L’estadi 974 del port de Doha és molt més que un estadi de futbol: és un símbol. El camp, construït per al Mundial a partir de 974 colorits contenidors marítims, és un ganxo que tothom que arribi a la ciutat des de l’aeroport pot veure. Immediatament després del torneig s’havia de desmuntar i enviar a un altre país. A l’estadi 974, hi havia de confluir tot: innovació, sostenibilitat i generositat. Els qatarians volien mostrar al món que el Mundial de futbol estava en bones mans.
L’any 2022 vaig informar sobre el Mundial per a Der Spiegel. Gianni Infantino va dir en la darrera roda de premsa del Mundial que hi tornaria per fer un seguiment del tema dels drets. “No us preocupeu”, va afirmar. Aleshores ens va mirar: “Llavors ja no hi seran.” El president de la FIFA sap que l’interès públic és de mirada curta. Aviat arribaria quelcom de diferent que fos de l’interès dels mitjans i la gent.
Exactament per això hi he tornat, a Qatar. Vull veure què n’ha quedat, del Mundial. Si la trobada amb els fans d’arreu del món ha canviat l’emirat.
És mitjan novembre, a pocs dies del primer aniversari de la inauguració del Mundial de Qatar. Plou a bots i barrals a la capital, tant que als accessos de les estacions de metro s’hi han col·locat sacs de sorra, mentre en alguns carrers l’aigua ens arriba fins als turmells. En molts indrets, Doha s’ha convertit en un desert de formigó, els desguassos no estan preparats per a la gran quantitat d’aigua que cau.
La pluja no arriba en mal moment, ja que en aquests moments no hi està tenint pas lloc una exposició internacional de jardineria. Durant les setmanes del Mundial tot just van caure-hi quatre gotes.
Ja és fosc quan surto per l’autopista de l’aeroport direcció la ciutat. La primera sorpresa: l’estadi 974 encara és dempeus. Fins i tot és visible en campanyes turístiques actuals de Qatar. Els visitants no hi poden accedir, unes tanques de seguretat envolten el recinte, i tampoc no s’hi ofereixen visites guiades.
Segons dades de la FIFA, 3,4 milions de persones van assistir als partits. La federació del país, afirmà Infantino, va assolir ingressos rècord gràcies al Mundial. El president de la FIFA va dir literalment: “Ha estat el millor Mundial de la història.”
La qüestió és: per a qui?
Guanyadors
És un vespre de les jornades inicials del Mundial. El Suk Wakif, el tradicional mercat de la part vella de Doha, és tan ple que la gent a penes pot caminar. S’han instal·lat els escenaris d’estudis de televisió, els botiguers venen samarretes de Lionel Messi i clauers del trofeu del Mundial, mentre un home és a sobre d’un podi amb un megàfon a la mà. “Metro, this way”, crida indicant a l’esquerra, “Suk Wakif, this way”, indicant ara a la dreta. Tothora canvia el ritme i la velocitat, hi ha canvis de cants, els fans criden “Metro” i ell contesta “this way”. El seu rostre infantil somriu, els fans també.
L’home del podi es va convertir ràpidament en una figura de culte i “Metro, this way”, en la broma recurrent del Mundial. Un moment curiós del Mundial que no estava al guió.
Tenia 23 anys i Abubakr Abbas es deia, l’home. Una agència buscava treballadors per al Mundial al país natal d’Abbas, Kènia. Ell no complia els requisits, explica Abbas, perquè el seu certificat escolar era massa just, i tampoc no podia presentar una carta de recomanació d’algun empresari per al qual hagués treballat perquè, a Mombasa, no hi havia trobat feina. Així doncs, es va escriure una carta de recomanació ell mateix explicant per què podria ajudar l’emirat i va presentar-la.
Poques setmanes després, era per primer cop a la vida dins d’un avió i ja a Doha el van assignar a “Crowd Control” a la parada de metro de Suk Wakif. Abbas no en tenia ni idea, de què devia ser “Crowd Control”, però amb un megàfon la cosa va ser un tros d’èxit.
Va publicar els seus càntics “Metro, this way” a TikTok i ben aviat hi va haver diaris estrangers que escrivien sobre ell. Llavors, Qatar va voler treure profit de la seva popularitat i en un partit Abbas va ser convidat com a espectador d’honor, i va aprofitar l’ocasió per exclamar “Metro”, al qual els espectadors van contestar “this way”. A partir d’aquest dia, Abbas va deixar ser un treballador immigrant més.
Abans del Mundial, a l’emirat hi vivien tres milions de persones, de les quals un tres per cent eren ciutadans qatarians. La gran majoria eren treballadors estrangers procedents de països asiàtics com l’Índia, el Nepal o Bangladesh, i també molts kenians com Abbas. Sense la mà d’obra barata hi funcionaria ben poca cosa, en aquest adinerat emirat.
Aquestes persones arriben a Qatar perquè a casa seva no hi ha feina o perquè no poden mantenir les seves famílies, o per les dues coses alhora. A Qatar, la majoria sovint hi guanya només el salari mínim de mil rials qatarians (uns 260 euros), que fou introduït arran de les pressions de l’opinió pública internacional després que els fos concedit el Mundial. A més, les empreses han d’oferir 129 euros al mes per a l’allotjament i 78 euros per a la manutenció. Per als treballadors estrangers, això sol ser clarament més que el que podrien guanyar al seu país.
Acabat el Mundial, molts d’ells van deixar de fer falta. Abubakr Abbas, el Metro Man, es va poder quedar. Ell va posar rostre a la massa de centenars de milers de treballadors estrangers de Qatar, que no coneix ningú, substituïbles, que venen i se’n van.
Un any després de la competició em poso en contacte amb Abbas. Escriu dient que encara viu a Doha i que en aquest temps ha rodat diversos vídeos publicitaris per a empreses qatarianes. Està previst que també tingui protagonisme en el campionat d’Àsia de futbol que tindrà lloc a partir del gener en estadis del Mundial, entre d’altres. Afirma que està orgullós del que ha aconseguit.
Li demano si tindria temps per trobar-nos, potser al Suk Wakif, aquell indret que el catapultà a la fama. Abbas hi accedeix, però poc més tard cancel·la la cita. Treballa massa, escriu. L’endemà diu que està malalt, que ha llegit massa fort el guió d’un nou espot publicitari i que no té veu. Un dia després escriu que un canvi brusc de temps a Doha encara l’ha empitjorat més i que ha ingressat a l’hospital.
De nou, un dia més tard publica una fotografia que mostra el rodatge d’un nou espot publicitari en una estació de metro de Qatar. No ens arribem a trobar.
Abbas és un guanyador del Mundial, un dels pocs que ha aconseguit arribar des de baix a dalt de tot. Això es pot dir sense que faci falta trobar-nos amb ell. La seva història mostra encara una altra cosa: quan els periodistes occidentals, sobretot d’Alemanya, fan preguntes a Qatar, les respostes es poden cancel·lar en un instant.
Sembla com si els qatarians tinguessin poc interès a parlar del Mundial amb periodistes alemanys. Aparentment, enlloc del món rebé tantes crítiques Qatar abans del Mundial com als mitjans alemanys, es diu. I cap altre país no s’ha esmerçat tan poc a observar les coses de manera diferenciada. “Aquí, la decepció amb Alemanya és real”, diu un expert que té contacte amb la dinastia governant.
Respecte
És dijous al vespre i manquen quatre dies per a l’aniversari de la inauguració del Mundial. Qatar es juga contra l’Afganistan accedir a l’eliminatòria final per a la classificació per al Mundial de 2026. Els preus de les entrades oscil·len entre els 2,50 i els 13 euros, les entrades no estan numerades. Gairebé soc el primer a passar el control de seguretat i, una hora abans de l’inici del partit, gairebé no hi ha ambient a l’estadi.
Bassam Ibrahim crida l’atenció perquè porta un xiulet a la boca i al coll, una acreditació de la Federació Qatariana de Futbol.
Al partit contra l’Afganistan, hi assisteixen ben bé 19000 espectadors, la majoria escolars. Ibrahim és l’animador de l’estadi. És a la vuitena fila del bloc 20. Un xiulet i capta totes les mirades: si fa cercles amb els braços, els espectadors han de fer voleiar les banderoles de Qatar; si es gira a l’esquerra, les banderes han d’anar cap a aquest costat. Si Ibrahim fa un puja-baixa, tothom ha de començar a saltar.
Bassam Ibrahim, de 47 anys, és del Líban. Explica que ell realment és lluitador de kick-boxing. Fa uns 15 anys va decidir anar a Qatar perquè ja hi tenia moltes amistats que li’n parlaven meravelles. Li deien que era un país segur, pacífic, i que hom es podia realitzar en el món de l’esport perquè la dinastia governant tenia passió per l’esport.
Ibrahim ha treballat per a l’exèrcit qatarià com a entrenador físic, ha estat professor d’educació física i ara és entrenador personal. Durant el Mundial va dirigir l’equip que s’encarregava de l’experiència dels fans a l’estadi Al-Bait i, per tant, va presenciar la desfeta alemanya en l’eliminatòria.
Ens agradaria saber què en pensa de les protestes alemanyes durant el Mundial. El porter de la selecció alemanya, Manuel Neuer, i altres capitans de seleccions europees havien acordat de portar durant els partits un braçalet de colors per posicionar-se a favors dels drets de les persones homosexuals a l’emirat.
L’acció va acabar sent una farsa. El capità francès Hugo Lloris va rebutjar des d’un principi el braçat del “One Love”. “Tal i com nosaltres volem sempre que la gent de fora s’adapti a les nostres normes i respectin la nostra cultura, jo faré el mateix quan vagi a Qatar.”
Quan la FIFA va prohibir el braçalet i va amenaçar amb sancions, tots els equips van renunciar-hi. En lloc d’això, els jugadors alemanys van fer-se la foto inicial d’equip abans del partit contra el Japó tapant-se la boca amb la mà. Ens van obligar a callar, es podria interpretar del gest, gest que havia aconsellat una agència de comunicació que també sol assessorar en campanyes del partit socialdemòcrata SPD.
Després d’això, a Qatar els alemanys van ser el blanc de les burles. A la llotja de l’estadi s’hi van poder veure homes abillats amb les vestimentes típiques del país que es cobrien la boca i mostraven cartells amb el retrat de Mesut Özil. El jugador alemany va retirar-se de la selecció després del Mundial del 2018 i va llançar acusacions de racisme als dirigents de la federació.
L’aparició de la ministra de l’Interior d’Alemanya, Nancy Faeser, que es va asseure al costat d’Infantino en un partit de l’equip alemany i portava el braçalet de colors One Love, va causar estranyesa. Als estadis els colors de l’arc de Sant Martí no eren benvinguts i les forces de seguretat actuaven per impedir-ne l’entrada. A casa, la política de l’SPD s’estava preparant per a la campanya electoral de les eleccions regionals de Hessen.
Molta gent a Qatar va considerar aquesta aparició com una falta de respecte. Les empreses alemanyes, com la companyia pública de trens Deutsche Bahn o Hochtief, van aconseguir milers de milions d’euros de beneficis en projectes relacionats amb el Mundial. Pocs mesos abans de l’inici del Mundial, el ministre d’Economia, Robert Habeck, havia viatjat a Qatar per adquirir gas liquat. En una fotografia, s’hi veu Habeck fent una reverència al ministre de Comerç qatarià. Habeck diria després que s’havia tractat el tema dels drets humans, mentre que un ministre qatarià ho va desmentir.
Ibrahim no vol parlar de tot això i educadament dona per acabada la conversa quan s’adona que està parlant amb un periodista alemany. Durant el descans del partit, s’adreça als escolars. Firma autògrafs i a les banderoles i bufandes de Qatar hi escriu “Respecte!”.
D’Alemanya estant, no és difícil posicionar-se clarament sobre Qatar, però in situ és més difícil de mantenir aquesta claredat. Què significa tot plegat? Un món en què no hi ha cap sensibilitat universal pel respecte? Un món que només reclama moral quan no hi ha diners pel mig? Hipocresia? A Alemanya, l’homosexualitat va deixar de ser considerada un delicte tot just l’any 1994. Quan el 2017 el parlament alemany va votar majoritàriament a favor del matrimoni per a tothom, 226 diputats van votar-hi en contra, entre els quals la llavors cancellera Angela Merkel.
El Mundial també podria haver estat una oportunitat per qüestionar-se un mateix. Com se suposa que ha de canviar el món i a quin ritme si no hi ha ni un sol objectiu comú?
L’acceptació no és res que es pugui decretar. El que és decisiu és el diàleg. Ha mantingut Alemanya el contacte amb Qatar respecte de la situació jurídica de l’homosexualitat? Les dues preguntes que hem adreçat a l’ambaixada alemanya de Doha no han rebut resposta.
Responsabilitat
Qatar no té cap mena de tradició futbolística i al principi va ser el blanc de les crítiques. És capaç un Mundial de canviar això?
Visitem, un any després del Mundial, un partit de copa entre dos clubs professionals. Quan l’àrbitre xiula l’inici del partit, hi ha 60 espectadors a l’estadi, que té capacitat per a 12000. També hi ha 9 cuidadors de la gespa, 25 agents de seguretat, 8 càmeres, 2 fotògrafs, 13 foodtrucks, almenys 4 gats i una estrella: és Julian Draxler, antic jugador de la selecció alemanya, que està guanyant un dineral jugant per a un club de Qatar i que actualment està lesionat.
Les crítiques al Mundial també van girar al voltant d’uns possibles suborns en l’adjudicació del campionat, però, realment, quin gran esdeveniment esportiu no ha estat comprat? Hi ha molts indicis que apunten que Alemanya també va subornar funcionaris per tenir prou vots per aconseguir el Mundial del 2006.
Tanmateix, el centre de les crítiques abans del Mundial va ser la manca de protecció de les vides humanes. Organitzacions com Amnistia Internacional denunciaven que els salaris de les feines relacionades amb el Mundial no es pagaven de forma puntual o que fins i tot no es pagaven, i reclamaven que la FIFA i Qatar havien d’assumir la responsabilitat de tots els treballadors estrangers a les obres dels preparatius per a l’esdeveniment.
Amb el temps s’ha sabut que el Mundial es va cruspir 200 mil milions de dòlars en tota la infraestructura. El torneig es va celebrar en un total de vuit estadis, set dels quals nous de trinca, hi havia tres línies de metro i estacions de tren gegantines on era fàcil perdre’s, però també no perdre’s gràcies a voluntaris com Abubakr Abbas amb el seu “This way!”.
El que no se sap realment és quantes vides humanes va costar. L’Organització Internacional del Treball (OIT), la FIFA i Qatar parlen de 3 morts en les obres i 37 morts més fora de les obres, és a dir, no de tipus laboral. L’OIT té una sucursal a Doha finançada per Qatar.
Ara bé, un treballador mort només és un treballador mort si es mor a l’obra? Així és com ho interpreten l’OIT, la FIFA i Qatar. O cal comptar-hi també aquells que es moren d’una fallada cardíaca mentre dormen?
El diari The Guardian informava l’any 2021 d’uns 6500 treballadors estrangers morts des que el Mundial fou adjudicat a Qatar l’any 2010. La pega de l’informe és que The Guardian no sabia la feina que estaven fent els treballadors estrangers morts a l’emirat, de manera que la connexió amb el Mundial no es podia establir de manera indiscutible.
Suposadament, la FIFA i Qatar indemnitzaven gràcies a un fons les famílies, els membres de les quals havien patit danys o perjudicis en els treballs preparatius del Mundial. Organitzacions de defensa dels drets humans i associacions d’afeccionats van reclamar 440 milions d’euros. Fins al dia d’avui es desconeixen si hi ha garanties concretes per al fons de compensació. En una declaració, la FIFA només va comunicar que una comissió està treballant en el tema, però no concretava quan conclouria la verificació.
A més, la FIFA va escriure: “Caldria no perdre de vista la imatge completa: experts internacionals i representants sindicals han reconegut en repetides ocasions que en el tema de drets dels treballadors s’han produït grans avenços.”
Amnistia Internacional també ho constatava en un informe sobre l’herència que deixa el Mundial, segons el qual la protecció contra la calor que es va introduir es compleix de forma conseqüent, ja que prohibeix treballar a l’estiu en obres exteriors en ple migdia. Els treballadors estrangers tenen ara la possibilitat de canviar més fàcilment d’empresa o d’abandonar el país. També hi ha crítiques. D’ençà del 2021 no s’ha apujat el salari mínim i, un cop celebrat el Mundial, s’han tornat a produir casos de robatori del salari.
Quan es parla amb treballadors estrangers, es perceben paraules crítiques, però no només això. També diuen que estan orgullosos del que han construït, del que han aconseguit. Estan orgullosos que el món hagi presenciat el seu Mundial.
Present
Visitem Asian Town. Aquí no s’hi arriba amb metro, sinó amb cotxe per autopistes de quatre carrils, passant per davant de les portes de Doha, àrees industrials i gratacels. Del desert, no se’n veu ni un gra, arreu hi ha formigó.
A Asian Town els treballadors estrangers viuen en allotjaments comunitaris. Gran part d’aquests poblats de treballadors són als afores. Uns són nous i d’altres ja compten fins i tot amb una zona esportiva, i n’hi ha que denuncien l’estretor, les condicions higièniques deficients i la manca d’aigua potable. Els autobusos porten els homes a la feina. Portes de seguretat, càmeres de seguretat, personal d’ordre, blocs de pisos rere tanques. Davant de les portes d’accés, hi ha un centre comercial amb supermercats, barbers i targetes SIM qatarianes. En un lavabo per a clients, un home s’hi renta els peus.
Alguns dependents m’interpel·len i tots em fan la mateixa pregunta: “Vol que el porti de nou a la ciutat, senyor?”
A la vora del centre comercial, hi ha l’estadi de criquet més gran del país. Són quarts d’onze del matí i l’Índia tot just comença la final del mundial de criquet. Hi ha gairebé 100.000 aficionats a l’estadi. És un dels esdeveniments esportius més grans del món. La final també podria representar una gran festa a Qatar, atès que molts treballadors provenen d’aquest país, alguns dels quals competeixen en una lliga de criquet a l’emirat.
Fa un any, l’estadi de criquet d’Asian Town es va utilitzar per fer-hi projeccions públiques, de manera que els treballadors estrangers hi poguessin seguir els partits del Mundial en pantalles gegants. Ara, el dia de la final de criquet, hi ha un televisor, i la pantalla es queda a les fosques.
Només s’hi poden veure tres persones, una de les quals és Mizanur Rahman de Bangladesch, que sembla ser una mena de porter encarregat d’obrir la porta.
Pantalles gegants per a una final de criquet. No pot evitar riure. “La gent no té temps per a aquestes coses, han de treballar.” Tot i això, s’alegra que hi hagi anat algú d’Alemanya. Tot seguit, assenyala les carcasses dels seients trencades i les escales de formigó que s’han esquerdat. “Necessitem materials de construcció”, diu Mizanur Rahman. “Els pot enviar Alemanya?”
Futur
És 20 de novembre i fa un any començava el Mundial. A Doha, no s’hi fa cap gran celebració per commemorar-ho i, alhora, tot recorda els vuit estadis sobredimensionats per a la lliga del país, cosa que també passa amb les estacions de metro annexes gairebé buides quan hi passem i els molts hotels que es van construir per al Mundial i que només estan mig plens.
Dietmar Schäfers és vicepresident de la federació sindical mundial de Treballadors de la Construcció i la Fusta Internacionals. Va visitar diverses vegades les obres del Mundial de Qatar. Un any després de l’esdeveniment encara afirma que Qatar “és un far de la regió del Golf”. “Moltes coses han millorat. Per a Qatar han representat uns avenços enormes, per a nosaltres, a Occident, sovint han estat ben minsos.”
Ell diu que les autoritats qatarianes sempre es van trobar amb representants del món occidental i que van fer cas de les seves recomanacions de millora. Fins i tot després del Mundial hi continua havent de forma regular trobades amb representants de l’emirat.
Sembla que això no és una obvietat. Sobre l’Aràbia Saudita, probablement el país amfitrió del Mundial del 2034, Schäfers diu: “Allà, simplement no hi tindrem res a fer.”
Quan és hora de marxar, camí de l’aeroport torno a passar pel costat de l’estadi 974. Em pregunto què en serà. La FIFA diu que és el comitè qatarià del Mundial qui ha de respondre aquesta pregunta. No és cosa fàcil, com s’ha comprovat. La pàgina web del comitè està fora de servei.
Traducció d'Arnau Ferre Samon