El país que fixa Josep Pla i dissecciona Pujol Cruells de manera sentimental, aquell paisatge bàsic comprès entre Begur i Fitor, les illes formigues i el Montgrí, i una mica més enllà, s’ha llevat d’hora aquest 21 de desembre. A quarts de sis de la matinada, negra nit, una primera concentració de cares adormides amb els llençols encara enganxats a les galtes i l’esglai del fort contrast de temperatures entre el llit i l’exterior sota el braç, se saluden amb l’hàbit de la coneixença i amb la certesa de qui se sap protagonista del moment important. No és molt nombrós, el personal concentrat a aquestes hores; una avantguarda literària, més aviat. Entre el silenci dens de la nit s’escapa alguna riallada, una alenada de fum blanc d’un cigarret, un termos amb cafè acabat de fer corre de got en mà.
No bufa res, a l’Empordà. El país encara dorm però no massa. Avui, cadascú farà el que ha de fer. Els uns surten d’aquí en caravana de cargols motoritzats cap a la gran capital, convocats per la Casa Gran de l’independentisme: l’ANC ultima els detalls de l’excursió el vespre del dia abans. Se sent a dir que van a pescar Pokemons a Barcelona, i algú comenta, sorneguer, que és una definició eficaç. Els altres s’han distribuït els llocs clau: rotonda de Corçà que enllaça la C-66 amb la carretera de Figueres (Quina? Rotonda de la BP. Ah, val); rotonda de Verges pels quatre vents —beneïdes rotondes—; pont de Torroella i sortides cap a l’Estartit i Ullà. El Montgrí testimonia que no hi ha passera, més enllà, cap a l’Empordà gran. Mal dia per anar a fer visita als parents de la Catalunya Nord, avui. Ens manca la costa, ai, la mar.
El país palpita en silenci, a l’esquena ben vius els temps passats, tantes batalles guanyades i tantes de perdudes, balanç de comptes de segles enllà. Els darrers anys han alterat la letargia somorta de la resistència d’aquesta terra. Per entendre-la cal fer un viatge molt llarg, perquè la d’aquest país és una resistència antiga, indígena, aquella que no té pressa perquè sap que el temps no passa per a tots igual.
Sortim de matinada, origen la Bisbal. Sota la llum groguenca de les Voltes pengen les cintes grogues que recorden de manera pacient que seguim tenint presos polítics. Són les vetes de plàstic reposades l’endemà que els partidaris de l’Espanya Una, encapsulats amb granotes de laboratori de color blanc, les arrenquessin acompanyats de tot un desplegament de propaganda mediàtica al voltant. Venien de lluny, els arrencallaços, varen haver de fer molts de quilòmetres fins a arribar a la Bisbal. Els veïns i les veïnes només van haver de sortir de casa amb l’escala de la cuina i tornar-ne a penjar.
És una bona foto de partida, aquesta. En aquest país el conflicte social fabricat en think tanks ha de venir importat. Som a la terra del 65% de vot independentista i el contrari no és especialment virulent. Les arrels d’aquesta antiga terra d’aiguamolls són profundes i fortes, colrades per la tramuntana i el salnitre que ve de llevant. Diluir-les resulta complicat.
Els mateixos que fabriquen conflictes teledirigits n’han volgut fer la caricatura, d’aquest país: Tractòria, en diuen fent befa, una terra de gent sorruda i tancada i fosca i ignorant. Tu, tu i jo. Diuen que això nostre es cura viatjant.
Viatgem, doncs! Fem mirada enrere per acomiadar-nos de la terra materna i veiem pintat, sota el pont d’un riu Daró que aquesta tardor humida l’ha fet mostrar-se brau, una frase definitiva del pensament cosmopolita de Think Tank: Viva España y el porno español, es llegeix en un mur sobre la llera. Carretera i manta. Podem continuar.
Sortint en direcció Girona per la C-66, les botigues de ceràmica bisbalenca dormen en silenci. Una lleu capa blanca recobreix els conreus circumdants. És qüestió de temperatura que comencin a fumejar. Però la fosca encara ho cobreix tot, a aquestes hores. A l’entrada de Corçà la carretera ja es troba tallada per tanques de contenció d’on es descargola una gran estelada i una cinquantena de persones que escampen la fred amb un bidó degudament retallat, polit i soldat per fer barbacoes de brasa ocasionals. Som gent de xefles, per aquestes contrades. Els presents són un grup heterodox: hi ha gent amb carrera i treballadors de la rega, estudiants i professionals. De gent desvagada no se’n veu, no per res sinó perquè a aquestes hores quina mandra de llevar-se. Potser n’apareixeran més tard.
Els mòbils són el nou transistor i Twitter informa a l’instant. Amb un ull a la carretera i l’altre a Barcelona per saber què passa, hi ha opinions per a tots els gustos, però la incertesa és compartida i general. Què hem de fer? Què farem, demà? Ningú ho sap. El sentiment d’orfandat és palès entre molts dels manifestants. On queda aquell Govern que va cridar a aturar el país el 3 d’octubre de l’any passat? Ningú ho sap.
Amb tot, els camins ja hi eren d’abans que les carreteres, rius de pols i pedres que hem recorregut a peu, en bicicleta, amb Vespino o torrats. Ramifiquen tot el país des de temps immemorials, així que no és difícil saltar-se un tall de carretera si saps per on has d’anar. Deixem enrere els concentrats a Corçà i ens endinsem a la plana de l’Empordà petit que emergeix lacustre sobre un llit de boira que, ara sí, amb el trenc d’alba, comença a emanar dels camps. L’espectacle és corprenedor: dits de color rosa esgarrapen per llevant les primeres llesques de cel que claregen. Tornem a la carretera per on no circula ni un senglar. Canvi de torn a la natura, fins i tot la fauna sembla haver-se esfumat. Passat Casavells, un tractor ens surt al tall. Ah, habitants de Tractòria, per fi us deixeu veure, malcarats!
Sobre el giny una parella jove, no deuen tenir més de vint anys, vestits com vesteix la gent de la seva edat. Ben plantats, tots dos, amb aquell aire de guapos que desprèn el jovent d’avui dia, sempre a punt, ben arreglats. Bon dia, que ens saludem cadascú des del seu vehicle, jo havent d’estirar el coll gairebé un pam. Conscient de la desigualtat, a la segona frase intercanviada la noia obre la porta del tractor i baixa d’un salt. Ja a peu dret tots tres comentem la jugada. La gent de Verges ja han començat a posar les botifarres a la graella, diu el noi del tractor, ara pensàvem fer-hi cap. Ella prefereix anar primer a fer una volta per la plana, ara que ni un sol cotxe impacient els destorbarà. Parlem de la terra, del país, de la seva feina, de la meva. Ell està acabant la carrera d’enginyer agrònom i ella estudia infermeria a Girona. Són de Parlavà. O hi viuen, almenys. Suposo que si vius a Parlavà i no vens de Barcelona tens molts números d’haver nascut allà.
La jove parella s’enfila de nou al tractor. Tot i les ganes d’ell d’anar a esmorzar, encara faran una volta per aquest tros de terra que estimen i treballen. Ens acomiadem emplaçant-nos a retrobar-nos a Verges, a aquestes hores del matí res millor que una llesca de pa torrat amb tomata, una botifarra fumejant i un got de vinassa de pagès per seguir endavant.
Verges és una vila especial. Per aquestes comarques n’hi ha unes quantes. Tenen en comú que en els darrers anys han estrenat governs municipals de tarannà diferent al dels partits tradicionals. Són pobles amb caràcter, orgullosos de ser com són. Pobles que, malgrat la propaganda think tank, s’han adaptat de manera òptima als nous temps i encaren el segle XXI amb una renovada energia i amb un plus competitiu important: la qualitat de vida és alta, aquí. No confondre —confusió reiterada— amb el nivell d’ingressos econòmics. No en va el Baix Empordà es troba a la part baixa de la classificació de comarques catalanes en renda per habitant: 21.500€. La mitjana a tot Catalunya és de 30.100€ anuals.
Passa el matí i passa bé, l’esmorzar. Quan el sol ja comença a escalfar arriben notícies de Barcelona. Diuen que els ministres del Rei han rebatejat l’aeroport del Prat amb el nom, gens innocent, de Josep Tarradellas. Si els que varen tenir la idea creien que aquest s’interpretaria com un gest de bona voluntat per part del personal de la Colònia, que vinguin a Verges a escoltar. A aquestes alçades, però, la gent del país, diria, està tornant a la resistència indígena. Escriptor!, crida un per acollonar-me, apunta que a les onze obrim el pas.
És hora de tornar cap a casa. Des de Verges enfilem el camí de Torroella de Montgrí. El tall al pont sobre el Ter és de baixa intensitat; res d’artefactes contundents al mig de la via, doncs si ve una ambulància no hi ha més llocs per on passar. A l’hora que hi arribem ja comencen a desmuntar-lo. No s’ha produït cap incident remarcable més enllà d’algun conductor, dels pocs que avui han sortit a la carretera, contrariat. Però el país, aquest matí, ha respirat aquell mateix ritme tranquil de tants de segles. Potser sí que els talls de carretera, en aquesta part del principat, no han passat de protesta simbòlica. Però enllà del simbolisme, més d’un a Madrid i Barcelona hauria d’anar en compte: perquè hi ha forces tectòniques antigues que quan comencen a moure’s són molt difícils d’aturar.