Entrevista a Fina Santiago

«És evident que la dreta ha aprofitat la crisi. I tant»

Entrevista a Fina Santiago (Palma, 1961), llicenciada en Psicologia, consellera de Serveis socials i Cooperació del Govern de les Illes Balears.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha acabat la crisi econòmica de debò, com se sol dir?

—Si fem cas a la macroeconomia, la crisi s’ha acabat, sí. Però si ens fixem en la microeconomia, i sobretot en el detall de la gent que ho passa malament, doncs no, no és així, no ha acabat. La prova d’això és que no hem recuperat tot l’Estat del benestar anterior a la crisi. En especial, la protecció de la feina amb tots els drets que s’havien assolit. Amb la reforma laboral es va erosionar el dret a la feina i encara està pendent de ser recuperat. No és l’únic, encara que sí, potser, el més important dels drets que perdérem durant la crisi. El cost que hem pagat és enorme. Fixa’t en aquest detall, que possiblement dona el to de l’enorme pèrdua que hem patit: parles amb joves de 30 o 35 anys i et diuen, amb una normalitat que espanta, que ja saben que no tindran pensió en el futur, quan es jubilin, que saben que és impossible.  Com es pot acceptar, això? Doncs per mor del canvi de mentalitat producte de la crisi. És la resignació davant del discurs de la dreta que hi ha drets que no podrem recuperar. A mi em regira, aquesta situació. No ho puc acceptar de cap manera. Ens hem de rebel·lar contra la resignació.

Vol dir que la crisi és una victòria de la dreta?

—Si més no, és ben segur que la crisi ha estat aprofitada per la dreta per erosionar l’Estat del benestar europeu, cosa que era una aspiració de la dreta des del temps de Margaret Thatcher. I alhora ha servit, i d’això no se’n parla gaire, per fer avortar el model de creixement dels països emergents, que han rebut un missatge clar:  no poden aspirar a assolir el model d’Estat de benestar que teníem a Europa, o sigui que s’oblidin de la sanitat i l’educació pública per a tothom i de qualitat, que acceptin que no poden tenir els serveis socials universals, que els drets laborals a l’estil europeu no són possibles... És evident que la dreta ha aprofitat la crisi, i tant.

Què ha significat el Govern d’esquerres per als ciutadans de Balears, quant a serveis socials?
—Respecte a l’etapa anterior [el Govern de José Ramón Bauzà, del PP, entre 2011 i 2015] contrasta molt el fet que els serveis socials són ara un element fonamental per al Govern. Hem posat en marxa la renda d’inserció social per a totes les persones que no tenen uns mínim d’ingressos garantits, hem reactivat les línies d’ajuda a la dependència —amb més de 7.000 beneficiaris nous—, hem creat més places residencials per a persones que les necessiten, hem creat la renda d’emancipació per a tots els joves que deixen d’estar tutelats, hem estructurat tota l’atenció a la salut mental, hem fet la llei de Famílies, hem cobert amb ajudes els orfes de violència masclista... Hem fet molt, però mai, mai no és suficient.

Quantes persones pateixen risc de ser pobres, a Balears?

—Entre un 23% i un 25% —depenent de les fonts que es consultin— dels residents a les Illes tenen ingressos per sota del 60% de la renda mitjana a Balears i per tant estan en risc de vulnerabilitat socioeconòmica. És a dir, són pobres. S’ha d’entendre bé el concepte. No parlem de gent que no té ingressos, sinó de ciutadans que, tot i disposar de feina, no tenen suficients doblers per pagar les despeses per viure amb dignitat. A Balears el cost de l’habitatge és molt alt i això afecta directament a molta gent que si paga el lloguer —i no li queda més remei que fer-ho— aleshores té serioses dificultats per comprar menjar i roba. Són persones vulnerables econòmicament. Després n’hi ha  que ho són, de vulnerables, pel fet de patir algun grau de dependència, però si ens referim a l’aspecte socioeconòmic els percentatges que t’he dit són els que nosaltres manegem. 

Fina Santiago, durant l'entrevista / Autor: Isaac Buj

Cada dia es pot observar, a Palma, una cua de desenes de persones que van a recollir menjar de franc, que viuen de la caritat pública. És una imatge terrible.

—Sí, ho és. Tenim unes 7.000 persones que necessiten ajudes importants per poder viure amb uns mínims garantits. Unes 5.000, de les quals no cobren més de 380 euros al mes de pensió, i nosaltres les ajudem amb un poc per complementar els ingressos i que així arribin quasi als 500 mensuals. Després n’hi ha  2.000 més, amb càrregues familiars, que els ajudem amb 680 euros al mes. És obvi que almanco una part d’aquests ciutadans és probable que vagin a cercar bosses de menjar de franc. Clar, és la manera de gastar el mínim possible.

El Pa de Sant Antoni és una organització de caritat religiosa que a Mallorca s’implantà el 1898 amb l’objectiu de donar pa als pobres i, directament relacionat, fer proselitisme catòlic. Al segle XIX el concepte de justícia social no existia, però ara sí: com és possible que encara s’hagi de veure aquest trist espectacle públic de gent que cada dia va a recollir la bossa de menjar que dona el Pa de Sant Antoni?

—És inquietant i preocupant. No t’ho negaré. La cua és un indicador molt clar del que està passant des de 2008. Sempre ha existit gent que ha anat a cercar menjar de franc, és cert, però abans de 2008 tenia un perfil molt concret, sempre el mateix. El que ha canviat des d’aquell any és que els ciutadans que fan cua per obtenir menjar no són només els típics exclosos socials sinó persones normals i corrents que, senzillament, no poden arribar a final de mes de cap manera. Gent que, si paga el lloguer, no té per alimentar-se, així que...

El que no puc entendre és per què l’Administració permet que es donin aquests espectacles indignes.

—Sí, tens raó. Fem el que podem. Nosaltres actuem a través de la renda social que he citat abans, perquè si els 7.000 a qui ajudem no la tinguessin estarien en una situació terrible. Que això no basta? Mai no basta. I és clar que els marges d’actuació que tenim les comunitats autònomes són el que són, i no altres. Estem davant d’un problema molt greu socialment que transcendeix l’àmbit balear i espanyol, estem davant d’un problema europeu perquè per tot Europa s’ha atacat l’Estat del benestar. L’erosió de l’Estat del benestar porta com a conseqüència la terrible imatge de gent fent cua perquè necessita que li donin la bossa amb menjar. És evident que aquest model és terrible i que des de l’esquerra no ens podem conformar amb gestionar la pobresa, l’hem de combatre.

Disculpi la insistència, però no deu ser que l’Administració s’escuda rere les ONG,  que subvenciona, per no afrontar el fons del problema?

—Puntualitzem. Primer, la societat civil organitzada ha de poder gestionar serveis, per exemple en el sector de la discapacitat hi ha entitats que s’autoorganitzen, ofereixen serveis i nosaltres concertem aquests serveis, que per llei són públics: residències per a persones amb discapacitat, residències de dia, etc. Aquests serveis estan concertats. Els paguem per concert, és a dir, segons el que fan i per plaça i dia, i a canvi els obliguem a ics condicions. Aquest model es positiu. Segon aspecte, i en això estic d’acord amb tu: el que senzillament ha de desaparèixer és la necessitat de repartir aliments en públic, és un sistema de beneficència obsolet i que a mi no m’agrada. Tercer, també et vull dir que no totes les ONG són iguals i la majoria són professionals que rebutgen això de les cues en la via pública.

Des de feia moltes dècades a Europa no hi havia hagut treballadors amb feina que fossin pobres, com ara passa. Ens hi haurem d’acostumar?

—No m’hi vull acostumar de cap manera! Després de la Segona Guerra Mundial s’arribà a una mena de pacte social a través del qual augmentà la classe mitjana gràcies sobretot a la protecció de la feina. Es tracta d’un element essencial de l’Estat del benestar. Sense prou feina i de prou qualitat no hi ha Estat del benestar possible. Hem d’entendre que la feina és, juntament amb l’educació, la millor manera de promoció social. Què està passant ara? Doncs que la pobresa s’està convertint en crònica. Els fills de treballadors pobres tenen molt poques oportunitat de no ser treballadors pobres, quan fa vint o trenta anys no era així. En els anys vuitanta una parella de treballadors sense qualificació podien alimentar, vestir i donar casa i educació als seus fills, que podien arribar a la universitat, amb beques si era necessari. Ara, però, l’ascensor social que era la combinació de sous dignes protegits amb l’accés a l’educació superior està desapareixent. I això respon a una expressa voluntat ideològica. Mira, jo sóc filla d’un treballador de la construcció i d’una jornalera que van poder donar a les dues filles estudis universitaris. Això, que és producte de l’Estat del benestar, és el que s’està perdent, és el que estem perdent ben a posta perquè volen posar fi  a l’ascensor social, i això és terrible. La meva és una generació que encara va poder viure millor que els nostres pares però que veu amb preocupació que, si les coses segueixen així, no veurà viure millor els nostres fills.

És reversible, aquesta situació?

—Sí, és clar. No, però, des d’un govern autonòmic, esclar. Es tracta de tornar al model de protecció del treball, de protegir l’educació pública... En el fons tots sabem del que es tracta: de repartir millor la riquesa. Això és un debat ideològic: la dreta no vol un millor repartiment de la riquesa i  l’esquerra sí, almenys nosaltres. I l’àmbit on hem de guanyar aquest debat és Espanya i sobretot Europa, perquè el que es volen carregar és l’Estat europeu del benestar.

Per què les grans empreses estan entrant en la gestió de residències per a vells? On està el negoci?

—Les grans empreses tenen com a objectiu satisfer els seus accionistes, acumular capital i, per tant, sempre està cercant àmbits dels quals puguin treure beneficis. En els últims anys, enmig de la profunda erosió que pateix l’Estat del benestar, les gran empreses han trobat dos nínxols de mercat que els resulten molt interessants: la sanitat i les residències de persones grans. Amb el PP s’ha agredit la sanitat pública, s’ha perseguit el seu descrèdit, ha estat objectiu d’una ofensiva ideològica per justificar l’impuls a la sanitat privada, que és un negoci immens. I amb les persones grans què passa? Doncs que les grans empreses han avaluat, i és ben cert, que les pròximes dècades es necessitaran moltes més places de residències, així que és un nínxol de mercant molt interessant: creen empreses ad hoc o bé les compren si ja existien. On està el negoci? En el concert. L’Administració pública no dona l’abast i no té altre remei que concertar les residències de persones grans. O sigui, el negoci per a aquestes empreses no sols és voluminós sinó que és segur. A hores d’ara ens trobem a Balears que el 60% de les places de residències per a majors estan situades en establiments de titularitat privada, i concertada, mentre que només el 40% són places totalment públiques. Això és terrible. Com pot ser que un servei social públic tingui més places privades que públiques? No es pot acceptar. Què fem davant això? Augmentar el nombre de places de residències públiques. En construïm tantes com podem. Però hem de ser conscients que necessitem una altra legislatura [en el Govern] per poder almenys compensar el desequilibri i que no hi hagi tantes places privades. I, per cert, som de les poques comunitats autonòmiques que ens preocupem per això. Si mires d’altres bandes el panorama és terrible, a Madrid pràcticament el 90% de les places són privades.

La insatisfacció socioeconòmica és una de les raons que explica l’auge de la ultradreta a Europa i també a Espanya?

—En general sí, tot i que a Espanya existeix l’element de reacció contra el procés de Catalunya que també actua com a palanca que afavoreix el creixement de la ultradreta. Però sí, és vera que la situació socioeconòmica que pateix molta gent afavoreix el creixement d’aquestes opcions polítiques. I per a mi és decebedor i difícil d’entendre que una persona que pateix per raó econòmica cregui que els políticament responsables de la seva situació l’ajudaran a sortir-ne. És una paradoxa terrible.

Veu factible que el pacte d’esquerres pugui seguir governant les Balears després de les eleccions de l’any que ve?

—Dels tres pactes progressistes, l’actual és el més sòlid. Per això té probabilitats de repetir, més que no en tingueren mai els dos antecessors. Però és que, a més, necessitem repetir. Quatre anys és molt poc, la veritat, per poder desenvolupar tot el que volem gestionar. És cert que llavors podríem dir “ostres, és que vuit són pocs...”, però ja se m’entén: quatre anys és un període de temps molt just per poder demostrar el que estan fent.

Les enquestes no són bones per a Més per Mallorca. Creu que si vostè hagués guanyat les eleccions internes per ser la número u de la candidatura els sondejos serien millors per al seu partit?

—Sempre vaig dir que el meu perfil pot aglutinar més vot d’esquerra social que no en Miquel [Ensenyat, que serà el candidat número u, després de guanyar contra Santiago les eleccions internes per decidir el cap de llista]. Si compartíssim el mateix perfil no tindria sentit haver-me presentat. I crec que els resultats electorals de 2015 abonen la idea que el creixement de Més ha de ser per l’esquerra. Però bé, en Miquel va ser el guanyador i ja està fet.

Serà la número dos de la candidatura.

—Sí, així és

I prendrà possessió de l’escó o es retirarà abans si l’esquerra no governa?

—Des del moment  que vaig acceptar ser la número dos de la candidatura ho vaig fer per representar els votants durant quatre anys. És un compromís ferm amb la gent que m’ha votat. No ho entenc d’una altra manera: si et presentes has d’estar els quatre anys en el teu lloc, tant si el teu partit governa com si està a l’oposició.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.