El 1974, quan feia uns quants mesos de la mort de Joan Reglà, aparegué la tercera edició del seu llibre Estudios sobre los moriscos. Anava encapçalada amb un nou pròleg de Joan Fuster. Hi apuntava que Reglà havia despuntat en les tres vessants més importants com a historiador: com a investigador fent recerca d’arxiu i publicant articles i monografies erudites; com a constructor de síntesis que feien anàlisis interpretatives de períodes amplis i generaven noves lectures; i com a docent i mestre d’historiadors, que havia encarrilat una nova fornada d’investigadors cap a l’estudi del passat valencià. Certament, Reglà havia estat tot això. Però, tot i així, no havia acabat de tenir una gran dimensió pública. Si més no si ho comparem amb qui havia estat el seu mestre, Jaume Vicens Vives, que havia tingut una clara vocació d’intervenció intel·lectual en el debat públic.
La poca projecció pública de Reglà es devia produir, en part, a conseqüència del seu caràcter més aviat prudent i discret, poc propens a la “política”. Però també per una trajectòria inicial molt precària dins del món universitari, que l’havia obligat a redactar centenars de pàgines d’encàrrec per enciclopèdies, diccionaris, manuals, etc. Josep Fontana explicava que, de tant escriure, li havia acabat sortint una petita malformació al dit. L’historiador andalús Jesús Pabón, que havia format part d’algun dels tribunals d’oposicions en què Reglà s’havia presentat sense èxit, recordava que, quan l’havia conegut els anys cinquanta, “me pareció marcado por una vida dura, en el cual el retraso de la Cátedra que le habíamos impuesto era una quiebra penosa”. De fet, Reglà havia estat víctima dels jocs de poder de la universitat franquista. Com que Vicens ja estava consolidat com a catedràtic a la Universitat de Barcelona, molts dels atacs els dirigiren cap als seus deixebles: Reglà, Joan Mercader, Emili Giralt, Jordi Nadal o Josep Fontana.
Però finalment Reglà obtingué la càtedra a la Universitat de València el 1959. En el moment d’arribar-hi, amb 42 anys, ja era un historiador consolidat. Després dels seus inicis com a medievalista i d’haver dedicat la tesi doctoral a la Vall d’Aran, Vicens l’havia empès a estudiar un període força desatès per la historiografia catalana: els segles XVI i XVII, considerats de decadència després de la “plenitud” medieval i, per això, bastant menystinguts en general. En aquelles alçades Reglà ja havia publicat dues monografies que aportaven hipòtesis de treball importants: Felip II i Catalunya (1956) i Els virreis de Catalunya (1956).
En la primera exposava la teoria del viratge filipí de 1568: Reglà considerava que en un moment en què es conjugaren perills exteriors, amb l’amenaça de l’expansió del calvinisme a la frontera pirinenca i dels atacs dels pirates turcs i barbarescos a la costa mediterrània, i perills interiors, amb l’auge del bandolerisme i l’existència d’una enorme bossa de població morisca al Regne de València que podia donar suport a un desembarcament turc, Felip II decidí “impermeabilitzar” la península Ibèrica. L’historiador empordanès hi detectava un canvi de paradigma en contraposició a la política “universalista” provinent del regnat de Carles I. Però, per damunt de tot, hi situava el punt de separació d’Espanya, tancada en si mateixa seguint els principis de la Contrareforma, de l’evolució de l’Europa de tall racionalista i burgesa capitalista.
En Els virreis de Catalunya, en canvi, hi havia esbossat una síntesi dels segles XVI i XVII catalans dins la col·lecció “Biografies Catalanes” que dirigia Vicens i que era una història de Catalunya encoberta feta a través de monografies. Reglà hi exposava la tesi del neoforalisme: apuntava que durant el regnat de Carles II, a finals de segle XVII, després de diversos revessos militars i del fracàs de la consolidació del conjunt de la Monarquia Hispànica com a monarquia absoluta, hi havia hagut una certa revifalla econòmica i demogràfica de la perifèria —Catalunya— davant d’un centre —Castella— cada vegada més esgotat. Reglà hi veia l’origen d’un incipient intervencionisme català en els afers peninsulars. Era un tema que interessava moltíssim a Vicens, perquè connectava plenament amb el seu projecte polític de redreçament català i d’encaix a una Espanya democràtica vinculada a Europa (i que, per tant, també superés el llast de la desconnexió amb l’Europa burgesa i racionalista).
Reglà, doncs, arribava el 1959 a València amb un bagatge notable. Però no era només això. També suposava l’arribada d’una renovació metodològica. Reglà introduïa al País Valencià una nova manera de fer història que Vicens havia anat consolidant abans a Catalunya. Si fins aleshores hi havia hagut un predomini força incontestable de la història política i institucional, Vicens i els seus deixebles apostaven per un decantament cap a l’estudi dels factors socioeconòmics. Al capdavall, Vicens s’emmirallava amb la historiografia francesa de l’Escola dels Annales, que en aquell moment encapçalava Fernand Braudel. Aquest referent també els oferia la possibilitat de fer història estructural tot desmarcant-se del marxisme i de la lluita de classes. No es tractava de parlar només de reis i cancelleries. També calia encarregar-se del conjunt de la població. I per això Reglà, que acabà publicant un llibre sobre la seva visió de la història com Comprendre el món (1967), havia estudiat temes com els moriscos o el bandolerisme.
Així, un cop establert a València, l’interès per l’estudi del bandolerisme el portà a col·laborar ràpidament amb Joan Fuster en dos projectes —un sobre el bandolerisme català en general i l’altre sobre la figura de Serrallonga—, en què Reglà feia l’estudi històric mentre que Fuster s’encarregava de la seva representació literària. De fet, Reglà s’integrà en un grup de professors universitaris de la Universitat de València propers a Fuster com Miquel Tarradell, Miquel Dolç o Manuel Sanchis Guarner, que donaren cobertura a les primeres activitats dels universitaris de la generació valenciana dels seixanta, com l’Aula Ausiàs March o la revista Diàleg. Tots ells menys Dolç, de fet, tiraren endavant a partir de 1960 el projecte d’elaboració d’una Història del País Valencià en diversos volums amb Edicions 62, que quedà inacabada. L’objectiu era fer una història autocentrada que pogués explicar els processos històrics del país en la llarga durada. Era una novetat indiscutible. I més en un moment en què l’espanyolisme imperant feia que una part del món universitari valencià no es dediqués a fer recerca sobre el país. Per això mateix, Reglà també va dedicar-se a formar una nova generació d’historiadors modernistes valencians que es fessin càrrec de diferents períodes de la història moderna valenciana.
El 1968 Reglà acabà publicant Aproximació a la història del País Valencià. Era un llibre que funcionava com una síntesi, tot i que en el fons era un aplec de textos publicats anteriorment. La hipòtesi de treball que hi presentava era el “dualisme valencià”. A l’hora de plantejar-la, Reglà estava clarament influït per Nosaltres, els valencians (1962), de Fuster. L’assagista de Sueca hi havia assenyalat una dualitat constitutiva del Regne de València després de la conquesta jaumina del segle XIII: el repoblament cristià hauria generat dues realitats diferents segons l’origen majoritari dels repobladors. Un interior aragonès, feudal, regit pel Fur d’Aragó contraposat a un litoral català, burgès, regit pel Fur de València.
El plantejament de Fuster no era una novetat: Manuel Ardit ja va remarcar fa una pila d’anys que els models duals ja els utilitzaven historiadors valencians del segle XIX. Però Fuster donava a aquesta divisió una dimensió lingüisticonacional, ja que segons ell prefigurava “una absurda inadequació de fronteres”. Reglà, agafà aquest element i el convertí en el desllorigador de la història valenciana. Així, els diversos processos històrics del segle XIII al XX s’explicaven per la dialèctica entre aquestes dues parts del país: segons si hi havia equilibri o si es generava una hegemonia d’una part sobre l’altra que produïa un desequilibri. Val a dir que mentre que Fuster havia vist la dualitat constitutiva com un problema, Reglà, que li conferia molta més importància, veia el dualisme com un element positiu, dinamitzador. En realitat, Reglà ja havia utilitzat models explicatius duals en l’estudi del bandolerisme o de Catalunya tot seguint els exemples de Vicens i de Braudel.
Però cal no oblidar-ho: Reglà ho plantejava com un esquema interpretatiu que havia de ser discutit a través de la recerca. Tanmateix, la tesi del dualisme valencià va quedar més aviat fossilitzada en el terreny de segons quins assaigs polítics sobre qüestió nacional. Sobretot en diversos autors de la tercera via els anys vuitanta. El cas més clar és De impura natione (1986), de Damià Mollà i Eduard Mira. Segons aquests dos autors, la “batalla de València” —de la qual en culpaven de manera demencial a Fuster— havia generat un nou desequilibri: la reacció contra el catalanisme, amb l’afegit de la castellanització creixent i de la immigració espanyola, havia provocat l’hegemonia de l’element aragonès-castellà i un anorreament gairebé definitiu de la part catalana: “del dualisme valencià, hom ha pràcticament eliminat la component catalana”.
En canvi, els seus deixebles i continuadors sí que ho van entendre com una hipòtesi oberta a debat, que van anar matisant i descartant. Al capdavall, Fuster ja va apuntar tot fent referència a Reglà que encertar un mateix era molt menys important que provocar que els altres encertessin, que donar eines perquè els altres continuessin obrint camí. I és evident: Reglà va provocar molts encerts aliens. Això també forma part del seu llegat.