Malgrat les flames, Haifa preserva el seny

La mediterrània ciutat, la tercera més gran d’Israel, va quedar calcinada pels recents incendis, que van penetrar fins al cor dels barris. Ràpidament, es va estendre des del Govern i mitjans locals la sospita i l’acusació cap als àrabs. Però Haifa és diferent: aquí conviuen diverses comunitats ètniques i religioses, que sempre han apostat per mantenir la calma durant els incendis, les guerres i les Intifades.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Vaig ser alcalde de Haifa durant la segona guerra del Líban l’any 2006 i el gran incendi del Carmel del 2010. Com llavors, vaig voler transmetre un clar missatge de seguretat i control. Cinc hores després de l’extinció de les flames, ja hi havia equips reconstruint cases”, va declarar l’alcalde de Haifa, Yona Yahav, a un grup de periodistes al porxo d’una casa afectada per les recents flames que van arrasar la ciutat.

Fa dues setmanes diversos incendis simultanis van encendre la ciutat costanera de gairebé tres-cents mil habitants, on les muntanyes es barregen amb els nuclis urbans dels seus dispersos barris. El pànic es va estendre a Haifa i altres regions del país: en qüestió d’hores, les flames es van expandir a tota velocitat, amb terribles danys naturals i estructurals. Poc després, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va declarar que “qualsevol incendi intencionat o incitació a provocar-lo és un acte de terror. Qualsevol persona que crema o intenti cremar parts de l’estat d’Israel serà castigada de manera severa”. Diversos ministres del seu Govern, així com mitjans locals, van llançar la teoria que probablement el país havia d’afrontar un nou repte en la interminable espiral de violència del conflicte palestino-israelià: la Intifada dels focs havia començat. No obstant, l’ambient extremadament sec i la falta de pluja dels últims mesos van ser un factor clau que va contribuir a la ràpida propagació dels incendis.

Quan la tensió sacseja Israel, apareixen els sentiments d’alerta i sospita generalitzada envers els àrabs. Però la república de Haifa és una insòlita excepció. Aquí, la majoria de fonts consultades donen per superades les categories ètniques, religioses o polítiques. “No vaig poder preocupar-me pels missatges sobre terrorisme que llançaven altres polítics des del Govern [nacional]. La meva tasca era donar cobertura completa als meus veïns i veïnes. Haifa és l’única ciutat del món que duu a terme diàriament una pau real entre jueus i àrabs. No ho considerem coexistència: és existència mútua”, va reafirmar l’experimentat alcalde mentre una pluja intensa queia sobre els districtes cremats de Haifa, que encara desprenen olor de socarrim.

Un desastre sense precedents

En qüestió d’hores, més de 60.000 residents de tretze barris diferents, la majoria situats a d’alt dels turons propers al bosc del Carmel, van ser desallotjats a tota pressa. Les imatges eren esfereïdores: el fum i les flames van crear un veritable infern, molta gent va quedar atrapada i les autoritats temien el col·lapse del trànsit, que dificultaria les tasques d’evacuació. Més de 130 persones van resultar ferides, i s’estima que aproximadament 690 hectàrees de boscos van quedar calcinades a la ciutat de Haifa. Avions i equips de rescat de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Estats Units, Turquia, Rússia, Grècia i altres Estats europeus van ajudar els bombers i forces de rescat israelianes a aturar la violència del foc a tota velocitat. “No recordo una setmana tan extrema. Actuem com si estiguéssim en situació de guerra”, va dir un bomber.

En qüestió de dies, almenys 35 persones −palestins de Cisjordània i àrabs d’Israel− van ser arrestades per sospites d’haver iniciat les flames o haver incitat a provocar els focs. Segons un informe publicat dies després pel Canal10 israelià, oficials de les forces de seguretat van afirmar que era una exageració catalogar els fets com la “Intifada dels focs”. Malgrat tot, el ministre de Seguretat, Gilad Erdan, no va tenir miraments per afirmar que “si la llei permet demolir cases de terroristes que disparen o atropellen, podem demolir també habitatges d’aquells què incendien per motius nacionalistes”.

L’enginyer Ariel Waterman va rebre a EL TEMPS en un vessant arrasat per les flames del barri de Ramat Eshkol. “Una casa pot aguantar tres hores dempeus malgrat el foc”, va aclarir mentre assenyalava diverses infraestructures i arbres damnificats. “El primer foc es va detectar en una estació de servei prop d’aquí. Al meu entendre, aquest sí que va ser provocat”, va subratllar. El responsable municipal explicava que ara el principal repte és com pensar eficientment la reforestació: “Hem d’estudiar quins arbres hem d’eliminar i quins replantar. Probablement, alguns que perdin les fulles de pressa. El problema dels que van cremar és que no eren autòctons [s’hi van plantar després de la independència d’Israel]. Ara, estem repassant la Bíblia per veure quins són els adequats”, va bromejar.

L’alcalde Yonah Yahav va entrar en detalls sobre la seva ràpida gestió en les tasques d’auxili dels seus conciutadans. La majoria de companyies d’assegurances tenen una clàusula que indica que les propietats afectades per presumptes actes terroristes no estan cobertes. “Vam tenir una reunió urgent amb el ministre de finances, nascut a Haifa, i vaig demanar-li que pressionés les asseguradores per modificar aquest punt. Totes les companyies ho van fer”.

No obstant això, l’alcalde va carregar durament contra el Fons Nacional Jueu (JNF) i altres organitzacions caritatives internacionals que donen importants quantitats de diners per a projectes mediambientals, socials o arqueològics. “On són? Hi ha organitzacions d’ajuda jueves? No tenia idea…”, va ironitzar Yahav. A parer seu, “ells solament coneixen el país que passa per l’autopista n.1 −que uneix Tel Aviv i Jerusalem−, i a Haifa no tenen ni un projecte. Mai no he rebut un dòlar d’ells”, va concloure visiblement enfurismat. De sobte, el veí Meir Barzelay es va unir esporàdicament a l’entrevista: “Yonah és increïble. Es preocupa de tot”, va dir mentre abraçava l’alcalde. “A casa meva ens va salvar la mà de Déu. Tenim sis casetes turístiques, i cinc van quedar calcinades. Jo visc a la segona, i el foc va saltar per damunt”, va exclamar l’emocionat veí.

Ariel Waterman, enginyer municipal de l’Ajuntament de Haifa, va rebre els mitjans en un vessant del barri de Ramat Eshkol. Sospita que el primer foc va ser intencionat. Ariel Waterman, enginyer municipal de l’Ajuntament de Haifa, va rebre els mitjans en un vessant del barri de Ramat Eshkol. Sospita que el primer foc va ser intencionat.

Beit ha’gefen: estrenyent llaços des de 1963

La casa de Beit Ha’Gefen, al downton de Haifa, està construïda amb la típica pedra color beix de les edificacions de l’època del domini otomà a Terra Santa. Em va rebre a l’entrada Assaf Ron, director executiu d’aquest centre de diàleg intercultural, que promou la interacció social entre àrabs i jueus en múltiples camps. “Nosaltres treballem amb altres flames: les de l’amor i l’entesa”, va començar taxatiu. Ron va parlar de la jovial festivitat de Hag Hagagim (‘festa de les festes’), que va començar a programar-se a Haifa l’any 1993. “Aquest any, el ramadà i l’Eid al-Fitr (‘ruptura del dejuni’) eren a finals de novembre. Durant el ramadà s’encén el fanoos (llum d’oli), i la festivitat tracta sobre la caritat, la justícia, la misericòrdia… La Hanukà (Festa de les Llums), té una idea molt similar”, va detallar el director del centre sobre la festa local que també inclou l’encesa de l’arbre de Nadal. De fet, es va aventurar a afegir, “les tres religions sorgeixen de conceptes propers, abans que comencessin a manipular-les”.

A Haifa i arreu del país es barregen subgrups humans amb històries contraposades, i el conflicte nacional vigent ho impregna tot. “Som gent diferent amb múltiples reptes entre nosaltres, tenim molts conflictes. Però aquí reflectim que podem viure junts”, va dir Ron. L’any 1948 va canviar l’esdevenidor d’ambdues nacions: per als jueus, amb l’ànsia d’aconseguir una llar nacional després de l’aniquilació de sis milions a la Shoà, va suposar la independència d’Israel; per als àrabs, que desconfiaven dels colonialistes britànics i de la immigració jueva massiva, va suposar la derrota militar dels exèrcits dels Estats adjacents i la consegüent nakba (expulsió de les seves cases) per a prop de 700.000 palestins. “Tots dos pobles tenim els nostres traumes profunds, que comporten una victimització permanent pel dolor sofert. Això comporta molta por i rancúnies mútues, propagades per la ignorància”, va relatar el director de Beit Ha’gefen.

La diferència transcendental de Haifa amb altres ciutats mixtes d’Israel és que abans de la independència de l’Estat hebreu la ciutat ja estava habitada i acostumada a la convivència d’àrabs i jueus, que eren veïns a la majoria de barris, ja fossin a peu de mar o als turons. “Per descomptat, hi havia tensió en períodes concrets, però mai es van trencar els vincles veïnals”, va dir Ron. I va afegir: “Estic orgullós de Haifa, perquè després de la histèria inicial dels focs no va sortir d’aquí cap comentari condemnatori. Molts van obrir les seves cases i van donar menjar als afectats, amb la normalitat que caracteritza aquest lloc. I mai diferenciem si el que obre la seva llar és àrab o jueu”. A diferència d’altres racons d’Israel, on els basars àrabs solen buidar-se de clients jueus quan esclata la violència, el mercat de Haifa va continuar de gom a gom com de costum.

Nawal Abu Essa, àrab cristiana de Haifa, es va afegir a la conversa. “Òbviament, estic lligada emocionalment al poble palestí. Però el seu lideratge també fa mal. Aquí em sento frustrada quan Netanyahu llança missatges incendiaris. Jo em sento mil vegades més del barri del Carmel que ell”, va afirmar convençuda. El seu company Maher Mahmud va acusar el primer ministre israelià d’irresponsable, perquè “cada matí, com a àrab, t’aixeques i sents que has de millorar per ser acceptat. Ell no em representa”.

Pànic a la guarderia

La mestra Shifra Anteby em va introduir a la seva guarderia, que va quedar literalment arrasada. Les flames van escampar-se immediatament a la vessant del turó més proper i les flames van atrapar els nens a l’interior de l’edifici. “Era una histèria total. Els pares venien en massa per rescatar els seus fills, la sortida estava atapeïda. Molts van ser evacuats en cotxes de policia enmig del caos. La policia volia evitar el col·lapse de les vies de sortida de la ciutat”, va explicar Anteby. Ara, prop d’una desena d’obrers −comandats pel cap d’obra d’origen rus Vladímir−, treballen a tota pressa per retornar els nens a les seves aules i patis el més aviat possible.

Al cor de Wadi Nisnas, el barri àrab on se celebren la majoria d’activitats culturals i gastronòmiques del Hag Hagagim, la doctora Nof Atamina Ismaeel −guanyadora de la versió israeliana de TopChef 2014− em va rebre a la porta del reconegut restaurant Humus Abu Maron. Compartint un deliciós plat d’humus amb guarnició de carn esmicolada , la Dra. Nof va explicar que “la nostra cuina ve de l’antiga tradició àrab de la regió de Llevant. Revisem plats extingits i, mà a mà amb xefs jueus i àrabs, els reinventem. Tractem de creuar fronteres que les persones no poden traspassar, i portem les nostres receptes a Líban o a Síria”.

El xeic Tasha’s Abu Alhigia, imam de la secta musulmana sunnita dels ahmadyya −profundament arrelada a Haifa− va relatar que quan les flames van escampar-se, immediatament “vàrem obrir la nostra mesquita per oferir un refugi segur als afectats, i ho continuarem fent per millorar el futur de tots”, va dir abans de marxar ràpidament a pregar amb els fidels de la seva comunitat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.