"Ara mateix, mentre prenem un cafè i parlem tranquil·lament, possiblement nois i noies estan morint al desert del Sàhara", afirma l’Ousman. Ha decidit actuar per posar solució a la fugida de milers de joves de la seva terra. Ell mateix finança l’educació d’infants ghanesos amb el seu sou de mecànic de bicicletes i amb el que recull l’ONG que va fundar. NASCO Feeding Minds (Nascoict.org), que és el nom de l’entitat, ha estat premiada per l’ONU per alfabetitzar 6.000 nens i nenes des de fa sis anys. L’ONG ha estat fundada per l’Ousman i també pel seu germà Banasco Seidu. També ha comptat amb l'ajuda de voluntaris com ara Gerard Munyoz, Josep Maria Torné, Sonia Barahona i Jordi Cegaraes. L'organització es dedica a recaptar socis, material informàtic i enviar diners a Ghana per construir escoles. Ousman confessa que ha aconseguit el somni que tant anhelava quan va marxar de Ghana amb 13 anys: ser blanc.
-Com va ser la seva infantesa?
-Miri, jo vaig néixer a Fiaso, un minúscul poble situat a la selva tropical de Ghana. La meva mare va morir en el part i això, en la meva cultura, vol dir que el nen és "maligne" i ha de morir. Com que el meu pare era el xaman, vaig sobreviure i em va enviar a viure amb el meu oncle. Ell em va ensenyar l’ofici de soldador.
-Va marxar del seu país amb 13 anys, oi?
-Quan només era un nen vaig prendre la decisió més arriscada de la meva vida. Vaig marxar del meu país per anar cap a Níger. Allà va començar la travessia del Sàhara. Quan vam arribar-hi, els traficants ens van deixar tirats enmig del desert i es van quedar amb els nostres diners.
-Com va poder sobreviure?
-Vaig caminar 19 dies pel desert. Sortosament, sóc una de les sis persones que van sobreviure. Vam començar la travessia 46 emigrants. La majoria dels africans que intenten arribar a Europa moren al desert. La fossa més gran és al desert, no a la Mediterrània.
-I després què va fer?
-Em vaig establir quatre anys a Líbia per treballar i fer diners. Finalment, vaig aconseguir els diners i em vaig embarcar en una pastera cap a Europa. Vaig arribar a Fuerteventura l’any 2005.
-Què va pensar el primer cop que va trepitjar Europa?
-Vaig pensar que era molt a prop d’arribar al paradís. Em vaig imaginar sent pilot, enginyer, arquitecte...Ho volia ser tot, menys negre.
-Va aconseguir arribar a Fuerteventura. Més tard, on va anar a parar?
-Em van enviar a un Centre d’Internament d’Estrangers. En el meu cas, un CIE de les Canàries. L’any 2005 era menor i per això em van preguntar on volia anar, vaig respondre: “Barça”. Era l’únic que coneixia d’Espanya perquè havia vist un partit de futbol al meu país. Em van enviar en tren a Barcelona, a la selva urbana.
-Barcelona és la selva urbana?
-Al carrer, mana la llei del més fort. Durant el dia em dedicava a caminar fins que els peus em deien prou i a la nit buscava un lloc per dormir. No et pots ni imaginar què significa estar disposat a sacrificar la vida per després arribar a un món que no té res a veure amb el que t’havien dit. Em sentia un fantasma vagant pels carrers, sense rumb. Però un dia tot això va canviar. I ara, mira’m.
-Què va canviar?
-Un matrimoni català em va acollir. Em van treure del carrer, em va obrir les portes de casa seva i em va donar l'oportunitat de formar-me. M’han canviat la vida i els estic molt agraït. Gràcies a això, vaig aprendre a llegir i a escriure. Em vaig treure el Graduat escolar, la secundària i el batxillerat. Ara, compagino els estudis amb la feina de mecànic de bicicletes. I també vaig començar la universitat, a la Facultat de Química. Vaig deixar-ho i, actualment, estudio administració i direcció d’empreses i relacions públiques i màrqueting. A més, recentment he acabat un postgrau en direcció i gestió d'ONGs. He passat d’analfabet a universitari. Em va tocar la loteria. Gràcies a tot el que he après he fundat l’ONG NASCO per tal que ningú més no hagi de viure el que jo he aguantat.
-NASCO Feeding Minds.
-Sí, en anglès vol dir NASCO ‘Alimenta ments’. Sense formació, l’Àfrica està condemnada a ser el que ja és ara, un pou de misèria. En canvi, l’educació pot revertir-ho. L’ensenyament és l’oportunitat per desenvolupar i fer créixer els africans. Si els nens i nenes no reben una bona educació continuaran marxant del seu país i no solucionarem res. NASCO permet que els joves ghanesos tinguin una aula amb 45 ordinadors, dos professors, i 850 alumnes que estudien una hora i mitja a la setmana. Puc dir que, l'any 2018, 500 nens i nenes estudien a les nostres aules. En total, més d'11.000 infants han passat per la nostra escola els últims sis anys.
-El seu germà va voler venir a Espanya i li va dir que no.
-És massa dur. El Mediterrani és el cementiri de molts joves que compartien el meu somni. El meu germà ha demostrat que, a Ghana, tirar endavant i ser una persona d’èxit és possible. En Banasco Seidu ha estat un estudiant brillant i ha aconseguit graduar-se en una de les millors universitats del país. Ara és un emprenedor. Gràcies a l'empresa start-up (GSM, Global Success Mind) que ell mateix ha dissenyat, s’ha popularitzat per tota Ghana el pagament electrònic. Tot sol, ha fet un forat en el mercat digital i això és perquè ha pogut estudiar. Ell és la prova que estudiar és la clau.
-Què necessita l’Àfrica?
-L’Àfrica ha de fugir de la concepció que estudiar és una pèrdua de temps. El continent demana coneixement. És clar que necessiten aliments de tot tipus, però abans que això el més urgent és l’educació. Si no formem els africans, mai no podran sortir de l’espiral en què estan immersos.
-Com valora l’ajuda d’Europa?
-Europa envia fons per afavorir el progrés de l'Àfrica, però no deixa que els africans decideixin com invertir-los. Que parlin amb la gent i que preguntin. Els africans han de crear les seves pròpies oportunitats.
-Vostè és un referent per molts joves immigrants.
-Els referents han de ser aquells que siguin capaços de construir una societat millor a Ghana. No puc ser un exemple perquè jo no hauria de ser aquí parlant amb tu. Jo sóc només un 0,01%. Un 99% de gent mor pel camí. De fet, només un 1% dels que vam arribar ha aconseguit integrar-se.
-Ja fa 13 anys de la seva arribada. Com se sent?
-Em sento la persona més afortunada del món. Hauria de ser mort i sóc viu.