La vaga de fam és un instrument de lluita política portada a l’extrem de posar en risc la pròpia vida. Val a dir, però, que a l’Estat espanyol els presos no la poden portar fins a les últimes conseqüències, perquè, segons una sentència del Tribunal Constitucional de 1990, les autoritats estan obligades a alimentar-los per la força per impedir el risc de mort o d’entrar en una situació irreversible.
D’exemples de vagues de fam n’hi ha un bon grapat arreu del món. A continuació s’expliquen els casos més rellevants en l’àmbit internacional i als Països Catalans.
El referent: Gandhi
La referència internacional quan es parla de vagues de fam és sempre el líder independentista indi Mahatma Gandhi. Al llarg de la seva vida en va protagonitzar 17, amb una duració diferent cadascuna: entre els 7 i els 24 dies. Era la tàctica més extrema que usava dins de la seva estratègia d’insubmissió pacífica contra les autoritats colonials britàniques, en la llarga lluita per la independència que inicià l’1 d’agost de 1920.
La vaga de fam de més impacte —i més delicada per a la seva integritat física— la protagonitzà el 1943. Cal recordar el context: feia quatre anys que havia esclatat la Segona Guerra Mundial (1939-1945). El Govern de Londres no volia tenir un flanc de preocupació a l’Índia, així que intentà, poc després d’haver-se iniciat el conflicte, arribar a un acord amb el moviment que liderava Gandhi. L’activista acceptà prendre posició política a favor dels aliats (Gran Bretanya, França, Estats Units...) i contra les potències de l’Eix (Alemanya, Itàlia i Japó) si, a canvi, Londres s’avenia a negociar la independència de l’Índia. Els britànics es negaren a acceptar la condició. La tensió al país colonitzat s’anà incrementant els anys següents. El poder colonial va considerar que Gandhi i la resta de caps independentistes podien ser un perill per a l’estratègia militar global britànica. I així n’ordenà el confinament en un palau, que s’inicià el 9 d’agost de 1942. Un mesos després, Gandhi començà la vaga de fam. Durant el confinament morí la seva esposa, Kasturbai. El mes de maig de 1944, enmig de les protestes per tot el país que no paraven, a la fi Londres ordenà l’alliberament dels tancats.
Països Catalans
La més recent de les vagues de fam als Països Catalans també és la més curiosa. Un activista independentista, David Raventós, anuncià el 3 de maig de 2016 que no tornaria a menjar fins que es declarés la independència unilateral de Catalunya. Al cap d’unes setmanes fou ingressat a la força en un establiment psiquiàtric, on passà 62 dies.
El 2014, Jaume Sastre en protagonitzà una altra. Es tracta d’un professor que va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Docents, nascuda a principis de 2013 a Mallorca, entitat que tingué un gran protagonisme en la lluita contra la política educativa del Govern balear de José Ramón Bauzà (2011-2015). Sastre era conegut ja aleshores per ser un dels activistes més implicats de Mallorca a favor de la independència dels Països Catalans. El 8 de maig de 2014 inicià una vaga de fam exigint al Govern de Bauzà que negociés amb els docents en lluita, contraris a la reducció d’hores de català a les aules. A la fi, quan portava 41 dies sense ingerir aliments, acceptà la recomanació d’amics i metges i abandonà la vaga de fam.
A Catalunya, 45 anys exactes abans de l’inici de la protesta actual dels dirigents independentistes empresonats, el polític i capellà Lluís Maria Xirinacs va començar una vaga de fam quan estava tancat a la presó de la Model per fer part de l’oposició a la dictadura. Amb la seva acció exigia la llibertat de tots els presos polítics, com ell mateix, que el règim franquista havia tancat. La vaga va durar 42 dies. No era la primera. L’any 1969 ja n’havia fet una altra a Santa Cecília de Montserrat, acompanyat de mossèn Josep Dalmau. La tercera la va protagonitzar durant les festes de Nadal de 1970, aleshores en suport dels presos d’ETA que eren jutjats a l’anomenat procés de Burgos i, també, per exigir als companys de lluita que s’unissin en un front comú contra la dictadura. Poc després d’acabar l’acció de Xirinacs, el gener de 1971, es va fundar l’Assemblea de Catalunya, moviment d’unitat de tota l’oposició catalana al franquisme. I el 1975 Xirinacs encara va fer la quarta vaga de fam reclamant la llibertat immediata dels presos polítics de la dictadura.
Bobby Sands
Els nacionalistes irlandesos usaren amb relativa freqüència la tàctica de la vaga de fam contra el Regne Unit. El cas històric més famós és el de Terence J. MacSwiney, escriptor i polític, batlle de Cork, que, quan fou empresonat per sedició el 1920, mantingué el dejuni 74 dies fins a la mort. Tenia 42 anys.
Molt més recent és la de l’activista de l’IRA Bobby Sands, el 1981, que tingué un gran impacte internacional. Havia estat detingut uns anys abans i complia condemna a la presó quan el Govern de Londres, de la conservadora Margaret Thatcher, decidí el 1979 confirmar l’anul·lació —que havia decidit el seu antecessor, tres anys abans— de l’estatus especial dels presos de l’IRA, que havien tingut entre 1971 i 1976, i així els mantenia com a simples delinqüents comuns. Com a resposta, els activistes iniciaren el 1980 una primera vaga de fam per exigir el manteniment de la condició diferenciada. El Govern de Londres, a través d’intermediaris, va semblar que acceptava les reivindicacions dels presoners. La protesta acabà. El gener de 1981 els presos veren que no hi havia hagut cap avanç i que l’Executiu conservador britànic no tenia la mínima intenció de rectificar. Poc després, el mes de març de 1981, Bobby Sands, que tenia 27 anys, inicià una vaga de fam, pel mateix motiu, que durà 66 dies. Durant la protesta fou elegit diputat, fet que li donà una projecció internacional enorme. Alguns pensaren que això afavoriria un acord. No obstant, Thatcher es mostrà impertèrrita i ordenà no cedir. A la fi, l’extenuat cos de Sands deixà de respirar i morí el 5 de maig.
Més exemples
El batlle d’Alburquerque (Badajoz), Ángel Vadillo, que pertany al grup Organización del Pueblo Obrero, inicià l’11 de juny de 2012 una vaga de fam davant de la seu del Ministeri d’Indústria per protestar per la supressió de les ajudes a les energies renovables, que suposaren el tancament de diverses plantes termosolars instal·lades al municipi. Hagué de ser ingressat a un hospital i al cap de 90 dies desistí.
José Ignacio de Juana Chaos, membre d’ETA, va fer una vaga de fam el 2006 per protestar contra el que considerava la “cadena perpètua” encoberta que li havia imposat la justícia espanyola. Durant els anys que va estar a la presó en va fer diverses, d’accions d’aquest tipus.
L’oposició cubana, d’altra banda, ha usat en nombroses ocasions les vagues de fam per intentar atreure l’atenció internacional sobre la repressió que exerceix la dictadura comunista de l’illa. Un dels casos més coneguts és el d’Orlando Zapata, un dissident detingut, condemnat a presó i que inicià una vaga de fam el 2010. Després de 85 dies sense menjar, morí en un hospital de l’Havana. Tenia 42 anys.
El psicòleg i periodista Guillermo Fariñas té el rècord de vagues de fam a Cuba. N’ha protagonitzat 24. Nascut el 1962, és avui una de les veus més prestigioses de l’oposició cubana. Va ser rebut —amb alguns companys— per Barack Obama durant la visita que feu a l’illa el president nord-americà. Fariñas fou guardonat el 2010 amb el premi Sàkharov a la llibertat de pensament que atorga el Parlament Europeu. Les nombroses vagues de fam de Fariñas s’emmarquen en l’ús freqüent d’aquesta tàctica per part de l’oposició democràtica de l’illa. Però des de l’Observatori Cubà dels Drets Humans s’ha demanat recentment als dissidents que no l’emprin més perquè “no és eficaç” i perquè cal que els activistes, en lloc de morir o almenys de posar en risc la vida, lluitin “amb totes les seves energies, forces, intel·ligència i valentia per la llibertat, la democràcia i les millors condicions de vida per als cubans”.
També l’oposició al règim bolivarià de Veneçuela ha practicat la vaga de fam en diverses ocasions com a forma de pressió política i d’atracció de l’interès internacional cap a la seva lluita. Un dels casos més sonats fou el de Franklin Brito, un empresari agropecuari nascut el 1960 que, quan les autoritats li expropiaren les terres sense explicacions, es convertí en activista contra el govern d’Hugo Chávez i aviat va ser un referent per a tota l’oposició política. Fou detingut i a la presó es declarà quatre cops en vaga de fam fins que el 30 d’agost de 2010 morí a l’Hospital Militar de Caracas com a conseqüència directa de l’última.
Entre més, també l’exalcalde de Caracas, Leopoldo López, empresonat el 2014 sota l’acusació d’instigar a la violència durant una manifestació contra Nicolás Maduro, va fer una vaga de fam al llarg de 30 dies el 2015 per demanar l’alliberament dels presos polítics i per pressionar el Govern a convocar eleccions parlamentàries.
A l’Índia s’ha fet famosa Irom Sharmila, la dona de ferro, per les vagues de fam —en realitat només fou una amb intermitències obligades que l’allargaren 16 anys— que va protagonitzar entre 2000 i 2016, en protesta per la llei que atorga poders especials a les forces armades en el seu estat natal, el de Manipur, i que es tradueix en atemptats contra els drets humans. Nascuda el 1972, és poeta i activista a favor dels drets civils. El 5 de novembre de 2000 es declarà en vaga de fam pel motiu abans referit. Les autoritats la varen detenir, la ingressaren en un hospital i l’alimentaren a la força. Però, en sortir, novament insistí a no ingerir aliments com a protesta. I altre cop fou detinguda, hospitalitzada i alimentada a la força... i així una vegada i una altra fins al 9 d’agost de 2016, dia en què anuncià que abandonava la tàctica política de la vaga de fam.
El 2012 l’exprimera ministra ucraïnesa, Iúlia Timoixenko va estar 18 dies en vaga de fam per protestar contra el que considerava un frau electoral comès pel partit del seu rival polític i president del país, Víktor Ianukóvitx, en els comicis legislatius celebrats l’octubre d’aquell any.
A Gran Bretanya va morir el 4 de novembre de 2001 l’activista animalista radical Barry Horne, nascut el 1952, a conseqüència d’un greu problema hepàtic derivat de les quatre vagues de fam que protagonitzà a la presó, després de ser condemnat a 18 anys de pena de privació de llibertat per haver cremat dues botigues on venien abrics de pell d’animal.
A Bolívia s’hi va esdevenir el cas més espectacular d’èxit d’una vaga de fam. L’activista feminista i obrera Domilta Barrios es va convertir durant els anys 70 del segle XX en un exemple per a tota Llatinoamèrica de la lluita política pacifista contra les dictadures de dreta. Nascuda el 1937, i morta el 2012, fou empresonada per les autoritats militars del país el 1967. Deu anys després, el 1977, es posà en vaga de fam i, tot seguit, milers de conciutadans seguiren el seu exemple. El govern dictatorial no sabé com reaccionar i, entre això i la pressió internacional, acabà alliberant els presos polítics. Un èxit que ajudà a corcar la dictadura que finalment va caure el 1982. Un efecte que els vaguistes busquen, posant al límit la seva salut per millorar les condicions socials i polítiques que ens envolten.