Turisme

De L’Hospitalet de l’Infant a l’Ampolla

La costa que s’emmarca entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ampolla és, probablement, un dels racons més bells del litoral català. Un paisatge d’alta intensitat mediterrània: cales, rocam, aigües cristal·lines, conreu d’olivera i cultura de la pedra seca. No es pot demanar més.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Qui transitava entre Barcelona i València havia de saber que l’Hospitalet de l’Infant tenia lloc per passar-hi la nit. No és debades el nom de la població, ja que el topònim respon a la presència d’un hospici per a viatgers al voltant del qual cresqué el poble que ens ocupa. L’anomenat hospital del Coll de Balaguer, fundat per l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou la tardor del 1344, estava situat a la vora de la Via Augusta i a proximitat de l’esmentat coll de qui rep el nom. El seu aspecte imponent feia pensar més en una plaça fortificada que en un centre d’acollida pacífica. No obstant això, l’emplaçament estratègic en justificava múltiples funcions: hostatjava viatgers, pelegrins i altres individus ambulants, però també feia el paper de fortificació militar que tenia per objectiu protegir la costa de les incursions pirates. A més, serví de punt de recepció dels nous pobladors d’aquestes terres després de la reconquesta. 

Al llarg de la història, aquest edifici gòtic ha tingut presència en alguns episodis de primer ordre, com la guerra dels Segadors i, per descomptat, la Guerra Civil. Ubicat al número 1 del carrer del Pou, en l’actualitat alberga un centre de visitants que els farà descobrir la transcendència de l’edifici i la seua relació amb l’espai geogràfic en el qual s’ubica, el pla del coll de Balaguer.

El pla del coll de Balaguer resulta un topònim paradoxal en la seua essència. Però el nom queda de sobres justificat quan es contempla el vessant septentrional d’aquest pas entre muntanyes. Suaus pendents, gairebé imperceptibles, s’estenen cap al nord, formant la plana on se succeeixen Cambrils i Salou, i més enllà Vila-seca i Tarragona. La vessant oposada exigeix del viatger un esforç afegit. Es presenta decidida, abrupta, rotunda. Els pendents inflexibles fan suar de valent per assolir-ne la cota màxima. I és per aquest motiu que el coll de Balaguer ha esdevingut al llarg dels segles un punt estratègic i pas obligat, un dels principals a Catalunya, cobejat per uns i altres, escenari també dels moments estel·lars de la història de Catalunya. Hi tingué lloc la batalla de Balaguer durant la guerra dels Segadors; fou escenari durant la guerra Gran i la del Francès, com també durant la Guerra Civil l’exèrcit republicà hi construí un complex fortificat de dimensions faraòniques. Trinxeres, fortins, nius de metralladora, pous de tirador, parapets de pedra seca, polvorins, i dipòsits de queviures i municions es desplegaven al llarg d’11 quilòmetres lineals a través d’un espai escarpat i àrid, que recorria una àmplia xarxa de pistes militars, tot esperant el pas de l’exèrcit franquista que havia desembarcat a Vinaròs la primavera del 1938. A la cota màxima, el castell del Coll de Balaguer, documentat ja al 1201, es comunica amb el de Sant Jordi d’Alfama, uns quilòmetres més al sud, el qual presideix la cala Forn.

Castell de Sant Jordi d’Alfama

Tant l’Hospitalet de l’Infant com el coll de Balaguer escenifiquen la unió dels contraris. La població costanera marca el final de les platges a pèrdua de vista, d’una franja litoral oberta, sorrenca, que troba el seu límit septentrional al cap de Salou. De les platges de l’Hospitalet, la del Torn estén un tapis de còdol menut. És una platja llarga i estreta, costosa de recórrer; infinita, amb gairebé un quilòmetre i mig. Al seu extrem meridional sura un illot, el del Torn. Ben bé es tracta d’una  península en miniatura, que anuncia el final d’aquesta zona costanera de platges obertes. Traspassat aquest límit, la roca se n’apodera, modela el litoral, creant-hi una profusió de cales de totes les mides i racons abruptes, secrets, banyats per aigües cristal·lines on el bosc mediterrani, en ocasions, fa incursions furtives. Els penya-segats, ací, s’eleven a una altura modesta i converteixen aquest bocí de costa en un espai salvatge però contingut, encantador i alhora domèstic. Entre el laberint mineral, algun interludi de platges obertes com la de l’Almadrava en sincopa el ritme. L’horitzontalitat torna a guanyar terreny més al sud, ja a partir de l’Ampolla, quan la intensitat del rocam es dilueix com a  preludi del delta de l’Ebre.

 

A peu arran de mar

Pagarà la pena recórrer aquest bocí de costa a peu, ja que és la millor manera de degustar-ne els racons. Entre nosaltres, probablement és un dels espais més encantadors del litoral català. En ell la urbanització i el taulell han fet acte de presència de manera puntual, selectiva i a petita escala. Entre espai i espai urbanitzat, la costa es manté verge i amb una afluència limitada, gràcies a un accés a les diferents cales i platges poc conegut pel foraster. 

També, la proximitat del corredor mediterrani en les seues versions de via fèrria i autopista ha aconseguit salvar-la de l’especulació. Avui ha esdevingut, per a qui signa aquestes ratlles, el màxim exponent de la bellesa mediterrània. Ací es combinen la transparència de l’aigua, la calidesa de la roca, la pineda, els bancals d’olivera, la minuciositat dels elements de pedra seca i la saviesa popular que se’n desprèn, i una arquitectura sòbria, modesta, perfectament integrada en el paisatge.

El recorregut és lineal i no comporta cap dificultat. Escolliu els poc més de disset quilòmetres que separen l’Ametlla de Mar de l’Ampolla, són més que representatius. La connexió entre ambdós punts pot fer-se senzillament amb tren, tan sols una parada i pocs minuts en resumeixen el trajecte.

De l’Ametlla de Mar em quedaria amb el seu port, en la seua raconada original, aquella a tocar de l’anomenada plaça del canó. Barques de petites i mitjanes dimensions denoten el caràcter familiar de la pesca en aquestes latituds. La seua visió tranquil·litza, retorna a l’escala humana. Al voltant del moll, han crescut restaurants que transfereixen al paladar els fruits del mar en totes les seues varietats i barreges. No hi pot faltar l’arròs cuinat de les mil i una maneres.

Reserveu un moment per visitar el Centre d’Interpretació de la Pesca, ubicat a l’antiga llotja; hi descobrireu l’origen d’aquest poble que es remunta al segle XVIII, quan un grapat de famílies s’hi van instal·lar disposades a viure de la pesca. En l’actualitat, el motor econòmic de l’Ametlla de Mar es reparteix entre l’activitat pesquera, amb una de les flotes més importants de Catalunya, i un turisme de platja de caire familiar. Comencem.

Eixiu del poble cap al sud, resseguint la costa i deixant-vos portar pel sender de Gran Recorregut GR-92, el qual recorre de cap a cap el litoral català. L’urbanisme extensiu de cases baixes aviat deixa pas a un espai on el caminant pot relaxar la vista. De fet, el límit el marca el minúscul portet de l’Estany, una entrada estretíssima d’aigua on fa cap el barranc del mateix nom. Els dos fars que el presideixen, diminuts igualment, el verd i el roig, anuncien que la mar s’allibera de la pressió arquitectònica.

Poc més enllà i abans d’arribar a la platja del Port Olivet, no trigareu a trobar les anomenades Fortificacions, una bateria militar construïda per la Generalitat de Catalunya i el govern de la República per defensar la costa d’un possible desembarcament franquista. El complex esgarrifa per les seues dimensions i els elements que el componen: tres plataformes de tir per llançar obusos, un ampli corredor central, quatre entrades, un refugi antiaeri, pous de drenatge i un llarg etcètera d’històries cruentes i tràgiques. 

El nostre camí descriu un constant puja i baixa de pocs metres de desnivell a cales i platgetes i racons amagats, una mena d’onatge en sec que fa rítmica la passejada. La sorra apareix inesperadament a la platja de la Llenya, a la de les Santes Creus o a la de l’Estany Podrit, i més avall a la de Morro de Gos, ja al terme municipal del Perelló.

Cala de l’Estany Podrit. L’Ametlla de Mar.

Al Perelló no ens hi atansarem si anem a peu, perquè queda a la rereguarda, retirat sobre un espai aturonat. En cotxe, el trobareu apostat al marge de la carretera Nacional N-340. Al Perelló es produeix una de les millors mels que hom puga trobar per les terres de l’Ebre, a l’igual que l’oli d’oliva verge extra. Si hi passeu, atureu-vos un moment al molí tradicional de Cal Viudo, al número 34 del carrer Major. Assistir a la producció oleícola és tota una experiència per als sentits.

I abans de marxar del poble, l’ermita de Sant Cristòfol, a un tir de pedra del poble, us reserva unes de les vistes més privilegiades del delta de l’Ebre.

Ara sí, davalleu en cotxe el llarg pendent que separa el Perelló de l’Ampolla. Aquest darrer ha aprofitat la qualitat de les seues platges per atraure un turisme que, si bé no és massificat, sí que supera en volum el dels espais anteriors. A l’Ampolla arriba també el GR-92 que recorrem a peu, i és ací on s’acaba la nostra excursió. Cap al sud, estigueu ben segurs que cap obstacle, si no és el vent, us aturarà. Comencen els arrossars. Benvinguts al delta de l’Ebre. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.