En aquella reunió es va fundar Al-Qaida, “la base”. No es tractava d’una organització pulcrament estructurada. Tampoc d’un grup terrorista cohesionat. En un principi funcionava com una extensa xarxa de reclutament. “La base” que es va establir a Pakistan serviria per a reunir combatents d’arreu del món àrab i traslladar-los als camps d’entrenament de l’Afganistan. Entre els assistents a la reunió hi havia tres homes amb perfils molt diferenciats que destacaven per sobre de la resta.
Abdul·lah Azzam era un refugiat palestí, un teòleg convertit en líder guerriller. A través dels seus populars escrits havia reformulat el concepte gihad, asseverant que unir-se en la lluita contra l’ocupant soviètic era l’obligació de tot musulmà. A Azzam li corresponia el paper de pioner, de líder espiritual indiscutible d’uns joves islamistes revolucionaris que des de feia deu anys arribaven als camps de batalla afganesos delerosos de derrotar l’agressor ateu o convertir-se en màrtirs intentant-ho. Azzam era el pare de la gihad global.
Ayman al-Zawahiri era un metge del Caire descendent d’una estirp de doctors. Amb inclinacions revolucionàries des de ben jove, va ser un dels milers d’islamistes detinguts el 1981 després de l’assassinat del president egipci Sadat. La presó el va canviar per sempre: Al-Zawahiri va ser torturat i obligat a delatar un amic i company de lluites. Alliberat tres anys després, va fugir d’Egipte per acabar instal·lant-se a Peshawar, on va passar a liderar la facció egípcia, la més nombrosa del contingent àrab que s’hi anava aplegant.
La reunió l’encapçalava un empresari impertorbable, hereu d’una de les grans fortunes de l’Aràbia Saudita. Osama Bin Laden no disposava ni de la reputació com a estudiós islàmic i guerrer d’Azzam ni de les tropes bregades en la clandestinitat d’Al-Zawahiri. Tenia, això sí, els diners i els contactes que el convertien en l’home més important d’aquella taula. La fe i un esperit inquiet l’havien portat a desatendre les seves obligacions a l’empresa familiar, però gràcies a aquesta mateixa personalitat s’havia guanyat l’estima d’un bon grapat de prínceps saudites. A través de Bin Laden, l’Aràbia Saudita canalitzava milions de dòlars i centenars d’homes cap a la resistència afganesa, que comptava, a més, amb el suport de la CIA. No era gens estrany que el veterà Azzam i l’ambiciós Al-Zawahiri competissin per influir sobre ell. Sense Bin Laden no hi havia gihad possible. Per tot això, aquell dia se’l va nomenar primer emir d’Al-Qaida.
L’etapa primigènia de l’organització va servir per a crear un mite: la llegenda dels estoics guerrers àrabs que abandonaven una vida resolta al seu país per combatre el comunisme impiu de la Unió Soviètica. El cert és que el paper de l’eixam de combatents àrabs agrupat per Azzam, Bin Laden i Al-Zawahiri va ser insignificant per al desenllaç de la guerra —les tropes soviètiques es van retirar pocs mesos després de la creació d’Al-Qaida— i sovint al camp de batalla eren la riota dels seus aliats afganesos. Tot i això, esperonats per la llegenda que havien creat, Bin Laden i els seus homes es veien amb cor d’exportar la seva gihad al món àrab. Un cop tornat a casa i enaltit com un heroi, Bin Laden es va reunir amb el príncep Turki, cap dels serveis secrets saudites. El xeic oferia a la corona els serveis dels seus soldats per posar fi al Govern comunista al veí Iemen del Sud. Desconcertat per l’ímpetu del líder d’Al-Qaida, Turki va refusar.
Pocs mesos després, l’estiu de 1990, les tropes iraquianes de Saddam Hussein irrompien sobtosament al petit emirat de Kuwait, fronterer amb el regne saudita. A Riad saltaven totes les alarmes. L’exèrcit iraquià comptava amb prop de 700.000 homes mentre l’Aràbia Saudita amb prou feines disposava de 100.000 efectius. A palau pensaven que serien els següents a caure.
“Estic en condicions de preparar 100.000 combatents ben capacitats”. Bin Laden s’espolsava el ressentiment i tornava a brindar els seus soldats a la monarquia saudita. “No necessiteu els americans. No necessiteu cap altre exèrcit no musulmà. Amb nosaltres n’hi haurà prou”, es comenta que va etzibar Bin Laden al ministre de Defensa. “No hi ha coves, a Kuwait”, li va respondre el príncep. “Què fareu quan Saddam us llanci míssils amb armes químiques i biològiques?”.
Dies més tard, l’Aràbia Saudita obria les portes de la terra de les dues ciutats santes a centenars de milers de soldats infidels. La fractura entre Riad i Bin Laden era quasi total. El xeic es va exiliar amb els seus homes al Sudan, on un excèntric islamista havia arribat al poder i havia establert un govern islàmic.
Al-Qaida vivia hores baixes. A les acaballes de 1989, Azzam era assassinat a Peshawar. Una bomba detonada quan passava amb el cotxe camí de la mesquita liquidava el pare de la gihad global. Entre els sospitosos hi havia els habituals: el Mossad israelià, el KGB soviètic i la CIA nord-americana. Una hipòtesi més rocambolesca també prenia força: feia setmanes que Al-Zawahiri acusava Azzam de ser un espia nord-americà.
Al Sudan, els combatents de Bin Laden havien deixat temporalment els kalàixnikovs per dedicar-se a llaurar camps i construir carreteres. Quan en 1993 el veterà periodista anglès Robert Fisk va convertir-se en el primer occidental que va entrevistar el misteriós multimilionari saudita, el va descriure com “el combatent antisoviètic que ofereix el seu exèrcit pel camí cap a la pau”. Aquesta entrevista, per cert, la va concertar un periodista saudita anomenat Jamal Khashoggi. En la seva etapa sudanesa, Bin Laden exercia més aviat de finançador de grups islamistes violents mentre les comptades accions amb segell d’Al-Qaida fracassaven i no en reclamaven l’autoria. Ni el focus dels mitjans internacionals ni el dels serveis secrets del món estaven sobre aquell excèntric multimilionari a l’exili.
A principis dels anys 90, Al-Qaida va enviar un grapat d’homes a lluitar a la veïna Somàlia, on una greu crisi humanitària havia desembocat en una guerra civil. Les tropes nord-americanes lideraven un contingent de l’ONU per estabilitzar la Banya d’Àfrica, però dos anys després la situació continuava immersa en el caos. Bin Laden proclamava sovint que la supèrbia dels imperis i la misèria moral que guiava els descreguts serien la seva perdició. Somàlia li va servir per a reafirmar-se. Bill Clinton va ordenar abandonar precipitadament el territori després de la commoció causada per les fotos d’una multitud enfervorida arrossegant i colpejant els cadàvers d’uns soldats nord-americans. Com a Vietnam, com a l’Afganistan, una gran superpotència sense fe era aparentment derrotada per un grapat de pastors i camperols.
Malgrat tot, l’idil·li d’Al-Qaida amb el Govern sudanès s’havia acabat. Les proclames de Bin Laden, cada vegada més incendiàries, contra Riad i Washington s’havien convertit en un destorb per al règim islamista, que buscava normalitzar les seves relacions. En 1996, “la base” es veia forçada a tornar a l’Afganistan i aquesta vegada Bin Laden jurava fidelitat a l’autoproclamat príncep dels creients, el mul·là Omar, líder dels talibans, que havia aconseguit el control del país després de la retirada soviètica.
Tot i ser un dels fundadors d’Al-Qaida, Al-Zawahiri tenia una agenda pròpia i s’havia dedicat a voltar per les mesquites del món buscant finançament i suport per al seu propi grup, que s’havia mantingut semiindependent a la direcció de Bin Laden. A final dels anys 90, però, el gihadisme al país del Nil estava tocat de mort. Per salvar la seva organització, Al-Zawahiri havia d’integrar-la definitivament a la de Bin Laden.
Al-Qaida continuava sent una organització poc coneguda internacionalment. Les incursions a l’Afganistan i Somàlia havien estat insignificants i els atemptats, d’un impacte mínim. Això canviaria quan es complien deu anys d’aquella reunió a Peshawar.
El 7 d’agost de 1998, dos cotxes bomba van explotar amb pocs minuts de diferència davant les ambaixades americanes de Kenya i Tanzània. Hi van morir 234 persones —només 12 amb passaport nord-americà— i hi va haver més de 5.000 ferits. El doble atemptat va suposar un xoc per a la intel·ligència nord-americana, incapaç encara de percebre l’islamisme àrab com una amenaça: el 1998 només vuit agents de l’FBI parlaven àrab. Al-Qaida es presentava definitivament com una organització terrorista d’abast internacional. L’Aràbia Saudita, un dels pocs països que donava suport al règim talibà, va demanar l’extradició de Bin Laden. El mul·là Omar, però, es va negar a entregar el seu hoste i l’FBI va oferir una recompensa de 5 milions de dòlars per la seva captura.
El 9 de setembre de 2001, Ahmad Shah Massud, el Lleó de Panjshir, carismàtic líder de l’única milícia que encara plantava cara al mul·là Omar i els seus talibans, concedia una entrevista a dos reporters belgues. “Per què estàs en contra de Bin Laden? Per què el tractes d’assassí?”, va preguntar l’entrevistador. Tot seguit, la càmera i un dels periodistes explotaven, i matava Massud.
Bin Laden havia enviat aquell esquadró com a favor al Príncep dels Creients; un favor que necessitaria ser tornat només dos dies després. L’11 de setembre de 2001, Bin Laden colpejava com mai ningú havia fet l’única superpotència mundial. Dos avions es van estavellar contra les Torrres Bessones de Nova York. Un altre va impactar contra el Pentàgon i un quart que es dirigia al Capitoli va caure en un camp després d’una revolta dels passatgers. En total, 2.996 persones van morir, inclosos els 19 segrestadors.
Fins i tot Bin Laden es va sorprendre de l’èxit de l’atemptat. Ell mai va imaginar que esfondraria les Torres. L’objectiu de l’acció era arrossegar els EUA a l’Afganistan, el cementiri dels imperis. Estava convençut que, com a Somàlia, els nord-americans no tindrien estómac per suportar les morts dels seus soldats i que Washington s’esfondraria mentre un exèrcit de musulmans devots vinguts d’arreu del món es congregaria sota les seves ordres per defensar la terra de l’islam. D’allà la gihad s’estendria a la resta de països musulmans.
Els càlculs del xeic saudita anaven errats. Les tropes americanes de George W. Bush van liderar una coalició internacional que en poc més d’un mes va capturar Kabul. El règim talibà es va ensorrar i Al-Qaida va haver de recloure’s en la clandestinitat. Bona part de la cúpula de l’organització va ser eliminada en pocs mesos i Bin Laden i Al-Zawahiri mai tornarien a veure la llum del sol sense el temor que un dron nord-americà posés fi a la seva vida en qualsevol moment.
Tot i l’estrepitosa derrota al camp de batalla, el verí d’Al-Qaida ja s’havia estès. Des de les coves afganes Bin Laden apareixia als ulls de tota una generació de joves àrabs com un autèntic heroi musulmà que havia plantat cara a la supèrbia nord-americana. El carismàtic líder havia convertit la gihad en un fenomen global.
Dos anys més tard, el trio de les Açores va brindar a Al-Qaida la més gran oportunitat de prosseguir amb la seva lluita. La invasió de l’Iraq de 2003 va suposar un baló d’oxigen per una organització que s’ofegava en la clandestinitat i començava a perdre el liderat del monstre que havia ajudat a crear.
A l’Iraq de Saddam Hussein no hi havia armes de destrucció massiva. Ni tampoc presència d’Al-Qaida. Pocs mesos després de la invasió, el país estava immers en una guerra civil que deixava més de 500 morts cada setmana. La violència a l’Iraq estava amarada del sectarisme religiós d’un delinqüent comú convertit a gihadista anomenat Abu Mussab Al-Zarqauí. A finals dels anys noranta, Al-Zarqauí havia creat a l’Afganistan talibà el seu propi grup gihadista, que rivalitzava amb el de Bin Laden. Ara, però, es necessitaven mútuament. Al-Qaida gaudia del prestigi i del poder mediàtic per reclutar combatents, però degut al confinament els mancava la flexibilitat logística per liderar la rebel·lió a l’Iraq. El grup d’Al-Zarqauí es convertia en la filial d’Al-Qaida a l’Iraq.
Al-Zarqauí havia convertit la degollació televisada en el seu tret distintiu i s’acarnissava amb els xiïtes —la branca musulmana més nombrosa a l’Iraq—, a qui titllava d’apòstates per no seguir els principis del sunnisme, confessió majoritària al món musulmà. Tot i que Al-Qaida com a organització rigorista sunnita menyspreava els xiïtes, Bin Laden i Al-Zawahiri havien provat en va de posar fre als excessos d’Al-Zarqauí. El gihadista jordà fruïa en el desori iraquià; era l’home del moment i ningú no li donava ordres.
Al 2008, Al-Qaida arribava al seu vintè aniversari com a líder indiscutible del terrorisme mundial. Els seus atemptats provocaven xifres de morts insòlites: Bali, 202 (2002); Riad, 39, Casablanca, 45, i Istanbul, 57 (2003); Madrid, 191 (2004); Londres, 52; i Amman, 60 (2005); Alger, 30 i 41 (2007); Islamabad, 54, i Bombai, 166 (2008). I desenes amb un nombre de víctimes similars contra les minories iraquianes que no s’adherien a la seva visió inflexible de l’islam.
Els americans van matar Al-Zarqauí en 2006, però els successors d’Al-Qaida a l’Iraq —ara rebatejat com a Estat Islàmic a l’Iraq— van continuar amb el seu llegat de violència. Les malaguanyades primaveres àrabs de 2011 van portar més caos a la regió i la desestabilització de Síria va permetre que l’encara filial d’Al-Qaida al país veí s’hi infiltrés. L’ajusticiament d’Osama Bin Laden aquell mateix any en una acció llampec de forces nord-americanes no canviaria el decurs dels esdeveniments. Les oportunitats apareixien arreu i el moviment gihadista s’atomitzava. A causa de lluites de poder personalistes i divergències estratègiques, la nova filial siriana —el Front Nusra— es va allunyar progressivament de la seva matriu iraquiana, i d’aquesta manera tornà sota el control d’Al-Zawahiri.
El Front Nusra i l’Estat Islàmic a l’Iraq i Síria (un nou afegitó) es van acarnissar en una guerra civil gihadista dins del maeix conflicte sirià. Abu Bakr Al-Bagdadi, hereu de l’organització d’Al-Zarqauí des de 2010, se’n proclamaria vencedor i expulsaria els milicians rivals derrotats dels seus territoris. Al-Bagdadi trencava definitivament amb Al-Qaida i en poc temps passava a controlar un califat on vivien uns set milions de persones. “La base” havia perdut definitivament el lideratge del gihadisme global a mans d’un dels seus propis fills.
Els atemptats de l’11S i la invasió americana de l’Iraq havien polaritzat les societats occidentals i islàmiques i les primaveres àrabs havien donat oportunitats úniques al gihadisme. La tesi del xoc de civilitzacions triomfava entre els falcons americans i els fonamentalistes musulmans mentre els grups inspirats en Al-Qaida es multiplicaven des de Mauritània fins a Filipines.
Ara, Al-Qaida continua mantenint desenes de filials. Destaquen les de la Península Aràbiga i el Magreb. A Síria i l’Iraq la situació ha canviat radicalment. El califat d’Al-Bagdadi ha quedat reduït a cendres després d’haver-se enfrontat a tothom i l’oposició siriana, majoritàriament islamista, només reté el control d’una ciutat rellevant, Idlib. La filial siriana d’Al-Qaida lidera la constel·lació de milícies que s’enfronten al setge d’Al-Assad, tot i que aquestes defugen que se les relacioni amb l’organització d’Al-Zawahiri.
Al-Qaida no es troba en el seu millor moment, però ha demostrat que és una organització més sòlida que la fogonada mediàtica que va representar l’Estat Islàmic. En el seu trentè aniversari, Al-Qaida manté una posició prominent dins la galàxia gihadista global tot i que s’hagi evidenciat que el seu lideratge és disputable. Al-Zawahiri conserva el títol d’emir de l’organització que, es creu, comanda des d’un confinament similar al de Bin Laden abans de morir, amagat en una casa d’una ciutat pakistanesa desconeguda.
Recentment, Hamza, el fill de Bin Laden de 29 anys, ha tingut un paper creixent en la propaganda d’Al-Qaida. El seu matrimoni amb la filla d’un dels principals segrestadors dels avions de l’11S fa sospitar que se l’està preparant per agafar el relleu de “la base”.
La tesi del professor Oliver Roy explica la metamorfosi provocada per Al-Qaida en l’islamisme revolucionari al llarg d’aquests trenta anys: “Hem d’entendre que el terrorisme no prové de la radicalització de l’islam, sinó de la islamització del radicalisme”. L’extremisme islàmic s’ha convertit en la via d’escapament d’aquells sectors de la societat que, frustrats per complexos problemes identitaris propis de la postmodernitat i la globalització, donen l’esquena a la societat. És per això que, encara que l’Estat Islàmic o Al-Qaida es transformin o desapareguin, la violència que patim avui no desapareixerà, perquè s’ha difuminat la lògica del terrorisme com una resposta a una situació política o a uns greuges determinats.
Al-Qaida va néixer per fer fora l’exèrcit soviètic de l’Afganistan, tot seguit va exigir la retirada de les tropes nord-americanes d’Aràbia i posteriorment de l’Iraq. Els nois de Ripoll que l’agost de 2017 van matar 16 persones a Catalunya, en canvi, mai van demanar, exigir ni reivindicar res concret, ni tampoc van explicar perquè ho havien fet. Aquest és el llegat més perillós d’Al-Qaida.