internes entre polítics i tècnics, el consens era molt majoritari, perquè, a més, nosaltres sempre hem posat molt d’èmfasi en la necessitat que cap autonomia perdera recursos, però alhora acabar en la posició relativa asimètrica d’autonomies com la valenciana.

Perquè l’actual asimetria de recursos és una anomalia democràtica que contravé l’article 156 de la Constitució, que parla de la igualtat entre els espanyols. No es poden tindre les mateixes obligacions quan no es disposa dels mateixos recursos.

La segona cosa que li demanava a la ministra era que, mentre es negociara el nou model o mentre això no passara, s’habilitaren fons temporals i provisionals per a les autonomies més maltractades.

La tercera petició a Montero tenia a veure amb el deute històric. Perquè, quan parlem de deute històric, cal distingir dues coses: d’una banda, el perjudici que totes les autonomies, per igual, hem patit per la gestió del ministre Cristóbal Montoro i que va provocar que l’Administració central es quedara amb tot l’augment de l’IVA aprovat en temps del PP, quan hauríem d’haver sigut les autonomies les qui rebérem els recursos.

—Què li sembla que Esquerra Republicana haja posat el tema de la condonació del deute a sobre de la taula?

—Crec que és una mesura que va en la bona direcció. Com sempre, Catalunya té un paper molt important a l’hora d’obrir debats vinculats a l’ordenació territorial de l’Estat espanyol. Això sempre ha estat així i continua sent-ho. Per això va resultar tan negatiu que Catalunya deixara d’assistir al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF).

Però, tornant al tema del deute històric, cal tenir en compte que els valencians van sortir perjudicats per aquells canvis introduïts per Montoro, però no només això. Els valencians, amb l’actual model de finançament, hem estat sistemàticament maltractats, i això ens ha fet acumular un deute que altres autonomies més ben finançades no han tingut. Jo he batallat molt al CPFF per fer veure a la resta de responsables autonòmics que els valencians hem estat sistemàticament per baix de la mitjana en recursos per habitants. Si nosaltres no hem pogut reduir el deute, és perquè amb els recursos que ens arribaven no podíem fer-ho.

Per això nosaltres hem insistit tant que no només cal un nou repartiment horitzontal, sinó també un nou repartiment vertical. Cal que cada nivell d’administració dispose dels recursos necessaris per fer front a les seues obligacions.

—No m’ha respost, però, a la meua pregunta: li he preguntat si no es sent frustrat pel fet d’haver estat set anys insistint en un tema sense resultats efectius i que, en canvi, Esquerra Republicana puga desllorigar la madeixa així com així.

—Esquerra Republicana només ha tractat una cosa parcial del deute...

—Ells parlen d’una comissió bilateral...

—Jo crec que, en aquest tema, una comissió bilateral no té sentit a menys que aspiren a tenir un estatus com Euskadi o Navarra. Si Catalunya continua en el sistema comú, no poden haver-hi solucions bilaterals. Al revés: crec que el gran poder de Catalunya és que estiga en el CPFF.

—Seria un error que Catalunya resolguera els seus problemes de finançament en un fòrum al marge del CPFF?

—Això no tindria sentit pràctic. Cal un criteri objectivable per a tothom. S’ha de tenir en compte que els valencians, en la reforma del model, tenim objectius que no són coincidents amb Catalunya i les Balears. Ells parlen molt d’ordinalitat, però és que no es pot passar per alt que ells tenen una renda per capita superior a la mitjana, i nosaltres, no. No hi ha discrepància de criteri en l’infrafinançament —perquè el patim tots—, però sí en com s’ha de repartir el pastís.

Una administració que, com l’autonòmica, gestiona l’estat de benestar, ha de rebre recursos en funció de la població. I ha de pagar els impostos en funció de la renda, com és normal en una societat avançada. Podem discutir la gradació, però no podem ignorar aquesta lògica que té a veure amb l’article 31 de la Constitució sobre el caràcter progressiu del sistema fiscal.

—Tem que Catalunya tinga un tracte privilegiat en el debat sobre la reforma del finançament?

—No ho sé, però és que no tindria cap sentit. El que l’experiència ens demostra és que Catalunya pot avançar i que aquest avenç siga generalitzable per a la resta d’autonomies. Això que l’Estat assumisca una part del deute històric és bo per a Catalunya, però també ho és per a la resta d’autonomies. No crec que a Catalunya li moleste que la resta d’autonomies també es beneficien. Al principi del Botànic, nosaltres vam fer molta pinya amb Catalunya i les Balears. Això va ser molt positiu, però després arribà el procés, i Catalunya s’hi va desvincular.

—Creu que si Catalunya no hagués abandonat el CPFF s’hauria avançat més aquests darrers anys en la reforma del model de finançament?

—Segurament. És veritat, com ja he dit, que nosaltres i Catalunya no teníem un plantejament coincidint al cent per cent, però Catalunya tenia la capacitat de somoure l’statu quo. No té cap sentit que en un estat on l’estat del benestar depèn de les comunitats autònomes, aquestes patisquen manca de recursos. Per això em sembla positiu, després de tants anys pegant la tabarra, que cada volta siguen més les veus favorables a qüestionar l’anivellament vertical.

—Hi ha qui sosté que a Espanya hi ha hagut descentralització de competència però no fiscal. Caldria una descentralització fiscal?

—Jo ho veig complicat, això. Jo crec que cal partir de la base que s’ha de pagar per renda i cal rebre per població. És així com funciona la lògica de la Unió Europea. Vivim en un estat amb tres nivells d’Administració. En una bona cultura federal cal que hi haja lleialtat interinstitucional a tots els nivells. Jo soc lleial a l’Administració central en la mesura que l’Administració central és lleial a mi i als ajuntaments.

—Però, seguint aquesta lògica, diria que l’Estat ha estat lleial als valencians quan ha permès que durant deu anys estiga caducat un model de finançament que els perjudica respecte de la resta d’espanyols?

—En aquest cas, crec que no hi ha un problema de lleialtat interinstitucional. Perquè no es pot perdre de vista que, per aprovar un nou sistema de finançament autonòmic a les Corts Generals, cal que els dos partits grans, és a dir, PP i PSOE, hi estiguen d’acord. Però, alhora, tant dins del PP com dins del PSOE hi ha interessos diferents. Especialment al PP no han assumit que hi ha contradiccions dins seu: Galícia o Castella i Lleó no esperen de la reforma el mateix que Múrcia o Andalusia. També al PSOE hi havia contradiccions, però és veritat que ha sigut amb el PSOE que s’han fet passos que, tot i insuficients, són importants. Jo confie que ara que al PP se li fan més patents les contradiccions dins seu, es veja obligat a avançar.

—Vostè diu que amb la ministra Montero s’ha avançat. El que es va avançar va ser que van presentar a les autonomies una proposta per calcular la població ajustada. Les autonomies, entre elles la valenciana, van presentar les seues al·legacions, però el Ministeri mai no els va donar resposta. Haurà d’admetre que fou un avanç ben minso. Des de fora la sensació sempre ha sigut que impera una lògica de puntada de peu i cap endavant.

—Jo crec que s’han d’avaluar les coses en la seua justa mesura. Si un esdeveniment ha marcat els darrers anys, ha estat la pandèmia. I per primera vegada en la història, l’Estat va transferir dos partides brutals de diners, de 16.000 milions d’euros un any i 13.000, un altre any. Aquells 16.000 milions d’euros coincideixen amb els 16.000 milions d’euros que, en el seu moment, els experts van dir que farien falta per anivellar el sistema i els recursos que es distribueixen Estat i comunitats autònomes. Acceptem, per tant, que s’han fet coses inèdites; que hi ha hagut tanta liquiditat com ha estat necessària, i que s’ha previst un cert dèficit asimètric.

—El Govern espanyol ha establert un límit del dèficit del 0,1% i la Generalitat ja havia confeccionat el seu pressupost amb un dèficit del 0,3%. El govern de Carlos Mazón reclama que s’aplique un dèficit asimètric, és a dir, la mateixa reclamació que, en el seu dia, vostès també feien a Montoro. Creu que la reivindicació valenciana del Consell de Mazón és justa?

—Clar que és una reivindicació justa. Nosaltres sempre vam intentar fer uns pressupostos que tingueren una certa base, encara que formalment no estiguera fixat en el CPFF. Preguntàvem a Ministeri, a l’Airef... En el cas actual, crec que el que s’ha evidenciat és la hipocresia del PP. Ells han estat durant molt de temps criticant-nos pel que ells consideraven partides fictícies o unflades, però és que ara s’han trobat que han de solucionar el mateix problema que teníem nosaltres.

—Creu que 2024 serà l’any en què s’obrirà i es tancarà el meló del model de finançament?

—Hi ha dos elements coincidents que crec que poden ser importants. D’una banda, que hi ha un pacte PSOE-Sumar que preveu aquest aspecte. D’altra banda, l’acord sobre política fiscal de la Unió Europa, que fa més urgent que mai que es resolga el problema del finançament.

—I en l’obertura d’aquest debat, com ha de jugar les seues cartes el Govern valencià?

—Jo crec que insistint en allò que fins ara hem demostrat: que som lleials a la resta de governs autònoms, a l’Estat i, sobretot, als valencians i a les valencianes. Nosaltres tenim una base molt potent, que són les recomanacions de la Comissió d’Experts de les Corts. Hem de defensar, fil per randa, el que defenia la Comissió d’Experts, que és un plantejament que no només és útil per a nosaltres sinó per a totes les autonomies.

—Què li sembla que s’haja fixat en el 20% la condonació del deute per a Catalunya i la resta d’autonomies?

—Crec que la virtut d’aquesta xifra és que ha obert el debat. Però jo crec que s’ha de treballar amb més rigor i que tots els criteris siguen objectivables. La condonació del deute no s’ha de fer a la carta, sinó d’acord amb uns criteris consensuats en els quals es tinguen en compte les circumstàncies concretes de cadascun dels territoris. Però sempre, repetisc, amb criteris objectivables.

—Tem que la Generalitat renuncie a participar en el debat sobre el model de finançament o la condonació del deute pel fet que ha estat Catalunya qui ha actuat de desllorigador?

—Crec que les reticències poden durar quatre dies. Ja estan totes les comunitats autònomes parlant de la condonació del deute. El govern de Mazón pot tindre la temptació de plantejar la seua posició en termes de confrontació, però no té cap sentit fer així les coses. Crec que tots els debats que està plantejant ERC resulten beneficiosos per als valencians, perquè, al capdavall, estan obrint camins.

—Abans d’acabar, parlem una miqueta de política. Acaba d’acomiadar-se de la política qui el va nomenar per al càrrec, Ximo Puig. Què significa el seu adeu?

—Jo no puc ser neutral en aquest tema. Crec que és la persona que amb major lucidesa ha aplicat els principis de la socialdemocràcia i el valencianisme en la política valenciana. Jo en el CPFF he votat coses que a Ferraz no li agradaven, gràcies al suport de Ximo Puig. M’agradaria que la persona que el substituïsca siga una persona amb el mateix tarannà, algú capaç d’aglutinar i de concertar com ho ha fet ell i que tinga com a principal preocupació la defensa dels interessos valencians i la seua qualitat de vida.

—De moment, sonen tres possibles candidats a substituir-lo: Diana Morant, Carlos Fernández Bielsa i Alejandro Soler. Quins dels tres, a parer seu, encarna millor aquest perfil socialdemòcrata i valencianista de què parla?

—Crec que la gent que està dins el partit coneix els perfils de cadascun d’ells i sap quina és la persona més pròxima al perfil de què jo parlo.

—Tem que el PSPV-PSOE acabe protagonitzant una lluita fratricida, com va passar en l’època de Zaplana?

—No ho crec. Vam aprendre la lliçó. Està bé tenir ambicions personals, però per davant d’això està el sentit comú i les ganes de mirar endavant i no repetir la història.