16 històries de dignitat

"Teníem l’esperança de diàleg, com en qualsevol país democràtic normal"

Marcela Topor ens cita al cor de Girona, a la plaça del Vi, tot just davant de l’Ajuntament que el seu marit, Carles Puigdemont, va presidir entre 2011 i 2016. La plaça del Vi, horitzontal i empedrada, és envoltada d’estelades, llaços grocs i de pancartes que reivindiquen la República catalana. Girona no arriba a reunir 100.000 habitants. És un d’aquells llocs on gairebé tothom es coneix. Més encara a Marcela, parella de l’exalcalde, qui a hores d’ara és, sens dubte, el gironí més internacional. Però ningú no la saluda pel carrer. Ella destaca el caràcter discret dels seus veïns, una actitud amb què s’identifica. I agraeix que no l’aclaparen. A ella també li agrada ser discreta, tot i que ho té difícil per circumstàncies evidents.

Entrevista gravada el 6 de setembre de 2018

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ens faria el favor de presentar-se?

Soc Marcela Topor, periodista. Vaig néixer al nord-est de Romania, a prop de la frontera amb Ucraïna i Moldàvia. Vaig fer la carrera de filologia anglesa i francesa. És això el que volien?

Sí. Com va arribar a Girona?

Jo estava fent teatre i venia a Girona amb una gira amb el meu grup de teatre, Ludic. Aquell any havia fet gira als Estats Units i per altres llocs abans de venir a Girona. Aquí vaig conèixer el Carles, perquè ell estava implicat en l’organització del festival.

Quin any era?

Abans del 2000.

I ja es va quedar?

No. Jo vaig tornar a Romania. Havia estat una setmana a Girona i havia conegut al Carles, també a una altra gent. I després sí que vam coincidir més a França, en un altre festival a París. Carles és un enamorat de França i cada any, abans de conèixer-me, viatjava molt sovint a París. I va coincidir que després de venir jo a Girona ell anava a París la mateixa temporada que jo. Ens vam trobar i és quan, diguem-ne, vam començar a estar en contacte. Vam estar en contacte un any a distància. Després ell va venir a Romania, jo vaig venir a Girona... Com qualsevol parella a distància. Crec que el fet que la relació hagués durat a distància un any era la prova que era una cosa bastant seriosa.

Quan el va conèixer, encara no era una persona pública.

No.

Ell es va convertir en alcalde de Girona el 2011. Com era la seua vida anterior?

A la ciutat era un personatge públic, perquè sempre ha estat un home compromès políticament i social abans de ser alcalde. Els quatre anys anteriors havia estat a l’oposició i havia fet una feina molt intensa. Veníem de l’herència d’una ciutat que havia estat governada sempre pels socialistes des de la Transició i tenia una feina molt difícil d’aixecar un partit [Convergència] que estava amb cinc regidors [el 2003] i, quan es va presentar ell [com a alcaldable el 2007] va guanyar un regidor més [passant de cinc a sis] i al segon cop que es presentà [el 2011] arribà a l’alcaldia [amb 10 regidors]. També, abans d’entrar en política, el Carles era bastant conegut a Girona. Com a periodista havia impulsat l’Agència Catalana de Notícies, un projecte molt innovador en aquell moment, perquè treballava amb internet quan tothom utilitzava faxos. Internet era una rara avis i ell hi va apostar. I després, com a director de la Casa de Cultura de Girona, molt coneguda a la ciutat, ell era un personatge molt conegut en una ciutat com Girona, que és petita.

I vostè, en quin moment comença a ser reconeguda pel carrer?

En una ciutat de 100.000 habitants, on el centre històric és tan petit, la gent ja ens coneixia. I després, a partir del moment en què ell es dedica a la política, la gent no ens para més que abans.

Ah, no?

No. Perquè, com t’he dit, la gent ja ens coneixia d’abans. I a més, la gent aquí no ens para perquè tothom és discret. Ningú no atabala ni molesta. Com a molt feliciten. I si és això, benvingut sigui.

Quan ell passa a dedicar-se estrictament a la política, primer com a regidor, després com a alcalde... Com rep aquests passos amb què el seu home, inevitablement, va adquirint transcendència?

Va ser una decisió complicada, perquè a més estava embarassada de la nostra primera filla quan el Carles estava en la primera campanya electoral. A ell li ho van proposar i li feia il·lusió treballar per la ciutat. Jo, evidentment, li vaig dir que fes el que li semblés. Mai no vaig intentar influir en les seves decisions de feina. Ell tampoc en les meves. Ell, quan em pregunta la meva opinió, li dic que ha de fer el que li sembli.

Ho preguntava, més bé, pel fet que passara a ser una persona pública.

Evidentment, perdem cert anonimat, però ja dic que aquí ningú no ens atabala.

El seu home és d’Amer, un poble petit de la comarca de la Selva. Com i quan arriba a Girona?

Amer és molt a prop de Girona, a uns 20 minuts en cotxe. Ell anava i venia, perquè estudiava i treballava a Girona. Pel que va començar a viure molt jove a Girona.

Com recorda el moment en què li fan president de la Generalitat de Catalunya?

Va ser un moment en unes circumstàncies molt complicades, com tots sabem. Abans de les festes de Nadal hi havia la gran incògnita: què passaria? Ell va haver de prendre una decisió en molt poc de temps, una decisió que sabia que canviaria les nostres vides. Però no érem conscients en aquell moment fins a quin punt. Ho recordo com un dia de màxima emoció, també de tensió, perquè el moment era de tensió, i érem conscients d’aquelles circumstàncies tan difícils. I ell va haver de fer un sacrifici personal molt important pel país.

Hi havia més emoció o més tensió en aquell moment?

Són emocions barrejades, perquè quan el teu home diu que li agradaria dedicar-se a la política, no imagines que passaria a ser president i menys encara en aquestes circumstàncies. Jo tenia una gran tristesa per tot el que havia passat el president Artur Mas, que estava allà després d’haver guanyat unes eleccions. Era un moment agredolç.

En quin moment comencen a pensar que tot pot arribar a aquest punt?

A aquest punt mai! Si em preguntes si podíem imaginar que tindríem presos polítics i gent a l’exili... Mai. Mai. Sabíem que seria difícil, però sempre teníem l’esperança que hi hauria diàleg. Que parlarien, com en qualsevol país democràtic normal. Però ja s’ha vist que no estem en un país democràtic ni normal. Ni res del que està passant és normal a Europa, al segle XXI. Estan passant coses totalment surrealistes. Tots teníem la sensació que vivíem en una democràcia i que evidentment no els agradaria tot això, però és la voluntat del poble. I quan el poble vol una cosa, les coses, en un país democràtic, es parlen. Encara que no t’agradi, t’has d’asseure. No pots utilitzar la repressió, la por, la policia i tot això. Jo tenia aquesta esperança i crec que la majoria de la gent també. Però jo, a més a més, vinc d’un país que va patir una dictadura. Quan va caure el mur de Berlín jo tenia 14 anys. Per tant, recordo perfectament que vol dir la repressió i tenir gent a la presó. I un cop aquí vaig pensar que això no ho viuria mai més. Igual que el Carles. Ell tenia 13 o 14 anys quan va morir Franco. Per tant, tots dos vam viure l’inici de les nostres vides en circumstàncies de repressió. I que et toqui tornar a viure això, i a més de manera i personal...

Marcela Topor / Jordi Play

Com van viure l’1 d’octubre?

Va ser un dia molt estrany. Evidentment, la gent volia votar, igual que nosaltres. Però des de primera hora del matí ens van dir que no podíem votar perquè allà on ens tocava fer-ho s’havia presentat la Guàrdia Civil, que havia trencat els vidres del pavelló. Era a Sant Julià de Ramis [Gironès]. I ens vam adonar que la cosa podia anar pitjor del que ens havíem imaginat. Per tant, vam intentar votar en un altre lloc. Anàvem els dos. Va ser terrible, perquè teníem un helicòpter a prop del cotxe seguint-nos tota l’estona a pocs metros per tot arreu. L’objectiu que tenien era que no votàrem. I ho vam poder arreglar. Va ser quasi un miracle, perquè vam haver de pensar una estratègia en moments molt crítics, amb l’helicòpter al costat. Semblava una pel·lícula, per moments pensava que estava somiant. On vivim nosaltres hi ha un pont a baix. I és allí on vam poder pensar l’estratègia que ens va permetre votar a Cornellà del Terri [Pla de l’Estany]. Va ser així. Al final, l’helicòpter es va despistar i no sabia en quin cotxe anàvem. Vam poder votar i va ser genial. Un moment de màxima emoció. Però després de màxima tristesa per tot el que estava passant, sobretot a Sant Julià, on hi havia amics nostres ferits, plorant. Va ser molt trist. També van anar a sac al col·legi de les nostres filles. Una de les imatges més terribles de l’1 d’octubre és en aquest col·legi.

Malgrat aquells fets, aquell dia va representar una victòria.

Sí, però a nivell personal va ser així. Quan tothom estava súper il·lusionat, predisposat i motivat, esperant aquest moment des de feia mesos, va donar molta ràbia veure tot el que va passar.

Com recorda els fets posteriors, concretament el 10 d’octubre?

Tots aquests dies, i especialment des del 17 d’agost, quan es van produir els atemptats, els vam viure com en una muntanya russa. Intentàvem gestionar tot allò d’alguna manera. No hi havia res normal. El poble només volia votar, decidir el seu futur. I els governants només complien amb el mandat popular. I veure que després no acceptaven dialogar ni negociar... El Carles, en tot moment, va mantenir l’esperança del diàleg. I encara la manté. Pel que fa al 10 d’octubre, no es pot retreure absolutament res. Va fer el correcte.

Com recorda el dia 16, quan Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser empresonats?

Aquell dia vaig plorar. Vaig estar molt trista. Molt. Conec els Jordis i les seves famílies. Va ser un dia molt, molt trist.

I el dia 2 de novembre?

D’alguna manera ho esperaves i no. Sempre teníem l’esperança de diàleg, però... Va ser el súmmum. Un dia de ràbia i d’impotència quan veus que has d’acceptar el fet que vius en un Estat on la llibertat no existeix. Un fet molt important per mi és la llibertat. Parlem de la independència de Catalunya, però no només. També parlem de democràcia i de llibertat d’expressió. I de pensament, és clar. Nosaltres tenim dues filles. I pensar que poden viure en un país sense llibertat, en què el que puguis dir o pensar pot ser delicte, si fas una cançó pots anar a la presó i viure amb la por constant per la policia que se suposa que ens ha de protegir... Això és terrible. Terrible. I tothom ho sap. I penses que no pot ser. Estem a Europa, en una democràcia. I passen coses que passen en les dictadures.

En algun moment el seu home es va plantejar quedar-se i no marxar a l’exili?

Va ser una decisió que es va haver de prendre en un termini molt curt. Hi havia moltes coses al mateix temps. Va ser una decisió obligadament precipitada. Però si una cosa teníem clara era que millor exili que presó. Perquè des de la presó no pots fer res i, en canvi, des de l’exili pots treballar, denunciar el que està passant a Catalunya, com Espanya vulnera de manera constant els drets democràtics fonamentals... Tota aquesta feina que s’està fent -i molt bé- des de l’exili, perquè tothom sap arreu d’Europa i del món el que està passant a Catalunya, abans no es feia i ningú no en sabia res. Aquesta feina és clau. I s’està treballant per tothom. Per la democràcia a Catalunya, perquè surti la gent de la presó i tornen els exiliats.

El 25 de març el seu home va ser detingut a Alemanya. Com recorda aquell dia?

Potser un dels meus pitjors dies. Aquell dia havia volat a Bèlgica amb les nostres dues filles per passar-hi la Setmana Santa. Jo sabia que estaven baixant per Dinamarca i quan vam arribar em va fer saber que havien entrat a Alemanya i que arribarien a la tarda. Poc després els advocats em van explicar el que havia passat i jo vaig agafar un avió per tornar a Girona amb les nostres filles.

Els seus advocats suggerien que estaven segurs que no hi hauria extradició. Tenia vostè aquesta confiança?

A veure. Jo no soc advocada i a nivell personal jo no sabia què passaria. Contemplava les dues possibilitats i el fet que l’haguessin detingut a Alemanya per mi era una incògnita en aquell moment. Jo no sabia què passaria i van ser uns dies d’angoixa constant. No ho puc ni descriure, no sé com fer-ho. Era molt bèstia. No vaig poder parlar amb ell fins uns dies després. Eren dies de màxima preocupació.

És curiós perquè Carles Puigdemont va concedir alguna entrevista des de la presó. Recorde una d’oral amb dirigents del Die Linke, partit alemany d’esquerres, que va ser gravada i ell estava molt íntegre i segur. No semblava estar enfrontant-se a dècades de presó.

Ell sempre ha tingut aquesta fortalesa. Sempre ha estat seré i sencer. Jo crec que aquesta tranquil·litat la té perquè està convençut del que ha fet. Té la consciència molt tranquil·la. A banda, jo temia per les condicions que podia patir a la presó d’Alemanya, perquè sabia com estaven els presos que eren a Madrid. Però quan em van deixar anar a veure’l, vaig tornar, almenys des d’aquest punt de vista, més tranquil·la. Perquè el tracte era molt correcte, molt respectuós en tot moment. No hi havia cap motiu de preocupació des d’aquest punt de vista.

I 12 dies després el deixen anar.

Jo vaig anar un dimecres a veure’l. Vaig tornar i l’endemà, dijous, em va trucar a la tarda, com sempre. Ell encara no sabia res. Vam parlar normal, va penjar, i als pocs minuts em truquen per preguntar-me si sabia el que havia passat. I em vaig espantar pensant que havia passat una cosa més grossa. Què més ens podia passar? I en realitat em volien dir que el Carles sortiria. Va ser brutal. El dia abans l’havia anat a veure, havia tornat a casa. Va ser una molt bona notícia. Després el vaig tornar a trucar i estava molt content.

Quina data va ser més satisfactòria, aquella o el dia en què la justícia alemanya va negar definitivament l’existència de rebel·lió?

Jo crec que les dues, però de manera diferent. La presó és la presó. És molt bèstia. Per a mi ha sigut un xoc emocional molt gran. Mai no havia trepitjat una presó, menys encara a Alemanya. I impressiona moltíssim. Tot i que ja et dic: la sensació que em vaig emportar després va ser molt positiva. El tracte va ser molt correcte, exquisit, de màxim respecte. Et tracten com una persona i això ho trobes molt a faltar a Espanya. Teníem el dubte sobre què passaria amb l’euroordre i quan el Llarena va retirar-la... La muntanya russa aquesta que et deia abans supera qualsevol idea de qualsevol guionista. Fins on arribaran? No ho sé, perquè han arribat ja a uns límits bastant important.

Cada quan pugen a Bèlgica?

Des que el Carles està a fora, cada quinze dies. I aquest estiu l’hem passat junts.

Tenen dues filles. De quina edat?

Onze i vuit.

I els seus sogres?

Són grans i em dol molt veure’ls així. Ells també han viscut dictadures i han patit molt durant la seva vida. Ara només els faltava això. És molt més dur el que estan patint ara. Tot aquest període des de la tardor passada ha estat molt dur per a ells. I per a una persona gran, tornar a aquesta pel·lícula d’abans però amb el teu fill al mig... Se senten enganyats i desconcertats, perquè se suposa que viuen en una democràcia. A més, el Carles no ha tornat a veure’ls des que va marxar. Ells no han pogut anar a veure’l, són molt grans i estan delicats de salut.

Quan vostè va arribar a Catalunya, no es parlava tant de política. Des de la seua perspectiva, com ha viscut aquesta evolució?

Jo sempre he tingut inquietud i curiositat per tot. I una de les coses que més em va fascinar de Catalunya va ser descobrir el país. Jo no coneixia Catalunya abans de venir. Ara sí que és coneguda, però abans només es coneixien els Jocs Olímpics i el Barça. Molta gent no sabia que existia un idioma diferent. A mi sempre m’ha entusiasmat la causa catalana. Sempre he donat suport al dret a decidir. I tot això ho he viscut amb il·lusió, com qualsevol altre català, implicada. Porto uns quants anys aquí i em sento d’aquí. I a més a més vivint-ho amb el Carles, et pots imaginar.

Quin és el suport que més li ha satisfet en tot aquest temps?

És complicat referir-me a una cosa concreta. Però t’he de dir que durant aquests mesos m’he quedat moltes vegades sorpresa a Bèlgica i a Alemanya pel suport i per l’interès de la gent sobre Catalunya, per tot el que està passant. Al principi em feien moltes preguntes, perquè no en sabien molt. Però la causa s’ha anat internacionalitzant i necessitaven respostes a les preguntes. I ho veuen claríssim: no entenen què està passant, per què Espanya és tan obtusa. La gran majoria de les persones que he conegut a fora pensen d’aquesta manera. Hi ha una gran diferència amb Espanya. Jo soc optimista i penso que tot se solucionarà d’alguna manera. Pel que fa a la gent d’aquí, hem rebut una solidaritat brutal. La societat no ha deixat mai de mobilitzar-se, d’esperar, de lluitar... Això és molt reconfortant, t’ajuda al dia a dia, és un recurs, una vitamina per sobreviure.

Li vam demanar que triara un lloc significatiu per al seu home on fer l’entrevista. Per què la plaça del Vi?

Per raons òbvies. En aquella finestra tenia el seu despatx que després va deixar quan va ser nomenat president. És la nostra casa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.