A Bolívia s’hi va esdevenir el cas més espectacular d’èxit d’una vaga de fam. L’activista feminista i obrera Domitila Barrios, nascuda el 1937 i morta el 2012, es va convertir durant els anys seixanta i setanta del segle XX en un exemple per a tota Llatinoamèrica de la lluita política pacifista contra les dictadures de dreta, sobretot gràcies a la vaga de fam que protagonitzà el 1977.
Des de ben jove Domitila Barrios de Chungara, tal i com era el seu nom complet, es veié obligada a assumir responsabilitats. Quan encara era una nena, la mort de sa mare la posà al front dels seus cinc germans –son pare feia feina a molta distància de la casa familiar-, i de ben jove treballà a una mina com a palliri –nom que es dóna a les dones encarregades de amuntegar, seleccionar i polvoritzar roques- per obtenir ingressos per menjar. Als quinze anys, el 1952, ja s’havia casat, amb un miner, i participà en el Comitè de Mestresses de Casa del Districte Miner Segle XX. Destacà tant en la tasca que la triaren, ben aviat, com a secretària general de l’organisme. Durant més d’una dècada anà atresorant un gran prestigi com a activista en favor dels drets dels miners, que patien unes condicions de vida deplorables. El 1967, tota la zona minera on vivia Domitila s’aixecà contra les abusives condicions laborals. Ella era una de les cares del moviment de protesta. El dictador René Barrientos Ortuño ordenà l’esclafament de la rebel.lió sindical a través de la força militar. Hi envià un continent armat que assassinà miners –mai s’ha sabut el nombre exacte de morts: un mínim de quaranta i un màxim que ningú s'ha atrevit a concretar i que podria ser de centenars- i n’apressà molts més. Tots els caps del moviment de protesta acabaren empresonats. Domitila era una de les tancades. Els fets passaren a la història com la Masacre de San Juan. Fruit dels maltractes que rebé a la presó, la jove activista perdé el nen que esperava.
La vaga de fam
Durant les festes de Nadal de 1977, Domitila –juntament amb altres quatre dones tancades- inicià una vaga de fam exigint al govern de la dictadura – el 1971 un nou cop d’Estat havia portat a la presidència Hugo Banzer – que alliberés tots els presos polítics. Per suposat el poder no feu cap cas a la iniciativa. Però en qüestió de pocs dies dos capellans, Luis Espinal i Xavier Albó, seguiren l’exemple i també es declararen en vaga de fam. Al cap d’una setmana s’hi afegiren altres persones conegudes en els ambients de la dissidència política i el sindicalisme, sobretot miner. La dictadura es començà a preocupar i amenaçà amb represàlies, però si Banzer pensava que així solucionaria la creixent protesta s’equivocà de cap a peus: més gent es posà en vaga de fam en solidaritat amb els que ja hi estaven i , sobretot, amb Domitilia. En poques setmanes el seu nom era en boca de tothom, en el país. I fora també. Ben aviat la premsa internacional es fixà en qui era aquella dona sense estudis, humil, pobre, sindicalista, feminista i de caràcter indòmit que desafiava amb la força de la seva fam la poderosa dictadura militar. El nombre de ciutadans que s’anaren sumant a la protesta no parà d’augmentar davant de l’estupefacció del govern de Banzer. Més de 1.500 persones es posaren en vaga de fam. La dictadura entrà en crisi i el cap de l’Estat, a pesar del suport explícit que tenia dels Estats Units, es veié obligat a deixar el càrrec el 21 de juliol de 1978.
Bolívia entrava així en la senda que la portaria a un règim democràtic. Això sí, Banzer, responsable últim d’assassinats i atemptats contra tots els drets humans, no tan sols no fou mai imputat ni jutjat sinó que, a més, després d’un breu període a l’exili, es presentà en diverses ocasiones a les eleccions i finalment les guanyà el 1997.
Per la seva banda, Domitilia feu el salt del moviment sindicalista i feminista a la política activa. El 1978, aprofitant el gran carisma que li havia atorgat la vaga de fam, va ser candidata d’una organització d’esquerra radical, Frente Revolucionario de Izquierdas, a la vicepresidència del país, sense sort.
Posteriorment es dedicà a fer conferències, tant en el país com a l’estranger, a escriure –publicà tres llibres: Si me permiten hablar..., Domitila, una mujer de las minas de Bolivia i ¡Aquí también Domitila! – i a participar en tots tipus d’iniciatives a favor de les dones del país i del sindicalisme. El 2012, quan tenia 74 anys, morí a Cochabamba. El president Evo Morales –després de declarar tres dies de dol nacional- s’hi desplaçà per imposar a títol pòstum l’Odre del Còndor dels Andes a la dona que havia vençut una dictadura a través d’una vaga de fam.