L’oposició cubana ha usat en nombroses ocasions les vagues de fam per intentar atreure l’atenció internacional sobre la repressió que exerceix la dictadura de l’illa. Un dels casos més coneguts és el d’Orlando Zapata, un dissident detingut, condemnat a presó i que inicià una vaga de fam el 2010. Després de 85 dies sense menjar, morí en un hospital de l’Havana. Tenia 42 anys.
Guillermo Fariñas
El psicòleg i periodista Guillermo Fariñas té el record de vagues de fam a Cuba. N’ha protagonitzat vint-i-quatre. Nascut el 1962 és avui una de les veus més prestigioses de l’oposició cubana. No perd ocasió per discutir i condemnar la dictadura que pateix l’illa i per reivindicar la instauració de la democràcia a Cuba. El carisma que ha adquirit l’ha fet transcendir les estretes fronteres cubanes. Avui és conegut arreu del món. Tant com que va ser rebut –amb alguns companys- per Barack Obama, durant la visitaque feu a l’illael març de 2016 el president nord-americà. La lluita política que porta a terme Fariñas ha estat distingida amb nombrosos reconeixements internacionals. Per exemple, fou guardonat el 2010 amb el premi Sàkharov a la llibertat de pensament que atorga el Parlament Europeu.
L’última de les vagues de fam la va protagonitzar fa només dos anys. El 20 de juliol de 2016 la inicià a la seva ciutat natal, on resideix, Santa Clara, situada a uns 280 quilòmetres de l’Havana, en protesta per la repressió que porta a terme el règim contra l’oposició democràtica, que actua a la clandestinitat. A la carta pública que envià a Raúl Castro explicava que havia pres la decisió per forçar el seu Govern perquè es comprometés que “els opositors no serem més torturats, colpejats i amenaçats de mort”. Al cap de 54 dies desistí en la seva actitud després que el Parlament Europeu i el govern de l’illa arribessin a l’acord d’obrir un diàleg polític que implícitament reconeixia la necessitat de parlar també amb l’oposició.
Segons el Foro Antitotalitario Unido (FANTU), que lidera Fariñas, la vaga de fam va resultar un gran èxit perquè “ha deixat ben clar davant l’opinió pública internacional la naturalesa del règim totalitari castrista” i ha permès que “a partir d’ara s’obrin noves possibilitats d’iniciatives a l’escenari internacional” en relació a la democratització de Cuba. Dos anys després, però, poc o res s’ha mogut, a l'illa. Justament per això, la possibilitat d’una nova vaga de fam –de Fariñas o d’algun altre activista- es contempla a l’horitzó. No debades, en els últims anys l’oposició cubana ha trobat en aquesta tàctica política extrema un efectiu instrument per cridar l’atenció internacional sobre la seva lluita. Tanmateix, des de l’Observatori Cubà dels Drets Humans s’ha demanatrecentment als dissidents que no l’emprin més perquè “no és eficaç” i perquè cal que els activistes, enlloc de morir o almenys de posar en risc la vida, lluitin “amb totes les seves energies, forces, intel.ligència i valentia per la llibertat, la democràcia i les millors condicions de vida per als cubans”.