16 històries de dignitat

"Ell sempre tem per quan tornarà a veure els seus pares"

Al Vallès Oriental hi ha Parets, el poble en què va nàixer Jordi Turull. Malgrat que des que va entrar en la universitat sempre ha fet vida a Barcelona, mai no ha volgut abandonar el poble. Parets també l’estima, a ell, i el recorda en cada balconada. Les seues dues filles, amb la seua dona, Blanca, viuen en una casa de poble, en un d’aquells carrers estrets plens de vida i cada cop menys ocupats per parelles joves. Al costat hi ha el parc de la Linera, on se celebra la festa major a final de juliol. Allí seu Blanca Bragulat, la dona de Jordi Turull, tot just després de passar pel forn que hi ha al Raval, un carrer de vianants on el seu home va fer parada tot just eixir provisionalment de presó, el desembre passat. És una de les moltes coses que troba a faltar.

Entrevista gravada el 7 de setembre de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan es va casar amb Jordi Turull?

Des de l’any 1995.

Com es van conèixer?

A la feina. Al gabinet del conseller Antoni Comas [conseller de Benestar Social entre 1988 i 1999]. El Jordi portava els temes de relacions institucionals i de Parlament. Jo era la secretària en aquells moments de la cap de premsa. Jo soc de Barcelona i ell de Parets.

I van vindre a viure ací.

Sí.

És curiós. Tots dos treballaven a Barcelona.

A mi ja em semblava bé viure fora de Barcelona. No em va semblar malament.

El seu home té molta estima pel seu poble.

Molta. A Parets i a Josa de Cadí, un poble que hi ha a l’Alt Urgell, al qual va començar a anar quan tenia sis anyets a passar els estius amb els seus pares. Hi havia un pastor que portava les ovelles a una carnisseria d’aquí, de Parets. Ells estiuejaven a Bagà [Berguedà] i el pastor els va dir que anaren a Josa, que estava a prop, que s’estava molt millor... Quan van arribar a Josa, era un poble abandonat. És un poble molt petit, amb desenes d’habitants, amb un centenar durant l’estiu. I els va agradar molt.

La seua relació amb Parets és absoluta.

Sí. Les filles les vam tenir aquí, van fer aquí la guarderia, la primària, l’ESO... El batxillerat ja no.

I com ha respost el poble a la situació que estan patint?

Molt bé. Fins i tot gent que jo no esperava, perquè políticament pensem de manera diferent. Però és molta la gent que veu des de fa mesos que això ja no va d’independència, sinó que va de llibertat d’expressió, de democràcia. I molta gent s’afegeix a les concentracions que fem a la plaça. Jo estic encantada i molt contenta. Sobretot de cara als meus sogres.

Quina edat tenen?

78 anys.

Imagine que són els qui pitjor duen aquesta situació.

Sí. I a més sempre ho comentem. Trobo que dels pares se’n parla poc. Tots són molt grans i ho estan passant molt malament. Molt malament.

El seu home també va ser regidor a Parets.

Quan ens vam casar l’any 1995 ell s’havia presentat a unes eleccions municipals i va estar com a regidor uns 12 anys.

Militant de Convergència, ell sempre va ser independentista?

Sempre.

Com va viure ell l’evolució ideològica del partit, que va passar de l’autonomisme a l’independentisme?

Bé. Suposo que era un pas natural que s’havia de fer.

Quan va entrar Jordi Turull en política?

Jo crec que hi ha estat sempre. No sé si tenia 15 anys quan va entrar a la Joventut Nacionalista de Catalunya. Tota la vida.

I quan va començar a ocupar càrrecs?

Quan jo el vaig conèixer estava fent relacions institucionals amb el conseller Comas. Abans havia estudiat dret. Després va estar de gerent a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besós, al de Sant Cugat, director de l’Institut Català del Voluntariat... Sempre hi ha estat. Ha fet molta gestió i política. La política no l’ha deixada mai. Durant quatre anys va ser president de la federació Barcelona Comarques de Convergència. El seu ofici és totalment vocacional.

Si no haguera sigut polític, quin ofici hauria desenvolupat?

El d’advocat, trobo.

Quin diria que ha estat el seu moment més satisfactori durant la seua trajectòria política?

És complicat. La signatura de la data del referèndum, per exemple, el juny de 2017. On s’ha posat ell sempre ha estat una formigueta. No para.

Tenen dues filles.

Sí, la Laura i la Marta, de 21 i 17 anys.

Al seu marit el van fer conseller de Presidència el juliol de 2017, només hi va estar tres mesos. En quin moment pronostiquen que podia passar alguna cosa?

Jo, fins i tot, abans de saber que seria conseller, ja veia que el tema s’estava complicant des de mesos enrere.

Llavors, quan pren la decisió, com s’ho prenen?

Bé, doncs endavant. És un projecte polític, el seu. I el seu ofici és vocacional. No li vam posar cap problema. Era el que tocava fer.

Supose, doncs, que també era el que tocava fer quan va pronunciar el seu discurs d’investidura, un dia abans d’entrar a la presó.

Sí. I sabent que aniria a presó una altra vegada. Clar que ho sabíem...

Blanca Bragulat / Robert Ramos

Com recorden l’1 d’octubre?

Amb molt d’orgull. Ho vam viure aquí a Parets. Ell estava a Barcelona. I nosaltres el recordem amb molt d’orgull i al mateix temps amb molta decepció amb l’Estat. Ho trobo molt fort. I molt desmesurat. És que no ho entenc. No ho puc entendre.

I el dia 10?

Allò va ser una barreja de sentiments. En el llibre ('Abans ningú deia t'estimo', editat per Catedral) les meves filles ho expliquen. Per un cantó estaves content, però per l’altre deies “a veure què passa”. Sabíem que l’Estat no ens ho posaria fàcil.

I el dia 16, quan encarceren els Jordis?

Aleshores ja teníem clar que els següents serien els membres del Govern. Abans també ho pensàvem, però quan encarceren els Jordis ja era del tot clar.

En algun moment es van plantejar l’exili?

No. Mai. El Jordi sempre diu que no ha fet res dolent, que està convençut del que va fer i que no marxarà del país. Que a més té els seus pares grans... Sempre tem per això, per quan tornarà a veure els seus pares. Però també sap que ballaria al so que hagués de ballar.

Com recorden el 27 d’octubre, quan es proclama la República?

Va ser una altra barreja de sentiments, com tot. No sé ni com explicar-t’ho perquè no m’ho explico ni a mi mateixa. Alegria, nervis...

Ell entra en presó el 2 de novembre i ix el 4 de desembre. Quan l’alliberen, pensen que tornarà a entrar-hi? O el moment impedeix pensar en cap altra cosa?

El que va ser horrorós és quan van veure que uns altres no sortien quan tots eren acusats pel mateix. Quan tornen a entrar al març estava claríssim. Abans van sortir perquè hi havia una campanya electoral i suposo que volien suavitzar la situació. Però l’Estat no comptava amb que tornéssim a guanyar. Ells es creien allò de la “majoria silenciosa”. I s’ho continuen creient. I quan es forma Govern és quan els cita el Suprem. I sabíem que se’ls quedaven a tots. Anàvem amb la maleta i tot. Era a finals de març.

Ell es va presentar a les eleccions del 21 de desembre. Com recorda aquell dia?

Va ser una gran alegria.

I com recorden aquella setmana de març en què el Suprem el cita tot just quan se sap que el presentarien per ser investit president de la Generalitat?

Cada partit independentista té el seu posicionament. Però crec, honestament, que aquell dia la CUP es va equivocar. Hagués estat molt fort que haguessin empresonat un president.

La família va estar aquell dia al Parlament.

Sí. Va ser horrorós.

Van rebre bé el trasllat a la presó de Lledoners?

Es va rebre bé, però no perdem de vista que van passar de presó a presó.

Ell està millor aquí que allà?

És diferent. Es veu que el funcionament de les presons és diferent, que amb els funcionaris estan bé aquí i estaven bé a Estremera. Sempre ho hem dit, això, perquè ells van tenir molt bona relació amb els funcionaris i amb els presos a Estremera. I aquí també. El que passa és que aquí tenen TV3, escolten el Bon dia cada dia a Catalunya Ràdio, estan més al dia del que passa a Catalunya... Perquè clar allà a Estremera només veien La Sexta, Telecinco... Tremend. Per a nosaltres també és més fàcil, perquè els tenim a 50 minuts en cotxe Però estan a la presó.

Quin diria que ha estat el moment més satisfactori que han tingut des que el seu home està a la presó?

Tots els sopars grocs són fantàstics. I el suport és tant per a les famílies com per als presos. Per a ells és molt important que la gent es continuï mobilitzant. A Estremera va anar la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i això els va agradar molt. Després, a Lledoners, hi ha concentracions i sopars cada setmana, com també fan a Figueres [a Puig de les Basses]. Tot ens reforça.

Per què ha triat aquesta plaça per fer l’entrevista?

M’agrada. S’hi està bé.

El seu home manté el contacte amb el Govern?

Ell troba molt a faltar la política. És la seva vocació. Tenim tot el recolzament del Govern. Ens cuiden molt.

A Parets sempre ha governat el PSC. Com ha reaccionat l’Ajuntament? Com s’ha comportat?

Bé... No ha estat el que jo m’hagués esperat. És veritat que governa el PSC, que té l’opinió que té sobre aquest tema. Per a ells no hi ha presos polítics. Hi havia un llaç groc penjat a la balconada de l’Ajuntament i aprofitant que arribava la Festa Major el van treure i no l’han tornat a posar.

Estan forts, vostès, malgrat tot.

És que no ens queda una altra. O estem forts o ens donem cops de cap contra la paret.

I el seu home també.

Ell està com un campió. Però ell i tots. És impressionant. Però és que el Govern espanyol ja s’havia el que es feia: ha empresonat un Govern que té una vocació i que és fort. Han volgut decapitar els polítics forts que teníem aquí. Ells es cuiden moltíssim a la presó. S’han de preparar per a un judici des de la presó. Després els traslladaran a Madrid. Després, cada dia, de la presó al Suprem... Tot això requereix una preparació física i mental enorme.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.