Hemeroteca

La revolució dels 'sans papiers'

Rescatem aquest article publicat al número 641 d’aquest setmanari, als quioscos la primera setmana de setembre de 1996. Jordi Zamora parlava de la protesta humana convocada per immigrants a França.

La vaga de fam de l'església de Saint Bernard del proppassat mes d'agost va fer esclatar la polèmica a França. Els immigrants, castigats des de fa més de dues dècades per una sèrie de lleis que a poc a poc els van retallant drets, han començat a fer-se escoltar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Va ser necessària una vaga de fam perquè a França tornés a encendre's una polèmica que ni la llei ni el govern conservador no han pogut apaivagar: la immigració il·legal. Fa poques setmanes 210 africans eren desallotjats d'una església de París per la policia sota una única acusació: voler decidir el seu futur en un país que no troba el seu. És la immigració la causa de tots els mals de França, o el record molest de la glòria del passat? La França que s'encara al segle XXI amb 3,6 milions d'estrangers "integrats" i un nombre desconegut d'il·legals ja no és ni de bon tros l'orgullosa guardiana dels valors republicans que feia somniar milers de perseguits de tot arreu del món. "La immigració és el nostre 'affaire Dreyfus', aquest instant de veritat en què es revela cruament una època i es divideixen radicalment unes generacions. (...) Aquests darrers quinze anys França ha passat insensiblement d'un debat sobre la integració a una crispació sobre la immigració", avisava fa pocs dies el diari Le Monde.

En realitat ja fa més de vint anys que París s'ha posat al capdavant de la repressió contra la immigració, legal o il·legal, a Europa. Al 1974 prohibia per primer cop l'entrada lliure d'immigrants, prohibició seguida de la temible bateria de lleis aprovades entre 1986 i 1993, les famoses lleis Pasqua, que van culminar en la reforma del codi de nacionalitat del 1994: un nen de pares immigrants ha de demanar la nacionalitat francesa als setze anys. Vint mil persones van demanar asil l'any 1995 a França, menys de la meitat d'ara fa sis anys. Només 4.900 van ser acceptades.

Girar la cara. I tanmateix, segons els experts, proporcionalment no hi ha pas més estrangers ara a França que fa vint anys. En realitat, la immigració ha estat un fenomen habitual de la França moderna, de la mateixa manera que els esclats de xenofòbia (contra uns treballadors italians en unes mines del sud del país a final del segle XIX) són un fenomen vell, no exclusivament actual. Certament, el tipus d'immigrants ha canviat aquestes dues últimes dècades. Ara tenen un color de pell diferent, vesteixen i parlen de forma cridanera i en alguns casos les seves tradicions i la seva religió xoquen frontalment amb els valors laics de la França republicana. Una situació que planteja problemes nous i inesperats a una societat francesa irritada i confusa davant uns sacrificis econòmics que el govern li demana i que no acaba d'entendre, i que des de mitjan anys 80 s'estima més de girar la cara, amb fàstic o vergonya, a l'humil presència dels "sans papiers" (immigrants il·legals), que ho suporten tot. Com a mínim fins ara.

Dos dies després de l'expeditiu desallotjament de l'església de Saint Bernard, el dia 23 d'agost, una enquesta divulgada orgullosament pels mitjans de comunicació francesos més progressistes mostrava que un 50% dels seus compatriotes donava suport a la protesta dels africans i es manifestava en favor de regularitzar-ne la situació. Però un sondatge simultani mostrava una dada oculta i inesperada: el 67% dels francesos pensava - i continua pensant- que el govern ha de posar fre a la immigració il·legal. Una esquizofrènia particular, doncs, producte més aviat del record molest de la grandeur passada que no d'un racisme agressiu. "És com si invitessis algú a jugar a pòquer i enmig de la partida decidissis de canviar les regles del joc sense avisar", comentava en plena crisi dels "sans papiers" un dels defensors dels immigrants il·legals. Potser no és exactament veritat que els hagin invitat a venir, però no és menys cert que els ciutadans de Mali, de Burkina-Fasso, del Zaire o d'Algèria se les arreglen per treballar a França, en sectors com la construcció, l'hoteleria, recollint escombraries o netejant oficines, amb papers o sense papers.

Pels carrers de París els captaires no són mai negres o estrangers. En opinió de Stéphane Hessel, ex-ambaixador francès i mitjancer en el conflicte de Saint Bernard, "aquesta mà d'obra, en tot cas temporal, és indispensable per a alguns sectors vitals de l'economia francesa". En realitat, un estudi elaborat per les Nacions Unides mostrava, fa poc més d'un any, que als països industrialitzats la majoria d'emigrants no solament acaben obrint-se camí en el comerç o en els serveis, sinó que amb el temps fins i tot creen llocs de treball. Però des del govern conservador francès insisteixen a dir que el problema no és amb aquesta classe d'emigració, legal i amb els mitjans i els requisits necessaris per a viure a França, sinó amb els il·legals, que vénen sense res. Amb la minoria que no es pot defensar dels atacs de l'extrema dreta i de l'hostilitat silenciosa d'una part de la societat francesa. Per més que les estadístiques demostren que la delinqüència no és un problema d'immigrants, sinó de condicions econòmiques.

 

 

Principals disposicions de les lleis Pasqua

 

Les lleis conegudes sota el nom del polèmic ex-ministre d'Interior conservador, Charles Pasqua, foren promulgades entre 1986 i 1993. La més important és la que afecta el canvi del codi de nacionalitat, però la resta (dos textos dels mesos d'octubre i desembre del 1993) fixen les condicions "d'entrada, d'acolliment i de residència" dels estrangers a França. Les disposicions més polèmiques són les següents:

• El títol de residència amb validesa de deu anys (el més cobejat per un treballador del Tercer Món) ja no s'atorga als estrangers en situació irregular casats amb un francès. El demandant ha d'esperar un any després del casament, i durant aquest any l'estranger pot ser expulsat. Igualment, el títol de deu anys ja no s'atorga als pares estrangers de nens francesos: no són per tant ni expulsables ni regularitzables. Els estudiants no poden convertir el museu títol temporal en permanent després de deu anys de residència.

• El reagrupament per motius familiars és més difícil. L'estranger ha d'haver residit regularment durant els darrers dos anys a França, disposar de recursos econòmics iguals, si més no, al salari mínim francès, i no pot fer venir els fills espaiadament. El batlle del lloc de residència ha de donar-hi el seu dictamen. En cas de separació de la parella, el títol de resident pot ser retirat a la dona que s'havia reunit amb el marit a França. Igualment, els batlles poden suspendre durant vuit dies la celebració d'un casament amb un estranger i demanar la intervenció de les autoritats estatals, si sospiten que ha estat un casament de conveniència.

• Encara que treballin i cotitzin, els estrangers en situació irregular no poden beneficiar-se de protecció social. La Seguretat Social ha de comprovar la regularitat dels seus afiliats estrangers.

• Els casos d'expulsions són més nombrosos. Un estudiant que resideix a França des de fa més de deu anys, un estranger casat amb un ciutadà francès des de fa menys d'un any, o un nen que viu a França des de l'edat de sis anys però que no ha entrat al territori pel procediment de reagrupament familiar, poden ser expulsats.

• La retenció administrativa pot prolongar- se deu dies i l'expulsió pot implicar la prohibició d'entrar en territori francès durant un any.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.