La referència internacional quan es parla de vagues de fam és sempre el líder independentista indi Mahatma Gandhi. Al llarg de la seva vida en va protagonitzar disset, amb una durada diferent cadascuna: entre els set i els vint-i-quatre dies. Era la tàctica més extrema que usava dins de la seva estratègia d’insubmissió pacífica contra les autoritats colonials britàniques, en la llarga lluita per la independència que inicià l’1 d’agost de 1920.
La vaga de fam de més impacte la protagonitzà el 1943. Cal recordar el context: feia quatre anys que havia esclatat la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El Govern de Londres no volia tenir un flanc de preocupació a la Índia, així que intentà, poc després d’haver-se iniciat el conflicte, arribar a unacord amb el moviment que liderava Gandhi. L’activista acceptà prendre posició política a favor dels aliats –Gran Bretanya, França, Estats Units...- i contra les potències de l’Eix–Alemanya, Itàlia i Japó- si a canvi Londres s’avenia a negociar la independència de l’Índia. Els britànics es negaren a acceptar la condició. La tensió en el país colonitzats’anà incrementant en els anys següents. El poder colonial va considerar que Gandhi i la resta de caps independentistes podien ser un perill per a l’estratègia militar global britànica. Així que n’ordenà el confinament en un palau, que s’inicià el 9 d’agost de 1942. Un mesos després Gandhi començà la vaga de fam. Durant el confinament morí la seva esposa, Kasturbai, que també havia estat reclosa. El mes de maig de 1944, enmig de les protestes per tot el país que no paraven, a la fi Londres ordenà l’alliberament dels tancats.
Possiblement aquesta vaga de fam sigui la més recordada i la que més impacte internacional tingué, però, com s’ha dit abans, Gandhi usà el recurs extrem en setze ocasions més. En la seva resistència no violenta contra l’imperi britànic colonitzador el cap del moviment per la independència considerava la protesta de no menjarcom un element de gran potencial estratègic. Sobretot quan ja era una figura coneguda arreu del món. Aleshores cada vaga de fam que iniciava es convertia des de bon començament en un sever mal de cap no només per a les autoritats colonials sinó fins i tot per a Londres.
Les disset vagues de fam que protagonitzà Mahatma no només les va fer quan estava pres, si bé són els casos més coneguts, perquè essent lliure també usà aquesta forma de lluita i de reivindicació. Per exemple, arribà a estar vint-i-un dies sense ingerir cap aliment per exigir a tota la comunitat índia –tant a la de religió hinduista com a la musulmana- que s’unís. Pel aquest motiu en feu tres. L’última que protagonitzà tambéla dedicà a demanar als indis que s’unissin. L’acabà nomésdotze dies abans de ser assassinat. En efecte, entre el 12 i el 18 de gener de 1948 Gandhi reivindicà d’aquesta forma i per tercera vegada que s’acabessin els enfrontaments entre els sectors més radicals de les comunitats hinduista i musulmana que estaven devastant el país i que, l’any anterior, havien portat a la dramàtica separació entre la Índia i Pakistan.