David Ballester: “La Llei de Memòria Històrica va ser tardana i insuficient”

Ballester analitza un període de temps durant el qual la violència és considerada poc rellevant i rarament arriba a ser denunciada. La feina exhaustiva de l’historiador es basa en l’estudi i l’anàlisi d’actes judicials, articles de premsa i entrevistes amb els familiars de les víctimes. Els 20 casos presentats per l’autor reprodueixen les pitjors conseqüències dels abusos policials.

David Ballester (Barcelona, 1960) és doctor en història, professor de secundària i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i de l'Institut de Seguretat Pública de Catalunya. Ha publicat diversos estudis sobre la història del socialisme català, entre els quals cal destacar, per la seva exhaustivitat, Els anys de la guerra: la UGT de Catalunuya 1936-1939. També ha abordat el Franquisme i la Transició a Temps d'amnistia i El triomf de la memòria.

-Per què ha escollit un període d'anàlisi com és el Franquisme i la fi de la Transició (1964-1980)?

-La intenció del treball és posar de manifest que el Tardofranquisme no fou una etapa “dolça” de la dictadura. Trobo que el llibre també és una eina per desmentir el mite de la Transició, idolatrada i mitificada pels poder fàctics. Aquest període va comportar un cost molt important a nivell de violència institucional i parainstitucional, és a dir, la duta a terme per l’extrema dreta en connivència amb l’aparell policial.

-De la vintena de casos analitzats al llibre, quins considera més il·lustratius de la violència política d’aquell moment?

-Dels vint casos estudiats, tretze es van produir després de la mort de Franco l’any 1975 i no és gens fàcil fer-ne una tria. Tots parlen de “vides truncades”, una circumstància que en un estat de dret no s’hagués hagut de produir mai. Amb Vides truncades ens trobem amb una casuística variada, caracteritzada per la impunitat dels perpetradors, però que sempre s’ajusta al mateix guió: unes víctimes innocents, a les quals l’administració, quan no la mateixa societat, els va donar l’esquena. Van caure en l’oblit. Una dada curiosa és que només tres de les vint víctimes van néixer a Catalunya: la majoria són persones d’origen immigrant i de classe obrera. Vides truncades intenta reflectir la realitat del conjunt de víctimes. Tots els casos que analitzo retraten les pitjors conseqüències dels abusos policials.

-En el llibre explica com els responsables de diverses morts van quedar impunes, és més, molts van continuar exercint i fins i tot ascendint dins del cos policial.

-Malauradament, és un tret característic de la violència institucional: la impunitat dels seus perpetradors o bé dels escamots d’extrema dreta protegits per la policia. El lector pot comprovar com en molts pocs casos dels que s’exposen al llibre es va arribar a fer justícia. Considero que l’actual sistema democràtic té una memòria molt feble. Si comparem el cas espanyol amb el d’altres estats que van patir una dictadura s’evidencia la falta de voluntat per establir una memòria col·lectiva basada en un antifeixisme militant.

-Al llibre fa referència als buits de la memòria. Què vol dir exactament aquest concepte?

-Faig servir el terme “buits de la memòria” per referir-me a la construcció d’un relat sobre el passat que és acceptat globalment per la societat. De retruc, s’obvien els aspectes que qüestionen una visió edulcorada del mateix.

-La llei de Memòria Històrica repara i fa justícia realment a les víctimes del franquisme?

-La Llei de Memòria Històrica va ser tardana i insuficient, palesant manera quin és el tractament de màniga ampla envers els actes violents del nostre passat recent i com s’ha no hi hagut voluntat ferma d’abordar la trista herència que ens va deixar la dictadura.

-Els casos que estudia van tenir molt de ressò en el seu moment?

-És cert que alguns van colpir la societat de l’època i van representar una veritable commoció, especialment els que es van produir durant la Transició. Durant el Franquisme, la manca de llibertat d’expressió i la por a la repressió no permetien la visibilitat dels damnificats per la violència. Un bon exemple d’aquest ressò popular són els casos de Bárcena i Peralta, el 1977, quan tot just s’estrenaven llibertats, l’atemptat del Papus... Tot i això, molt aviat les víctimes van caure en l’oblit per manca d’una política institucional de reparació.

-Tracta el cas de Sebastián Trapote, qui ha estat durant molts anys el Cap Superior de la Policia Nacional a Catalunya, tot i ser el responsable de la mort per gallet fàcil de Carlos Herrero el 1974.

-En Trapote es va jubilar el passat setembre com a Cap Superior del CNP a Catalunya. Cal tenir en compte que la seva trajectòria no es va veure afectada per l’excés comès el 1974 (tal com reconeix la sentència judicial), que va comportar una indemnització per a la vídua. Normalment, els casos de víctimes per gallet fàcil es produïen en el decurs de manifestacions o bé per tortures. Habitualment comptaven amb la complicitat de l’aparell judicial i de la mateixa administració policial per minimitzar els efectes disciplinaris sobre els seus perpetradors. Només cal comprovar com, majoritàriament, els funcionaris responsables no arribaven a judici. Val a dir que, de forma excepcional, quan hi arribaven al poder, tant els governs del PSOE com els del PP aplicaven generosos indults a policies prèviament condemnats per tortures.

-Quin paper considera que va tenir la Llei d'Amnistia de 1977 en la configuració d'aquest escenari d'impunitat?

-Realment, la Llei d’Amnistia de 1977 va ser el “punt final”. L’Amnistia permetia que tots aquells que havien conculcat els drets humans no haguessin de fer front a les seves responsabilitats. I això, és clar, mai no pot ser bo per a un país que pretén assolir la plena democràcia.

-Què creu que hauria de fer l’Estat espanyol per reparar de debò les víctimes del Franquisme i en especial les de la Transició?

-Crec que és possible reparar amb garanties les víctimes del Franquisme i la Transició, però cal una voluntat molt ferma. Desgraciadament, de ganes de fer-ho, mai no n’hi ha hagut. És necessari elaborar i aplicar una veritable política de memòria democràtica que repari els efectes de la violència institucional. Tristament, no hi ha hagut un veritable suport a les víctimes, per la qual cosa existeixen diferents graus en l’oblit dels morts i dels damnificats de la dictadura. No s’ha fet justícia i tampoc no s’ha aconseguit un reconeixement institucional. Alguns afectats i afectades reben homenatges, impulsats per familiars i associacions memorialístiques de defensa de les víctimes que de tant en tant aconsegueixen dedicar-los un carrer, un monument o una exposició. Però, més enllà d’això, res. Per part de l’Estat, res de res. La paraula oblit és la que millor defineix el passat immediat.