Les eleccions al Parlament balear, que se celebraran el mes de maig de l'any que ve, es resoldran amb una fragmentació de la representació política que serà igual o superior a la de 2015. Enrere ha quedat, i sembla que per molt de temps, l'època quan l'única incògnita electoral a les Illes era si el PP assolia o no la majoria absoluta. Aquesta fase durà des de les eleccions de 1991 fins a les de 2011, durant la qual el PP va obtenir l'anhelada majoria absoluta el 1995, 2003 i 2011, a més de 1991 en coalició preelectoral amb Unió Mallorquina. Si es quedava per sota era per molt poc, un o dos escons, com va ocórrer els anys 1999 i 2007, que fou quan s'obrí la porta a governs de centreesquerra.
El 2015 canvià radicalment la situació. La irrupció de Podem i Ciutadans augmentà la fragmentació de la representació i allunyà la possibilitat de majories absolutes. Ara fa tres anys i mig, sis candidatures assoliren representació al Parlament illenc, cosa inèdita fins aleshores: PP, PSIB-PSOE (Gent per Formentera fa part del grup parlamentari socialista), Podem, Més (per Mallorca i Menorca), el PI i Ciutadans. L'any que ve podria ser que també obtingués representació el partit ultradretà Vox-Actúa —a Balears la formació de Santiago Abascal es presentarà en coalició amb el grup Actúa, que és l'antiga entitat anticatalanista Círculo Balear convertida en partit polític—, és a dir que serien set els partits amb representació.
Si el 2015 fou imprescindible arribar a un acord per formar Govern, amb més raó serà inexorable l'any que ve. En realitat a Balears la majoria de vegades l'Executiu ha estat el resultat de coalicions postelectorals. Així va ser el 1983, el 1987, el 1999, el 2007 i el 2015. Cinc de nou ocasions. I, a més, a cada Consell Insular s'han esdevingut altres pactes per poder governar-los.
Pactes progressistes
El 1983, després de les primeres eleccions autonòmiques, Menorca fou l'excepció entre les principals institucions (Consells Insulars i Parlament) perquè s'assolí un govern insular d'esquerres, gràcies al pacte entre el PSOE i el PSM. Al cap de quatre anys, el 1987, es reedità l'acord entre els socialistes i l'Entesa de l'Esquerra de Menorca (aliança formada per PSM i Esquerra Unida). Al mateix temps, els Consells Insulars d'Eivissa-Formentera i el de Mallorca eren de dreta, igual que la majoria del Parlament que donava suport al Govern conservador de Gabriel Cañellas.
Fins a 1995 no es pogué posar en pràctica un nou tipus de pacte progressista. Joan March, secretari general del PSOE balear entre 1991 i 1995, impulsà una nova estratègia: vist que els socialistes cada pic s'allunyaven més del PP en vots i escons, arribà a la conclusió que només hi havia una manera d'arribar al poder: pactar amb la dreta regionalista, Unió Mallorquina (UM). A les eleccions d'aquell any el PP tingué majoria absoluta al Parlament així com en els Consells Insulars de Menorca i d'Eivissa-Formentera, però no en el de Mallorca. Aleshores el PSOE posà en marxa la nova estratègia. A pesar de certes reticències internes, el sector majoritari, liderat per March, imposà el pacte amb UM a la institució mallorquina. Al qual s'afegí el PSM, mentre que Esquerra Unida li donà suport extern. En síntesi, se cedia la presidència del Consell a Maria Antònia Munar (UM), a pesar de tenir el seu partit només 2 escons sobre els 33 que formen la institució, i l'esquerra s'ocupava de la gestió a la majoria dels departaments.
En el mandat 1995-1999 del Consell de Mallorca fou quan Munar conegué un socialista que gestionava una àrea menor, i que havia estat el batlle d'Algaida, Francesc Antich, que seria el futur líder del PSOE balear, amb qui faria amistat i establiria les bases de la llarga col·laboració entre els socialistes i els regionalistes. La convergència estratègica entre ambdós partits es repetí el 1999 i el 2007 al Parlament i també al Consell mallorquí, mentre que en els altres Consells governava l'esquerra. L'acord entre PSOE i UM acabà abruptament el 2010 per mor dels escàndols de corrupció regionalista.
Pactes de dreta
Després de les eleccions de 1983, el líder d'UM, Jeroni Albertí, no volia pactar amb l'Aliança Popular (AP) de Gabriel Cañellas. De fet, aspirava que un bloqueig de la investidura el convertís a ell en l'única opció factible per desbloquejar la situació i així poder assumir la presidència, a pesar que fos en minoria fràgil. No obstant, abans que s'arribés al punt que desitjava Albertí, el banquer Carlos March —cap de la Corporación Alba, propietària de la Banca March, creada pel financer i contrabandista mallorquí Joan March Ordinas, un dels finançadors del cop d'Estat de Francisco Franco— cità el líder regionalista al seu despatx de Madrid, per reunir-s'hi amb ell i amb Cañellas. Allà obligaren Albertí a firmar un acord pel qual es comprometia a votar el líder d'AP com a primer president del Govern de les Illes. Aquell pacte mai no es va fer públic.
Dotze anys després, el 1995, Albertí, quan ja s'havia retirat de la política, en una entrevista concedida a un col·leccionable d'història política —Memòria Viva: Mallorca, de la mort de Franco fins avui, 1975-1995, publicat pels diaris Balearesi Última Hora— reconeixia: "Jo no era lliure econòmicament", perquè tenia avals de la Banca March sobre els seus negocis, que havien fracassat, i que per aquesta raó no tingué més remei que investir Cañellas com a president illenc. En altres paraules: fou víctima d'un xantatge. D'aquesta manera bastarda va néixer el primer Govern balear.
El 1987 de bell de nou Albertí es veié obligat, per la mateixa raó, a donar suport a Cañellas, que, així, fou investit per segona vegada. En aquesta ocasió el conservador també comptà amb el suport del CDS, un partit que per aquest motiu a partir d'aleshores entrà a les Illes en una fase d'autodestrucció interna que el portà a la insignificança quatre anys més tard.
La situació d'extrema debilitat política d'Albertí —per mor dels seus ruïnosos negocis i de l'amenaça dels avals bancaris que permanentment planava sobre les seves decisions polítiques més importants— el conduí a l'espantada: renuncià —de sorpresa— a la presidència d'UM el 1989, cosa que obria la porta al sector més conservador de la formació que imposà l'acord preelectoral amb el PP per a les eleccions locals i autonòmiques de 1991. En aquelles eleccions la coalició PP-UM va fer majoria absoluta, però a l'any següent es trencà i Maria Antònia Munar es posà al davant del partit regionalista.
El següent pacte de dretes va ser el de 2003. El PP, liderat per Jaume Matas, assolí la majoria absoluta al Parlament. No així, però, al Consell de Mallorca. Un sector del partit conservador no volia ni sentir a parlar de cap aliança amb UM a la institució insular, però Matas, que feia i desfeia a voler, obligà els seus companys a acceptar l'acord amb Munar: la líder d'UM continuaria essent la presidenta del Consell —ho era des de 1995— i el seu partit gestionaria tota la institució amb el vot automàtic del PP, és a dir que, fes el que fes la Comissió de Govern, els conservadors hi votarien a favor. Segons explicà Matas en reunions internes, el bessó de l'acord era estratègic perquè així el PP s'assegurava la col·laboració d'UM cas que no tingués majoria absoluta el 2007.
Munar negà sempre que hagués arribat a aquest tipus de pacte, ni per escrit ni verbalment. No sols això, sinó que inicià una gestió en el Consell que pretenia fer ombra a tot el que feia el Govern. Per exemple, Matas creà IB3, doncs Munar feu Televisió de Mallorca; el Govern feia autopistes, el Consell "carreteres a la mallorquina" —segons expressió de Munar—, i així, en tot. Els dos líders també iniciaren una competició febril per estendre la respectiva influència social a base de corrompre les institucions que governaven. La manca d'escrúpols els dugué a cometre tot tipus d'irregularitats, que només a partir de 2008 foren conegudes. No cal repetir-les, han estat a bastament explicades pels mitjans de comunicació durant anys.
Allò que des de la vessant política resulta més rellevant del pacte de 2003 és com afectà els dos partits tot el que passà en els anys posteriors, i sobretot Jaume Matas i Maria Antònia Munar. Tots dos estan a hores d'ara complint penes de presó pels fets delictius que protagonitzaren entre 2003 i 2007, igual que passa amb alguns dels seus respectius col·laboradors més directes. I pel que fa als dos partits, reberen una severa erosió de resultes de la massiva corrupció que perpetraren en els quatre anys posteriors a aquell acord.
En el cas del PP el perseguí la justícia ja des de 2006. El degoteig de casos de corrupció portà la formació conservadora a perdre el poder el 2007 arreu de les Illes. Va ser desallotjada dels Consells Insulars, de l'Ajuntament de Palma, dels altres principals consistoris i, per descomptat, del Govern. En el cas d'UM el preu que pagà fou encara més alt. El seu via crucis s'inicià un poc més tard que el del partit conservador. El 2008 un dels seus diputats, Bartomeu Vicens, va ser imputat per la justícia i a partir d'aquí el descens als inferns fou inexorable. Al final, el febrer de 2010, Maria Antònia Munar, la líder des de 1992, ofegada pels nombrosos escàndols de corrupció que l'afectaven a ella i el seu partit, va dimitir i abandonà la política. La nova direcció que pretenia redreçar el partit també va ser en part imputada. A la fi, Josep Melià —avui vicepresident del PI—, després d'assumir-ne el liderat, veié que la taca per la corrupció era massa extensa i negra i decidí —juntament amb la resta de la comissió executiva de la formació— plantejar als afiliats la desaparició d'UM i la creació d'un nou partit, i així es va fer el febrer de 2011: el partit regionalista fundat per Jeroni Albertí el 1982 desapareixia i naixia Convergència per les Illes, lliure de sospita de corrupció, partit que el 2012 s'uniria a la Lliga Regionalista per crear entre tot dos Proposta per les Illes (PI), la formació que les enquestes auguren que l'any que ve serà clau a l'hora de formar Govern.