A la nota biogràfica que precedeix la novel·la, s’hi llegeix: “Jordi Font (Sant Andreu Salou, 1980), va estudiar Formació professional agrària i actualment fa de pagès i pastor a la granja familiar. El 2019, després del seu pas per l’Aula d’Escriptura de Girona, [...] va guanyar el primer premi de narrativa dels Premis Literaris de Sant Narcís amb un recull de contes. [...]. L’estiu del gaig blau és la seva primera novel·la”. En aquest breu apunt, hi consten dues característiques destacables d’aquesta obra: el ruralisme —identitat i vindicació— i l’habilitat, encara limitada, de qui s’estrena en l’art d’escriure novel·les.
El narrador és el protagonista: un jove pagès que havia fugit de la seva família per estudiar a Londres i allí s’havia casat amb la Kate amb qui havia tingut una filla. És la seva nova família i “estàvem bé, cadascun a la seva manera” diu, amb poc entusiasme, el narrador. Però quan torna al seu poble i retroba els racons de casa seva, la seva fila s’adona que plora. Ho fa perquè, en marxar, ell no hi havia deixat només “coses”. Hi havia deixat un pare amb una mena d’alzheimer; una mare que, en els seus últims dies recorda la violació que l’havia enfonsat a ella i al seu matrimoni; i una germana soltera —la sacrificada de la família—que els cuida. Darrere de la façana familiar, doncs, s’hi amaga un drama rural (pistola inclosa) que és la causa de la fugida del protagonista. Idealitzacions, doncs, poques.
Però el protagonista també havia deixat la gent que s’estimava —Pere, el seu millor amic, o l’extravagant Siset— i havia deixat, sobretot, la natura viva del seu territori, convertida, a vegades, en personatge: quan evoca la riera en què es banyaven de noiets, escriu: “La riera i nosaltres esdeveníem un de sol. Li fèiem pessigolles de dalt a baix fins que es feia fosc i ella ens proveïa de crancs, anguiles, granotes [etc.]”, o quan parla del Montseny recorda que “havia acompanyat totes les escenes de la meva vida passada: un horitzó inqüestionable, un lloc on acaben les coses; una manera amable de recordar-te d’on ets, on pertanys i a partir d’on et pots començar a sentir a casa”. Era el “seu món”. Després d’uns sis anys, torna a les seves arrels. I torna, per quedar-s’hi, ara en el mas convertit en “una casa de turisme rural”. Aquests són, bàsicament, els materials de la novel·la que s’estructuren alternant els records (explicats en passat) i l’avui (escrit en present). Aquesta alternança, a vegades, suscita un punt de confusió.
Jordi Font és un narrador àgil per descriure algunes situacions o alguns fets: la natura, per exemple, o l’evolució de la relació matrimonial (enamorament, estabilització del matrimoni, divorci “a l’anglesa”), o l’enterrament d’en Pere, o el dramàtic monòleg de la mare del protagonista. Però, malgrat aquests mèrits, les escenes es juxtaposen sense constituir, em sembla, un relat integrat, tan potent com el que, potencialment, podria ser. Tal com jo ho veig, L’estiu del gaig blau, no és, afortunadament, una novel·la de tesi —la prevalença del món rural sobre l’urbà—, però el “narrador” omnipresent no crec que sigui un protagonista gaire potent, ni que l’obra reveli un conflicte absorbent que integri, poderosament, tots els materials de l’obra. Més aviat, escriu escenes —descriptives, líriques o costumistes— que es juxtaposen. Més escenes, doncs, que trama.
I hi ha un aspecte de la novel·la que, tal com jo ho veig, la perjudica. El relat està farcit de referències —lingüístiques i ambientals— a l’entorn rural, des del meu punt de vista, forçades. Un lèxic dialectal, per exemple, que no es troba en el Fabra (vilorda, bofarut, justir, fullaquer, cairat, païssa, tangí, etc.) o el minuciós catàleg d’ocells —jo n’he comptat 46 de diferents—o les referències a la gastronomia rural, o a l’art de caçar ocells (el pinsà, per exemple). Des del meu punt de vista, no es tracta d’una resistència urbanita a la singularitat. Es tracta d’excés. Tot això és, certament, valuós, però, a vegades, em sembla forçat, com si respongués més a la voluntat d’inserir —programàticament— un cert realisme rural, que d’intensificar el poder expressiu de la novel·la.
L’estiu del gaig blau
Jordi Font
Angle Editorial
Barcelona, 2023
200 pàgines