L’Executiu de Sánchez —el que té una base parlamentària més fràgil i inestable des del 1977, recordem-ho— es troba sotmès a l’assetjament sistemàtic i ferotge de les dues dretes espanyoles (Ciutadans i el PP), esperonades al seu torn per una tercera, l’extrema dreta, que és Vox. Totes aquestes forces —incloent-hi tres dels quatre diaris madrilenys de difusió estatal— consideren l’equip actualment instal·lat a La Moncloa il·legítim i sospitós de traïció, perquè arribà al poder amb el suport dels diputats independentistes catalans. Per això l’acusen cada dia de feblesa o àdhuc connivència amb el separatisme, i li exigeixen més mà dura, més article 155, en definitiva, més repressió a Catalunya. Un sector rellevant del PSOE, ja sigui per convicció o per càlcul electoral, demana el mateix.
En aquestes condicions, fos quina fos la intenció originària amb què va néixer la idea de reunir un consell de ministres a Barcelona abans de Nadal —un ritual insòlit i sense tradició democràtica—, la seva celebració esdevingué inevitablement un test sobre la capacitat del Govern Sánchez d’exercir la pròpia autoritat damunt qualsevol porció del territori estatal; és a dir, sobre si les acusacions de feblesa i traïdoria llançades per les dretes tenien fonament o no.
I, és clar, en les circumstàncies en què es troba, el Govern socialista no podia deixar passar l’oportunitat de demostrar davant l’opinió espanyola que és un defensor zelós de la unidad de la patria. El consell de ministres barceloní havia deixat de ser una qüestió política per esdevenir una qüestió heràldica, de marcar territori. Resulta significatiu que quan el ministre de Foment i número dos del PSOE, el valencià José Luis Ábalos, reaccionà davant l’anunci de protestes catalanes suggerint abandonar la idea, la vicepresidenta Carmen Calvo el desmentís immediatament, afirmant que “somos el Gobierno también de Cataluña” i que Barcelona “es una gran ciudad de España”. Provocació? O, simplement, necessitat?
Per la banda del Govern català la situació és, en certa manera, simètrica. Fragilitzat al Parlament per les mesures judicials contra diversos diputats i per la postura de la CUP, internament esquerdat per les divergències tàctiques i estratègiques entre ERC i Junts per Catalunya, entre Barcelona i Waterloo, amb un lideratge presidencial darrerament força disminuït, l’executiu de Quim Torra no podia deixar passar l’ocasió que el consell de ministres a la Llotja li oferia de recuperar coherència i autoritat davant del camp independentista. D’aquí l’escalada verbal de fa dues o tres setmanes, i l’emfàtic suport a l’indiscutible dret de la ciutadania a la manifestació i a la protesta.
Tanmateix, i com que els dos governs són febles, la voluntat dels uns de marcar paquet, la dels altres de denunciar la “provocació” i el comportament “colonial” de Sánchez no han estat incompatibles, ben al contrari, amb el desig de veure’s i dialogar, i l’esperança de treure beneficis polítics de l’encontre vespertí de dijous 20 al palau de Pedralbes, aquell que potser passarà a la història com “la reunió de les ponsèties”. És una esperança petita, perquè ni el president espanyol acceptarà a curt termini negociar sobre el dret a l’autodeterminació i l’alliberament dels presos polítics, ni el president català es pot avenir a parlar d’un nou Estatut o d’un federalisme tan gasós, que ja ni el PSOE no l’invoca. Però tal vegada una certa represa del diàleg podria servir als dos governs per aprovar els respectius Pressupostos, i això ja seria per a uns i altres un important alleujament. Al capdavall, fer política és això, em sembla...
Amb tot, el factor més delicat del 21-D havia de ser la situació als carrers, l’exercici del dret de manifestació, la subtil frontera entre protesta enèrgica, desordre i violència... Després dels esdeveniments francesos d’aquesta tardor, l’independentisme més activista ha de tenir clares un parell de coses, només aparentment contradictòries: que els talls de carreteres per obra de piquets s’han normalitzat —el poder parisenc, tan estatista i centralitzat, els ha consentit durant setmanes sense immutar-se— i que els incendis urbans, les barricades, etcètera, ja no impacten l’opinió pública europea ni desvetllen mica de simpatia en el mainstream d’aquella opinió, en la franja central que sí que restà impressionada per l’1 d’octubre de l’any passat. Les batalles campals, per molta èpica impostada que s’hi vulgui introduir, no són gens rendibles en termes d’imatge, i només serveixen d’amagatall a allò que, en llenguatge marxista clàssic, s’anomenava el lumpen...
En el moment de tancar aquestes línies, fa la impressió que el comportament generalitzat dels manifestants i l’actuació continguda dels Mossos d’Esquadra han evitat, aquest 21-D, un col·lapse de les comunicacions viàries i una dinàmica de guerrilla urbana a Barcelona, que és allò que PP i Cs desitjaven per damunt de tot. En qualsevol cas, des de les entitats independentistes caldria assumir que la repetició del mantra del pacifisme resulta problemàtica si hi ha un nombre significatiu d’excepcions, d’encaputxats que busquen brega amb la policia i li tiren pedres; i que s’haurien de prendre mesures proactives per aïllar i denunciar aquells comportaments. Si la causa independentista es reduís a una moguda juvenil anticapitalista i antisistema, el Procés seria mort. I hauria mort per suïcidi.
Pel que fa a l’ocurrència del consell de ministres de posar-li a l’aeroport de Barcelona el nom de Josep Tarradellas, no crec que el president del llarg exili mereixi veure associada la seva memòria amb retards, cues, vagues ni conflictes competencials.