Entrevista a Marc Capdevila

«Ho vaig passar bé, hi vaig abocar totes les animalades que em passaven pel cap»

L’escriptor i documentalista Marc Capdevila (Vic, 1966) s’havia donat a conèixer amb diverses novel·les amb rerefons històric. Amb ‘L’observador de núvols’, un homenatge a ‘El vigilant en el camp de sègol’, fa un gir temàtic i formal considerable que li ha reportat el premi Pin i Soler de Tarragona. Un personatge adolescent mordaç i amb un punt irritant nuclearitza aquesta narració farcida de referències culturals transversals.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Hi ha novel·les que naixen del patiment en l’elaboració i unes altres d’un procés d’escriptura gojós. Em sembla que vostè ha gaudit molt fent L’observador de núvols.  
—Sí, moltíssim. Però hi ha un component també de ràbia, de traure les vergonyes del món a través de les animalades que faig dir al personatge. Era una manera d’esbafar-me, m’ho vaig passar bé precisament per això, perquè hi vaig poder abocar totes les animalades que em passaven pel cap i que, normalment, no pots dir.

—Sí, però el to és preponderament humorístic, lleuger.
—Sarcàstic.

—Sí, millor.
—No podem oblidar que el sarcasme és una mena de refugi, de poder enfrontar-se a una realitat que no t’acaba de convèncer. Jo l’utilitzo moltíssim, surt, no em costa massa.  

—Temàticament, tanmateix, aquesta novel·la és un gir important en la seua trajectòria.
—Sí, totalment, perquè fins ara havia fet novel·la més aviat històrica. Però no m’he sentit mai un escriptor de novel·la històrica, no hi pensava quan vaig començar a escriure. El que passa és que volia contar coses i me n’anava a èpoques passades. Amb El jaç del faquir, la novel·la anterior, volia parlar d’una persona que volia dedicar la seva vida al coneixement, al saber. La idea original era aquesta, no pas fer una novel·la històrica. El que passa és que me n’acaben sortint. I amb L’observador de núvols vaig dir: aquesta vegada no [riures]. Tot i que quan hi apareix l’avi que havia estat a Mauthausen també em surt una part històrica.

—Ara en parlarem. La novel·la està construïda sobre un personatge, Jaici, amb un punt irritant i, amb tot, li acabes agafant estima. Té molt de mèrit, això.
—Gràcies. Era una mica això, perquè, en la mesura que avança la història, Jaici va adonant-se que les seves certeses sobre el món no ho són tant, que té molts dubtes, és un neuròtic amb problemes de claustrofòbia i ansietat, amb les xacres que patim la majoria. Necessita algú que l’ajudi, que l’orienti... En  el fons és com tot déu. I això fa que, a poc a poc, esdevingui entranyable.  

—“Soc un imbècil, però no hi puc fer res”, diu en algun moment. I també que es considera un “malparit amb enginy”.
—El perfil, tot i que és molt extrem, hi és. Parlo dels joves molt intel·ligents però que són uns mantes de collons. I ell n’és plenament conscient. Sap del seu nivell intel·lectual, que se li dona bé manipular els altres... Tot això li ve d’una certa intel·ligència natural.

—A la novel·la hi ha una referència a El vigilant en el camp de sègol. Això està bé perquè és difícil llegir L’observador de núvols sense pensar en Holden Caulfield.
—De fet, m’hi vaig inspirar. El llibre el vaig llegir a l’institut, fa unes dècades, i em va impactar. I fa poc en vaig fer una relectura. Cada generació té el seu Holden Caulfield, la figura aquesta que es va repetint de l’adolescent desorientat, malgrat pensar que tot gira al seu voltant i que les seves opinions són sòlides i inamovibles. Vaig reflexionar sobre com hauria de ser aquest personatge avui dia, actualitzar-lo. 

—Això, ho fa a través de desenes de referències molt transversals, des d’El comte de Montecristo i Brassens a Instint bàsic, passant pel joc Call of Duty. Un resum de cultura popular.
—Es tractava d’això, de fer un homenatge a la cultura popular, que de vegades no ens atrevim a posar en els textos. Sí que són referències potser d’un període que no correspon pròpiament a l’edat del personatge, que és com un hikikomori, un d’aquests joves japonesos que no surten de casa i acaben convertint-se en autèntics erudits en alguna cosa. Personatges totalment asocials. Una mica volia ser això: Jaici es dedica només a veure cinema, s’ho empassa absolutament tot, llegeix una mica també...

—Ho esmentava abans: hi ha un contrast al llibre curiós entre la temàtica i les referències a Primo Levi, Amat-Piniella i el tema de l’Holocaust i l’univers de banalitat del protagonista.
—Sí. Necessitava un contrapunt potent, algú que fes trontollar el protagonista, que és el personatge de Manuel Vives. No pretenia ser una novel·la de final feliç, de canvi sobtat. Els canvis es produeixen de manera més lenta. Vives és un home bregat en mil batalles que té una intel·ligència manipuladora superior a la de Jaici. I algú que li diu ets molt llest però no ho saps tot. Un personatge que ha viscut de veritat i el fa seure: tu no saps què és la vida, ara t’ho explicaré.

—Va presentar-se al Pin i Soler d’una manera conscient, pensant que el perfil de la novel·la era l’adient?
—Ja m’hi havia presentat fa uns anys amb una altra novel·la. Sempre m’havia semblat un premi valent, perquè de vegades l’han deixat desert. Això denota un cert rigor. I pensava que tenia certes possibilitats, tenint en compte que no soc un autor conegut. Quan la vaig escriure, amb el que havia comportat de canvi de registre i d’haver fet una novel·la bandarra, no vaig pensar en cap altre premi: vaig anar dret al Pin i Soler. 

L’observador de núvols
Marc Capdevila
Angle Editorial
Barcelona, 2018
320 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.