No deixem mai d’aprendre a llegir, i és per això que no em fa vergonya reconèixer que, quan, fa una bona pila d’anys, vaig llegir per primer cop L’últim és el corb, en una edició en castellà, el vaig trobar molt lluny del que més m’havia interessat de Calvino: les obres més, diguem-ne, experimentals —més oulipianes— o les seves faules de vescomtes migpartits, barons grimpaires i cavallers inexistents. Llavors, aquells contes, que ara tinc la certesa que són màquines perfectes, em van semblar els exercicis primerencs d’un escriptor que després sí que faria grans coses. Ai, quin error més gros.
Calvino va escriure els trenta contes que formen aquest recull poc després de l’experiència transformadora i brutal de la guerra. Una vintena d’anys més tard, ell mateix explicarà que, abans de veure’s abocat a la lluita partisana, era un jove burgès que sempre havia viscut en família, d’un antifeixisme tranquil que era sobretot una oposició al culte a la força mussolinià. De la guerra, però, en torna un home compromès, amb tot d’històries per explicar i, sobretot, amb una veu per explicar-les: una veu que és moral, però no moralista; compromesa, però no pamfletària; humorística, però no pas frívola.
En l’ordenació que Calvino va donar com a definitiva, es poden distingir tres àmbits temàtics, que sovint conflueixen: la infantesa, el paisatge i la vida quotidiana de la Ligúria; l’experiència de la guerra i la resistència; i, finalment, la postguerra, claferta de perdedors que miren de sobreviure.
Tot i que en molts casos els contes es basin en experiències viscudes, el narrador sap prendre la distància justa amb el que explica. Així, en els contes —preciosos, delicats, emocionants— protagonitzats per nens, sense caure mai en una nostàlgia òbvia, és capaç de mostrar-nos la innocència i la bellesa. És el cas, per exemple, del primer conte del recull, en què un jove jardiner de família anarquista vol mostrar les meravelles del jardí a la minyona de la casa on treballa, o el del titulat “El jardí secret”, en què un nen i una nena van a parar al jardí d’una casa rica i se senten atrapats per alguna mena d’encanteri.
Pel que fa als contes basats en la guerra i la resistència, tot i haver-hi participat, Calvino no es presenta mai com el protagonista en primera persona. Potser és per això que hi veiem veritat en comptes de voluntat de reivindicar-se. El que Calvino ens mostra és la duresa dels fets i les contradiccions, les pors i els dubtes dels personatges. Fa la sensació que no hi ha herois, sinó persones empeses a fer inevitablement el que els toca. La por de morir plana constantment en aquests contes: la por del mobilitzat per força a “Angoixa a la caserna”; la por dels qui, empresonats en un hotel, van veient com els alemanys s’enduen els presoners per a afusellar-los a “Espera de la mort en un hotel”; la por del missatger corrent en la nit a “Basarda al corriol” (un conte absolutament memorable); la por de trepitjar una mina a “Camp minat”... I al costat de la por, l’absurd, la ingenuïtat, la bogeria, com en el conte que dona nom al recull.
Finalment, hi ha els contes de la postguerra, gairebé picarescos, com reconeixia el mateix autor. Són contes tan divertits com tristos, on apareixen la gana, les migracions meridionals i la pobresa, però alhora les ganes de viure, el desig, l’humor. És en aquests relats on Calvino ensenya la seva cara més divertida: lladres que entren en una pastisseria i s’atipen amb els pastissos fins que arriba la policia, un policia perseguint un gat en un edifici ple dels personatges que coneixem per les pel·lícules neorealistes, un jutge que signa la seva condemna de mort, els pobres de la ciutat recollint els peixos morts després d’una explosió...
Després de llegir L’últim és el corb, queda clar que té raó el professor Francesco Ardolino quan, en l’interessant epíleg que completa el llibre, afirma que de Calvino, no en podem destacar un sol llibre o una sola etapa de la seva producció: tot Calvino és bo.
L’últim és el corb
Italo Calvino
Traducció de Pau Vidal
Editorial Comanegra
Barcelona, 2023
354 pàgines