La consciència de la guerra

L’hecatombe de la Segona Guerra Mundial tornà a enfonsar Europa en l’horror. No havien servit de res les crides pacifistes de la primera postguerra mundial, ni tampoc el record de les atrocitats de la Gran Guerra. Endutes per la retòrica patriotera i bel·licista, les grans potències del món caigueren de nou, el 1939, en una conflagració encara més mortífera que la del 1914. La Guerra Incivil d’Espanya en fou el tràgic preludi.

El 1947, Josep Maria de Sagarra estrenava al Teatre Romea de Barcelona La fortuna de Sílvia, un text que oferia una reflexió introspectiva sobre la guerra europea recent. L’autor hi excusava la seva actuació durant la guerra i la immediata postguerra espanyoles. Amb dramatúrgia i direcció de Jordi Prat i Coll, el TNC ha recuperat l’obra de l’oblit i n’ha fet una versió, entre txekhoviana i existencialista, centrada en la figura de Sílvia com a defensora d’uns extemporanis ideals espirituals.

Sílvia esdevé la consciència de la guerra, la memòria i la veu dels “inadaptats”, dels qui −com els modernistes d’antany− no comparteixen els grans dogmes establerts. Reclosa a casa seva, assumeix amb serenor i estoïcisme el desclassament social provocat pel caïnisme de la germana; la dolorosa mort del fill, Abel, víctima de la guerra, i la incomprensió de la filla, Diana, que puja al carro dels “adaptats”.

Estructurada aristotèlicament en tres actes, La fortuna de Sílvia pren volada a partir del segon, en què es planteja el pinyol funest, i s’anima, per la reafirmació de l’heroïna, en el tercer. La interpretació se sustenta en el treball de Laura Conejero, que broda una Sílvia imponent i sòlida, però naufraga en la resta del repartiment; tret de Pep Munné (David), que hi aporta el toc còmic. La disposició espacial amb el públic a tres bandes dóna intimitat als raonaments i a la victòria moral de Sílvia.

La fortuna de Sílvia, una peça excepcional d’un Sagarra que no pogué ser, aborda una problemàtica candent des d’uns paràmetres de modernitat europea. El seu gran encert és el personatge central que, aliè als prejudicis i a la malícia dels altres, discrepa dels consensos i les doxes d’una societat burgesa que justifica l’horror. Amb independència d’esperit, Sílvia pensa, sent i actua a contracorrent i au-dessus de la mêlée.