L'escàndol més íntim de Charles Baudelaire

"Cada vegada que agafo la ploma per exposar-te la meva situació, tinc por; tinc por de matar-te, de destruir el meu cos feble. I jo, jo estic sempre seguit, sense que tu t'ho imaginis, a la vora del suïcidi". Concís, cru, directe i dolorós. Així es mostrava Charles Baudelaire en la carta que adreçava a la seva mare el maig de 1861, la prova palpable de fins on pot arribar el grau de confidència, i també el reflex d'una relació difícil i peculiar, amb un nivell elevadíssim d'intimitat, tan elevat com per ser gairebé impúdic.

La carta és escrita als quaranta anys, quan encara falten sis anys per la mort del poeta. Va ser el moment en què Baudelaire va començar a escriure uns quaderns íntims –un esclat meravellós de "sentències de la modernitat urbana"– que veurien la llum de manera pòstuma i que s'havien de titular 'El meu cor despullat', fent-se ressò del desafiament que havia fet Edgar Allan Poe –"si algú vol fer el llibre més subversió i escandalós només ha de retratar el seu cor de debò"–, i als quals també s'hi afegeix la correspondència, per primera vegada en la nostra llengua, que va mantenir amb Madame Aupick, el nom amb el qual l'autor es dirigia a la seva mare.

Una mare que no es va adonar mai del talent del fill. I un llibre que va acabar sent un dels molts projectes no resolts en vida –ell mateix afirmava que encara no havia conegut "el plaer d'un pla realitzat", com si Les Flors del mal no fossin fruit d'una arquitectura programada i prodigiosa, com si no fos un llibre deliberadament pensat per ser com és.

Baudelaire, a cor obert

Més enllà de la lectura del seu gran llibre, aquesta obra que ara edita Proa en traducció de Pere Rovira és fonamental per entendre l'abast de Baudelaire, un dels personatges fundacionals de la literatura moderna, d'una manera de regirar les lletres, de viure la seva pròpia obra, de relacionar-se amb el text i amb allò que n'esperava el lector. Baudelaire gaudia escandalitzant, diu sempre el que pensa, a fons, sense aturar-se en cap prejudici o en cap norma moral, convertit en un llibre que esbotza tòpics: "se'ns presenta amb una imatge molt més propera i autèntica que la del mite del poeta maleït".

"Cap als darrers anys de la seva vida –explica Rovira–, el seu gran projecte va ser escriure un llibre que es titulés així, El meu cor despullat, on hi abocaria tots els seus odis, rancúnies i passions". Malgrat haver restat inacabat, ens podem fer una idea fidel de com hagués estat el llibre si l'hagués finañitzat. Un llibre on s'atreveix a dir coses que la gent no gosa dir, de vegades irritants i políticament salvatges. "Vol fer aforismes en un país de gran tradició aforística. I fa una cosa completament diferent", afegeix el curador.

Una obsessió pel treball

A El meu cor despullat també trobarem un Baudelaire obsessionat pel treball. "Cada minut som esclafats per la idea i la sensació del temps. I només hi ha dos mitjans per fugir d'aquest malson, per oblidar-lo: el Plaer i el Treball", escriu. Qui no treballa no es redimeix, convertida en una de les moltes preocupacions "reals" que veiem reflectides amb el seu estil ràpid i fragmentari que prefigura la literatura que havia de venir després d'ell.

I moltes més coses: la política com una de les seves obsessions –allunyat d'ella, definitivament, quan va veure que la gent votava la tirania–, un escriptor reaccionari –podia estar a favor de la pena de mort–, un ésser absolutament misogin, en un llibre que arracona tots els tòpics fàcils sobre Baudelaire. "Era un home terriblement fràgil, vulnerable i susceptible, que presumia d'escandalitzar, però a qui hi havia coses que el ferien tremendament". Un poeta que veiem amb més claredat que mai en una obra on es mostra nu, transparent, odiós i adorable. Escandalosament íntim.