Catalunya

Dejuni al Dipòsit del Rei Martí

Una calma profunda va envair el Dipòsit del Rei Martí de Barcelona, on vuit persones feien dejuni en solidaritat amb la vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. Les diferències d’opinió es resolen en un clima de tranquil·la convivència. Crònica d’un dels primers dejunis voluntaris, paral·lel al de Montserrat, Terrassa, Cornella, Vic o Girona. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era un dipòsit d’aigües a l’edat mitjana, una gran sala subterrània amb set naus i grans pilars. Estava sota l’antiga fortalesa que el rei Martí l’Humà va fer servir de residència entre el 1408 i el 1410. La corona el va anar deixant a diversos propietaris fins al segle XIX, quan la propietat va passar a mans privades. El 2001 el dipòsit es va redescobrir i l’ajuntament l’ha restaurat per donar-li un ús públic. Excepcionalment l’ha cedit a la plataforma “Prou ostatges” que organitza els dejunis voluntaris en solidaritat amb els presos que fan vaga de fam. Serà, segons un d’aquests activistes, un refugi per als sensesostre quan el fred es faci més cru. “Si el fred arriba el divendres, ens faran fora divendres”, apunta un altre. 

Tot i l’alçària del sostre i l’ús original del dipòsit, l’espai és càlid i sec, ben condicionat per fugir de la humitat traïdora de Barcelona. La seva ubicació, a la part alta de Barcelona, entre carrers costeruts amb col·legis privats trilingües, xalets senyorials i clíniques de renom, l’allunya dels habituals territoris dels sensesostre. I la distancia també del públic que pugui fer-se ressò d’un dejuni voluntari. Aquesta és una de les preocupacions dels vuit voluntaris que no mengen per fer més extensiva la situació dels presos. “La pròxima vegada s’ha de fer en un lloc més cèntric, com plaça de Catalunya —proposa Teresa Sabé—. Que els barcelonins i els turistes ensopeguin amb nosaltres, pràcticament”. Teresa reconeix que això pot tenir certa dificultat tècnica perquè demana un espai condicionat, amb certa intimitat, lavabos, etc., però està segura que “tindria més ressò”. 

Els vuit voluntaris que fan dejuni, i una visita, xarren sobre l’actualitat al voltant de l’única taula del Dipòsit / Jordi Play

També Jesús Majem és partidari d’una opció com aquesta, en un lloc emblemàtic i cèntric. “Montserrat —diu— és emblemàtic però està allunyat; caldria un lloc amb més visibilitat” perquè “pugui tenir ressò internacional, ja que a l’Estat ja sabem que no se’n parlarà gens”.  

De moment, reconeix Teresa, “si no pot ser d’una altra manera, ja va bé que ho anem fent així, com taques d’oli aquí i allà i allà”. 

Jesús mirant d’avançar feina pendent per quan surti l’endemà / Jordi Play

La majoria hi estan d’acord però saben que les organitzacions de la societat civil no volen, si més no de moment, una protesta gran i centralitzada. Al voltant de la taula on es menja i on es parla surten temes espinosos sobre la divisió entre les files independentistes. Però ningú s’esvera. El to és ben diferent de les tertúlies radiofòniques i televisives. Un altre punt de discussió —que no de fricció— és la diferent manera com els partits polítics s’han posicionat respecte a la vaga de fam i al mateix dejuni. 

Quan Xavier Messeguer explica que al començament no tenien el suport de l’ANC per fer els dejunis, Teresa li replica que l’ANC sí que els dona suport. Ell matisa que no, que al començament una persona membre del secretariat de l’ANC els va dir que no tindrien el seu suport i que posteriorment l’Elisenda Paluzie, la presidenta de l’ANC, va confirmar que l’assemblea donava suport als dejunis. Quan Xavier afirma que aquesta persona era d’Esquerra Republicana (ERC), Teresa s’exclama: “D’Esquerra! Ja m’ho has dit tot. A l’ANC hi ha problemes perquè hi ha tendències, que no n’hi hauria d’haver!”. A la taula també hi ha un regidor d’ERC de Gelida, Daniel Garcia, que ni s’immuta. Fa la sensació que el dejuni ha asserenat els ànims o que el dipòsit medieval —de sostres alts i arcs de mig punt— absorbeix les arestes de la discussió. Cadascú defensa la seva opinió sense tensions. 

Si hi ha cap idea que sigui comuna a tots en aquesta acció no violenta, és evidentment la solidaritat amb els presos polítics i amb la vaga de fam de quatre d’ells —Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull—, a banda de la independència. Tot i això, l’expressió d’aquesta idea comuna és diversa. Daniel Garcia explica a EL TEMPS que fa el dejuni perquè vol col·laborar-hi de totes les maneres possibles: “He vingut per intentar fer-ho tot, individualment i col·lectivament. Quan va haver-hi la iniciativa de les fotografies a Montserrat vaig anar-hi; quan va sortir la d’empresonar-se a les places, em vaig apuntar a un torn; he anat a totes les manifestacions i protestes. Tot el que sigui manifestació no violenta em sembla bé”. 

Una altra cosa són accions sense consensuar: “Els talls de carreteres em semblarien correctes si hi hagués una estratègia coordinada —diu Garcia sobre les accions a l’AP7 el diumenge 9 de desembre—, però tallar una autopista aïlladament un diumenge, no”.

Elisa Fortuny voldria més radicalitat però s’hi avé igualment, a fer dejunis: “Ho faig —diu— perquè estem empresonats, el poble està empresonat. Això del dejuni és un granet de sorra i ho faig perquè serveixi d’alguna cosa. En realitat hauríem de fer com els francesos”, diu amb relació a la revolta de les armilles grogues. “Chapeau per ells!”, continua, “hauríem de fer el mateix però aquí som un poble bastant covard”. 

I Elisa afirma que és partidària d’una vaga general d’una setmana, però sap que aquesta opció és minoritària. “S’hauria de fer una vaga general d’una setmana, però... Jo he anat a les manifestacions i quan cridaven ‘Llibertat’, jo agafava el megàfon i cridava ‘Vaga general’! Dos o tres corejaven. Ningú més. Es té por de perdre el sou, de perdre la feina... i mentre siguem covards no farem gran cosa”. 

Elisa està jubilada. És de Barcelona però passa la major part del temps en una masia del Penedès. Havia estat metgessa i té experiència en dejunis. Afirma que després de tenir la seva filla, com s’havia engreixat, va fer un dejuni de quinze dies. També va ser als dejunis que es van fer als Caputxins de Barcelona el passat mes de febrer. S’ha volgut apuntar per fer dejuni d’una setmana però la web on s’inscrivien no li permetia fer més de tres dies. L’organització limita els temps dels dejunis en funció de la demanda de gent que hi vol participar.  

Salut Balart és de l’Hospitalet i té 67 anys. Mai no havia fet cap dejuni i per això només va demanar de fer dos dies. “Per disponibilitat hauria pogut fer més dies, però no sabia la meva força quina seria”. L’ha sorpresa que el dejuni no sigui tan difícil: “De fet, tot és cap, perquè l’estómac està vist que no demana. A la que poses el xip de no menjar, va bé”. 

Salut fa el llit amb una dona que ha vingut a visitar-los / Jordi Play

Es va decidir a tancar-se al Dipòsit del Rei Martí sense menjar “per solidaritat amb la gent que és a dins: no hi ha dret que siguin a la presó”. Però també perquè li “fa molta ràbia la gent que va començar a riure dels presos que fan la vaga de fam, com per menysprear-la. Per tant vaig decidir fer-la”, sentencia.

En Xavier Messeguer ha estat un dels organitzadors dels dejunis des del començament. Amb un grup de voluntaris de l’anterior dejuni als Caputxins, entre els quals el seu germà, va impulsar aquesta nova acció. Després l’ANC els va donar suport. Per què reincideix? “Quan vam fer la vaga de fam fa sis mesos —recorda Messeguer—, jo me la vaig prendre una mica com dejuni de solidaritat però sobretot com una preparació per si havíem de fer coses més impactants. Aquesta vegada estava disposat a fer-la indefinidament, però les organitzacions no volen estendre la indefinida a la societat civil”. 

La raó del seu compromís és clara: “Perquè trobo que els presos han fet coses per mi i jo he de fer coses per ells. Si jo vaig votar l’1 d’octubre va ser per ells. I em va arribar a l’ànima poder fer-ho, poder-ho defensar i al final són ells els que estan rebent en nom nostre. Això em rebel·la”.

Ernest Valdé és de Vilablareix, a tocar de Girona. Com la Salut i en Daniel, Ernest va intentar inscriure’s al dejuni de Montserrat però, segons la web, totes les places estaven ocupades. I com el Daniel o la Teresa, diumenge es va inscriure per començar el dejuni al Dipòsit del Rei Martí aquell mateix vespre. “Jo acabo el dejuni avui —diu a EL TEMPS—. Porto dos dies. Vaig improvisar-ho el diumenge. Tinc compromisos a partir de demà i, per tant, vaig començar de seguida per poder-m’ho combinar”. 

Les raons del dejuni són coincidents: “Per solidaritat i per donar continuïtat al que estan fent els nostres polítics empresonats. Ells estan tenint molt de ressò però em semblava que, a nivell de poble, es bo que això tingui una línia de continuïtat i que tots plegats participem de la protesta contra aquesta injustícia”.  

Valdé destaca la convivència del grup de voluntaris: “A nivell d’estada, fantàstic. S’ha de destacar la magnífica companyonia dels que estem aquí, perquè de bon principi l’acolliment va ser molt bo i tots tenen ganes de col·laborar en tot. Només has d’aixecar un dit i de seguida tens algú que et dona un cop de ma. Sortiré aquesta tarda molt satisfet de la convivència que hem aconseguit tenir tots plegats”. 

Una de les conseqüències de la vaga de fam, explicada pels presos que l’estan duent a terme, és l’insomni. En el cas del dejuni voluntari durant dos o tres dies, aquest no hauria de ser un problema, diu Elisa, però en aquest antic dipòsit d’aigües és l’efecte secundari més comú. “Els llits són tan incòmodes”, diu Lili Beuter, “que l’insomni no sembla un efecte secundari del dejuni”. Lili sap de què parla: ja va fer un dejuni d’una setmana sencera als Caputxins i ara repeteix al Dipòsit del Rei Martí. 

Elisa i Teresa (asseguda) xarren / Jordi Play

Salut afegeix que porta molt bé el dejuni, però “el llit, no tant”. Assegura que “és horrorós. Et quedes dins de dues barres de ferro i no et pots moure. I, a més, anit anaven caient del llit: el company del costat, primer; el de l’altre costat, després. Pensava: d’aquí a un moment em tocarà a mi”.

Algú anuncia que el germà del Xavier Messeguer portarà d’aquí a unes hores nous matalassos perquè la nit d’aquest dimecres sigui l’última d’insomni. Se senten crits per primer cop. D’alegria.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.