Els crítics

Vida fora de Dannemora

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aquesta és la història de la fuga d’una presó on el que menys interessa és la fuga en si. On la presó no és la dels barrots, sinó una vida monòtona on és impossible gestar cap expectativa que faci que vulguis esperar l’endemà. Les dues coses estan molt més lligades del que sembla, fins al punt que una és conseqüència de l’altra, a la minisèrie Fuga en Dannemora, estrenada recentment a Movistar. La història, gestada per dos dels guionistes de Ray Donovan, s’inspira en un cas real, la fuga d’una presó de màxima seguretat que al 2015 van protagonitzar dos presos que estaven complint condemna per assassinat. La fuga va tenir una repercussió mediàtica important durant setmanes i es va multiplicar quan es va saber que el pla dels dos homes implicava una treballadora de la presó amb qui havien mantingut relacions sexuals. L’interès malsà generat per aquest descobriment va guiar les informacions sobre el cas, però això no és el que trobem a la minisèrie. De fet, ni tan sols ofereix el que seria típic en una ficció basada en un cas real, que seria una reconstrucció detallada del que va passar. No li interessen tant els detalls de la fuga com fer servir la fuga per parlar de les presons metafòriques, i és per això que en comptes de seguir els dos presos que intenten fer un Cadena perpètua, posa el focus en la treballadora implicada, l’encarregada del taller de costura de la presó, interpretada per una irrecognoscible Patricia Arquette



 

Fuga en Dannemora

Creadors: Brett Johnson i Michael Tolkin

Repartiment: Patricia Arquette, Benicio del Toro,
Paul Dano
Minisèrie
Canal: Movistar


De fet, la minisèrie arrenca amb ella, quan és interrogada un cop la fuga ja s’ha produït. No es busca la morbositat si no que hi ha un interès genuí per explorar quines van ser les motivacions que va tenir per fer-se còmplice dels presos. La resposta a aquesta pregunta la trobem en una existència tan ofegada en la rutina i llastada per la manca d’expectatives que la recerca d’una via per escapar esdevé una necessitat explotable per a qualsevol capaç d’identificar el que passa. Aquesta vida somorta és retratada a través d’escenes domèstiques entre la Tilly i el seu marit, que podrien ser el matrimoni d’Olive Kitteridge, amb ell acomodat en una vida sense estímuls que ella troba insofrible, però l’escenari recorda més Fargo, amb aquell fred d’últim racó de món que Ben Stiller, com a director, captura buscant un estil més cinematogràfic que televisiu. L’escena de la rutina matinal del matrimoni és trista com només ho poden ser els engranatges diaris que es fan contra la pròpia voluntat. Seguim les passes d’ella fins a la seva feina a la presó, travessant els controls de seguretat, i ens adonem de seguida que la Tilly és una presonera més, tan atrapada en la seva pròpia existència com els criminals.

I sense que hi hagi hagut un judici on s’hagués pogut defensar abans de rebre la sentència. Té dret ella a intentar escapar? La possibilitat de canviar de vida és un desig amb el qual qualsevol espectador es pot identificar i és un tema recurrent en moltes ficcions, que aquí es fa servir per fer un retrat alternatiu a la imatge de la dona posseïda pel desig sexual que van construir els mitjans de comunicació i així acostar la Tilly a l’audiència. Tampoc els dos presos, ni tan sols el que interpreta en Benicio del Toro, que és el que explota les vulnerabilitats d’ella, són culpables, ja que la privació de llibertat constitueix un argument prou fort per entendre tot el que fan. El resultat és un estudi dur sobre la desesperació. Com a història de la fugida d’una presó, Fuga en Dannemora és insatisfactòria, però com a drama toca més fibres sensibles del que semblava.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.