Hi ha èxits tan espaterrants que marquen irremeiablement la vida de tot allò que vindrà després —en la majoria d’ocasions per a mal—, com si l’ombra allargassada del precedent enterbolís expectatives, resultats i devocions. És el cas de True detective (HBO, 2012), tenint com a primera afectada la seva pròpia continuació com a sèrie televisiva —una segona temporada que és un dels fracassos més estrepitosos de l’univers seriòfil—, sempre a remolc del record i la suficiència d’un germà gran tan memorable. L’autor, Nic Pizzolatto es va fer famós mundialment en vuit capítols que ja són història de la ficció audiovisual, amb una execució brillant (alguna cosa hi devia tenir a veure el realitzador, Cary Joji Fukunaga, aconseguint que no hi sobri res), una tensió dramàtica perfectament orquestrada i conduïda, uns diàlegs mesurats per ser útils i sempre atents al joc de rèplica i contrarèplica (aquella sensació gairebé inèdita que no hi ha cap línia sobrera) i una parella d’actors en estat de gràcia (Matthew McConaughey i Woody Harrelson).
Després d’uns anys, a l’estela d’aquell hit convertit en pedra fundacional d’alguna cosa i d’aquell autor que va saber deixar tothom astorat al sofà, l’actriu Mélanie Laurent debuta com a directora de Hollywood —els seus tres films anteriors se situen, amb professió de fe, en el terreny del cinema independent—, amb l’adaptació del primer llibre de Pizzolatto, Galveston (2010), una novel·la de tensió argumental, d’atmosfera crua i carregada de passat i redempcions —True detective, what else?—, i de qui esperem un gir que ens faci aplaudir al final. La història reescriu un clixé tan conegut com fustigat: un assassí a sou, Roy Cady (Ben Foster), escapa d’una emboscada poc després de saber que pateix una malaltia terminal. Sense gaire opcions, i traït per un cap que ha cregut convenient liquidar-lo, decideix escapar a Galveston, la seva ciutat natal i lloc on prepara la venjança. Roy farà el recorregut acompanyat d’una jove prostituta a qui acull com a companya d’escapada, Rocky (Elle Fanning), amb qui teixirà una relació i una convivència ben especial. Dos personatges ferits i en plena dislocació vital, a tots els nivells.
Els elements hi són, en un film que es val d’un punt de vista sòrdid i cru, que esdevé una gàbia per als dos protagonistes, que viuen amb la necessitat d’escapar —no se sap ben bé cap a on— i que saben que no tenen temps —ni l’ànsia vital— de fer-ho. La història acaba sent la plasmació d’una espessor que lluita per contenir-se, amb una directora, Laurent, que se’n surt prou bé de l’escomesa atmosfèrica, de l’aparent simplicitat argumental; que dirigeix perfectament els actors (Foster i Fanning són el millor del film, sense dubte); i que ens mostra la ferida que arrosseguen, com un via crucis de final abrupte, gèlid i espès, fugint de recreacions del gust de l’espectador més diletant.
Les peces hi són, els elements també, però al final deixa la sensació de desencaix, de via fallida. Potser perquè el noir es queda a mig camí, perdut en els meandres de la seva pròpia història, sense acabar de relligar el fatalisme que se li pressuposa, conduint-ho tot a una melancolia que no escapa de la seva pròpia fi, en un presumpte cop d’efecte que té l’efecte, paradoxalment, d’arribar a un lloc previst, i de fer-ho subratllant el sentimentalisme d’una relació afectiva que hem viscut de puntetes. I la sensació d’haver fet el viatge per no res, el pitjor que pot passar després d’abandonar una sala de cinema.
Títol original: Galveston
Direcció: Mélanie Laurent
Estats Units, 2018
Durada: 100 minuts
Guió: Jim Hammett (Novel·la de Nic Pizzolatto)
Fotografia: Arnaud Potier
Música: Marc Chouarain
Repartiment: Ben Foster, Elle Fanning, Lili Reinhart, María Valverde, Beau Bridges.
Gènere: Drama. Thriller