És conegut que el cristianisme es va fer seves les celebracions d'hivern de l'antiga Roma i les transformà en Nadal. Tant les celebracions saturnals -dedicades al déu Saturn-, que se celebraven durant una setmana entre el 17 i 23 de desembre i el dia del Sol Invicte, el 25 del mateix mes, serviren de base per decretar la suposició del naixement del mesies inventat que els cristianas anomenaren Jesucrist, una data que l'emperador Constantí va fer oficial -quan ja havia decretat l'oficialitat d'aquesta creença supraterrenal- en la jornada del 25 de desembre.
En el context d'aquelles inicials festes romanes també cal trobar-hi l'origen de la celebracions del trànsit entre els dos anys, el que acaba i el que comença. Els antics romans dedicaven les primeres setmanes de l'any al déu Janus, una divinitat que era representada per dos rostres en un mateix cap, un mirant cap a una banda i l'altre en direcció contrària. Simbolitzaven justament els dos anys: el que queda enrere i el que s'obri endavant. L'any vell i el nou any.
En algun moment els romans iniciaren el ritus social de festejar el moment del trànsit anual regalant dolços als familiars i amics, sobretot mel amb dàtils i figues, una manera de desitjar que el nou any fos dolç per a ells, o sigui venturós.
A poc a poc aquell costum s'anà desenvolupant per totes les terres sota el control romà i amb la caiguda de l'imperi diferents pobles europeus la seguiren celebrant- introduint-se en algunes zones el consum simbòlic de les llenties -en lloc dels dolços-, que s'entenia que eren el desig de prosperitat agrícola, o sigui econòmica, per al nou any.
El costum de la festa romana del canvi d'any arrelà amb tanta força que les autoritats doctrinàries cristianes el veren amb mals ulls i durant l'Edat Mitjana intentaren eliminar-lo. Infructuosament. Així que l'assumiren dins del conjunt de les celebracions de Nadal, com una part incòmoda -no estrictament religiosa- pero acceptada o, si més no, tolerada a contracor.
Al llarg de l'Época Moderna i, més tard, de la Contemporània, la festa de la fi d'any s'anà popularitzant arreu d'Occident i fou exportada a les colònies americanes. Cadascú a la seva manera, segons les disponibilitats econòmiques, passà a festejar el trànsit entre els dos anys com una ocasió molt especial, associada a un sopar fora del comú i amb posterior celebració, fos ballant i cantant o senzillament gaudint de la companyia de familiars i amics en un ambient distès i orfe de tota implicació religiosa, cosa que ajudà a una progressiva relaxació de la moral al llarg d'aquella nit tan peculiar.
Durant els segles XVIII i XIX la distinció social anà incorporant grans celebracions socials en les quals el luxe era la norma. Qualsevol club social o entitat recreativa de les classes socials més privilegiades convertiren aquella nit en la més especial de les ocasions festives, rivalitzant amb els balls de màsqueres que a partir de gener s'iniciaven i duraven fins als darrers dies del carnaval.
A poc a poc, les classes socials manco privilegidades anaren imitant els costums dels rics i la festa de l'última nit de l'any es convertí en la gran celebració que tothom esperava al llarg dels dotze mesos. A finals del XIX era comú que els joves de famílies modestes dels Països Catalans la celebrassin de formes renoures pels carrers de cada localitat, cosa que no agradava gens ni mica a la premsa representativa de la burgesia.
A principis del XX es popularitzà ja un tipus de celebració molt semblant a l'actual, amb un sopar de gala entre amics i/o familiars i, després, balls, reunions... normalment regades amb ingents quantitats d'alcohol.
El 1909 un grapat de viticultors del Vinalopó tingueren la idea de celebrar aquella nit tan especial menjant dotze grans de raïm en lloc de les llenties, com a símbol per desitjar un ventuós any nou. Animà la idea que tenien un important excedent i que, així, per ventura trobarien una forma de vendre més. Tingueren èxit i la novetat s'anà imposant arreu dels Països Catalans fins a convertir-se en el costum actual.