A La dona gelada (Angle, 2023) la Premi Nobel de Literatura Annie Ernaux creix llegint de ben petita —a casa, a la botiga que tenen els seus pares...— gràcies sobretot als llibres que li dona la seva mare, però també gràcies als que la seva mare li prohibeix —i ella llig igualment. El llibre que la transporta per primera vegada, dels nou anys que té als divuit de la protagonista, és ben conegut per la seua versió cinematogràfica: “Arriba el dia en què les paraules dels seus llibres perden la seva pesadesa tediosa. I es produeix el miracle, ja no llegeixo paraules, estic a Amèrica, tinc divuit anys, criats negres i em dic Scarlett, les frases comencen a córrer cap a un final que m’agradaria retardar. Es diu Allò que el vent s’endugué [Edicions B, 2008]. Ella [la mare] exclamava a les clientes: ‘Pensin que només té nou anys i mig’”.
I continua: “Li deixo la meva Biblioteca Verda, Jane Eyre [de Charlotte Brontë, editat en català per Viena el 2022] i Le petit chose [Alphonse Daudet], ella em regala [la revista] La veillée des chaumières i li robo de l’armari els que m’ha prohibit, Une vie (de Guy de Maupassant, a La Butxaca, 2011) o Les dieux ont soif [d’Anatole France]. Miràvem juntes l’aparador de la llibretera de la Place des Belges, de vegades ella proposava ‘Vols que te’n compri un?’. Igual que a la pastisseria, davant de les merengues i els crocants d’ametlles, la mateixa gana, la mateixa impressió també que no era gaire raonable. ‘Digues, t’agradaria?’ Inevitablement era el llibreter qui aconsellava, triava, l’única diferència amb els pastissos, a part de Delly i Daphne du Maurier, no s’hi coneixia gaire. (...) Em va prometre per a més endavant un llibre preciós, El raïm de la ira i no volia ni podia dir-me què hi havia a dins, ‘quan siguis gran’. Era fantàstic poder tenir una història preciosa esperant-me, cap als quinze anys, com la regla, com l’amor.”
