Les eleccions basques sempre han seguit la màxima que l’exfutbolista anglès Gary Lineker segons la qual “el futbol és un esport d’onze contra onze en què sempre guanya Alemanya”. Al País Basc, els comicis de cada quatre anys han sigut una votació més o menys disputada en què sempre ha guanyat el mateix: el PNB.
Fins i tot quan els jeltzales van patir l’escissió d’Eusko Alkartasuna, en 1986, van poder mantenir la primera posició en nombre de vots. I en escons, tret d’aquell any, en què els socialistes van treure’n dos més, també l’han ostentada sempre. En realitat, el PNB és encara més hegemònic a la política basca que Die Mannschaft al món del futbol.
Ben pocs dubten que el partit fundat per Sabino Arana retindrà la lehedakaritzadesprés dels pròxims comicis, previstos per a la primavera vinent. Imanol Pradales, el candidat desconegut que els representarà, actual titular d’Infraestructures a la Diputació de Biscaia, ho té tot de cara per rellevar Íñigo Urkullu.
Ara bé, no està tan clar —no ho està gens, de fet— que el partit clàssic de la burgesia basca reedite una victòria en vots que semblava blindada a perpetuïtat. Als comicis municipals del 28 de maig de 2023 ja van encendre’s les alarmes. Com si es tractara d’un missatge encriptat, EH Bildu va obtenir més regidors que ningú a la comunitat autònoma basca: 1.050. Tot just la xifra d’edils —1.050— aconseguida pel PNB quatre anys abans, en 2019. En aquella ocasió, l’esquerra abertzale va fer-se amb 931 actes, mentre que ara el PNB en té 981.
El cessament definitiu de l’activitat armada decretat per ETA en 2011 i la certificació de la seua dissolució, escenificada a Kanbo el 3 de maig de 2018, ha propulsat EH Bildu. No sols fan política a totes i cadascuna de les esferes institucionals —queden molt lluny els temps en què els diputats de l’esquerra abertzale deixaven buits els seus escons al Congrés dels Diputats—, sinó que, fins i tot, les governen o resulten decisius, tal com passa a l’hemicicle espanyol.
A l’imaginari estatal perviu l’associació a la violència que esbomba la dreta i els seus terminals mediàtics, però EH Bildu és una coalició heterogènia decidida a girar full, entestada a prioritzar l’agenda social i que reconeix, sense embuts, els entrebancs existents per aconseguir la independència en un termini curt o mitjà.
Fruit d’això, el candidat als comicis de 2024 serà Pello Otxandiano, un dels cervells de la coalició. Lligat a Sortu, la formació hereva de l’antiga Batasuna, aquest biscaí de quaranta anys és considerat un dels principals abanderats del pragmatisme. No debades, va dirigir la redacció del programa electoral amb què EH Bildu va concórrer a les eleccions estatals de l’estiu passat. Arnaldo Otegi, alma mater de la coalició sobiranista, té molt clar que Otxandiano és la persona adient.
EH Bildu beu tant del PNB com de l’espectre progressista. L’esquerra abertzale ja no habita en un dels extrems del tauler polític. Exvotants jeltzales, antics simpatitzants d’Esquerra Unida o de Podem i fills de votants socialistes de tota la vida —del marge esquerre del Gran Bilbao, especialment— veuen l’esquerra abertzale amb uns ulls molt diferents dels d’una dècada enrere. Tot ha canviat perquè tot és diferent.
Amb prevencions
Siga com siga, la resta de partits s’hi relacionen amb prevencions. El pacte de Pamplona no s’ha materialitzat fins que Pedro Sánchez ha necessitat els vots d’EH Bildu per a la seua investidura, encara que ja hauria estat possible des de 2019.
De fet, a ben pocs metres del consistori, al Parlament foral, la dreta navarresa i espanyola no són hegemòniques des de 2007. Mentre ETA mantenia la seua activitat, el miratge d’una Navarra de dretes era vigent. Fins i tot en 2007, quan l’organització terrorista existia, el PSN ja hauria pogut presidir la comunitat de bracet de Nafarroa Bai. Amb més vots que no ells, la coalició liderada per Patxi Zabaleta va proposar investir el socialista Fernando Puras, però la direcció federal del PSOE va vetar l’acord. Aquell episodi, a Navarra, és conegut com l’agostazo.
Res a veure amb els acords de governabilitat que el PSE i EH Bildu ja van subscriure a municipis com Irun o Eibar en el mandat de 2019 a 2023. Els socialistes, si se’n beneficiaven, ja no esquivaven acords d’aquesta mena.
Una altra cosa és que els acords significaren investir un alt càrrec d’EH Bildu, a un ajuntament o a una diputació foral. En aquest cas, els socialistes marcaven distàncies com el PNB. A Vitòria, la capital del País Basc, la socialista Maider Etxebarria és alcaldessa gràcies als regidors del PNB i el PP. Va obtenir sis escons, un per sota de la força més votada, que va ser EH Bildu amb els seus set regidors. A la Diputació de Guipúscoa, on EH Bildu també és la formació amb més pes —22 diputats de 51—, la coalició PNB-PSE-PP ha elevat a la presidència de la institució la penabista Eider Mendoza.
Tot plegat permet intuir que el PSE no investiria Otxandiano després dels comicis bascos, encara que EH Bildu esdevinguera la força més votada. El Govern Basc no és l’Ajuntament de Pamplona ni les circumstàncies són anàlogues. L’esquerra abertzale sempre ha considerat Navarra com la “columna vertebral d’Euskal Herria” i Pamplona, la seua capital, com la joia de la corona. Que els socialistes hagen provocat el canvi a l’alcaldia —amb les crítiques que això els ha comportat i els comportarà— constitueix un premi suficient pel seu suport a Sánchez.
Així, EH Bildu no trencarà la seua relació privilegiada amb el PSOE si els socialistes investeixen Pradales. Són ben conscients de la realitat que trepitgen. A diferència de la sociovergència catalana, que mai no s’ha posat en pràctica a la Generalitat, la parella PNB-PSE va pel camí d’arribar a les noces d’or al Govern Basc.
Foc nou
A més del PNB i EH Bildu, els socialistes també hi estrenen cap de cartell. En concret, el de l’eibarrès Eneko Andueza, diputat al Parlament de Vitòria des de 2016 i que dirigeix el PSE des de 2021, quan va substituir Idoia Mendia.
Aquest antic secretari general dels socialistes guipuscoans, emmarcat en el sector basquista de la formació, malgrat que no dubta a remarcar la distància sideral que el separa d’EH Bildu.
A les eleccions estatals del 23 de juliol, els socialistes van aconseguir quedar per davant del PNB i EH Bildu, ni que fora per poc. Amb el 25,40% dels vots, van obtenir 5 escons dels 18 que hi havia en disputa. Els jeltzales, amb el 24,12% de les paperetes, se’n van endur 5 més, i l’esquerra abertzale, amb el 24,03%, també 5. Un triple empat virtual que segur que no es reproduirà a les eleccions basques, on repuntarà el vot a les formacions de caire sobiranista.
La dreta espanyola, un apèndix al Parlament de Vitòria, només hi tindrà res a dir si la suma de PNB i PSE no arriba a la majoria absoluta. Un resultat com el de 2016, en què ambdós partits van quedar-se a un escó dels 38, els obriria la possibilitat de negociar el seu suport o regalar-lo a canvi de res, com ja han fet a la Diputació de Guipúscoa o al consistori vitorià.
El discurs frontista de PP i Vox constitueix una mina de vots per a EH Bildu i allunya el PP del centre del tauler polític basc. Els teòrics rèdits de fora són pèrdues segures a dins. Però els populars, en aquest sentit, es mostren taxatius: rebutgen qualsevol tipus de col·laboració institucional amb EH Bildu, llevat de la que tinga a veure amb el funcionament parlamentari.
En el cas dels populars, el candidat també serà novell: Javier de Andrés, que fou delegat del Govern espanyol en temps de Mariano Rajoy. Un home de la confiança estricta d’Alberto Núñez Feijóo, que manté una relació tibant —més que tibant— amb el PNB.
La negativa rotunda del partit presidit per Andoni Ortuzar a l’hora d’establir negociacions amb el PP per tal d’investir Feijóo va molestar especialment el dirigent gallec, que té en el PNB l’únic aliat de pes viable més enllà de Vox. Però els de Sabin Etxea es negaven a conversar amb una formació que governa a diverses autonomies amb l’extrema dreta i que requeria d’ella, també, per arribar a la Moncloa.
I és que, a la seu del PNB, les alertes també sonen de sobte cada vegada que el PP els proposa de seure a parlar.