Nacions Índies

La lluna en què els llops corren junts

Fa 150 anys, el 1868, es van signar els dos últims grans tractats entre els Estats Units i les nacions índies nord-americanes —el tractat Navaho i el de Fort Laramie—. L’últim encara es fa servir com a argument judicial en la defensa d’un indígena de la reserva Crow, un dels dos casos que han posat els indis en peu de guerra. L’altre és la decisió de Donald Trump de reduir les dimensions del Monument Nacional de Bears Ears.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per primera vegada, les tribus de les reserves Hopi i Zuni (totes dues dels indis pueblo), Ute i Ute Mountain i la nació navaho s’han unit contra el Govern federal dels EUA per defensar unes terres que consideren sagrades, les muntanyes de Bears Ears, que el president Obama va protegir amb la figura de Monument Nacional. El president Donald Trump, de manera unilateral i sense aprovació del Congrés, ha reduït considerablement l’àrea protegida de Bears Ears i això ha aixecat els pobles indis del voltant. El 16 de novembre passat les esmentades nacions índies, amb el suport del NARF (Fundació pels drets dels natius americans), va presentar una moció conjunta perquè l’acció de Trump sigui invalidada. Aquest desembre —la lluna en què els llops corren junts, com l’anomenen els xeienes— pot ser un mes clau en aquesta lluita.

Aquest desembre també es podria resoldre un altre cas que enfronta la comunitat índia contra l’estat de Wyoming. Es tracta del cas de Clayvin Herrera, un indi de la reserva Crow que va entrar en les muntanyes Big Horn a caçar un uapití —una espècie de cèrvid— i va ser detingut. La justícia de Wyoming l’ha declarat culpable però la comunitat índia ha portat el cas al Tribunal Suprem i farà servir, per la seva defensa, un tractat mai invalidat des que es va signar ara fa 150 anys, el tractat de Fort Laramie que, entre altres coses, permetia als indis caçar en les muntanyes del Big Horn.

 

 

Manuelito, cap dels navaho, va ser un dels signants del Tractat de Bosque Redondo fa 150 anys

 

Expatriats fins la lluna en què les fulles són verd fosc

Fa exactament 150 anys, el 1868, es van signar els dos últims tractats entre els Estats Units i les nacions índies: el tractat de Fort Laramie i el tractat Navaho o tractat de Bosque Redondo.

L’últim es va signar després de la Llarga Marxa dels navahos, l’èxode d’entre 8.000 i 10.000 persones a la reserva de Bosque Redondo, a 500 km de les seva llar, després d’una campanya de terra cremada del general Carleton. Amb ajuda de Kit Carson, aquest militar va ordenar la destrucció de tots els camps de conreu dels navahos i la mort dels seus ramats. Carleton havia dit: “No hi haurà lloc per a consells ni converses amb els indis. Els homes seran morts quan i on se’ls trobi. Les dones i els nens poden ser fets presoners”. I no n’hi va haver. A poc a poc, els navahos van acceptar deixar les seves terres als blancs i marxaren a Bosque Redondo

Els caps navahos Manuelito i Barboncito van fer la guerra a Carleton durant dos anys però el 1866 es van presentar, derrotats i famolencs, a la reserva, cadascun amb una vintena de guerrers esprimatxats.

En aquella època ja se sabia que les terres de Bosque Redondo no servien per a conrear uns tristos fesols, perquè la terra era alcalina, segons el mateix superintendent de la reserva, A.B. Norton. “L’aigua és negra i insalubre —escrivia Norton—, de gust a penes suportable i, segons els indis, malsana, perquè la quarta part de la seva gent ha mort per culpa de l’aigua”.

Els navahos no van poder sortir de Bosque Redondo fins que, el 1868, els caps indis van signar el tractat que porta el nom de la reserva. Era la lluna en què les fulles són verd fosc, el juny segons els indis pueblos.

 

Red Cloud, el sioux oglala que va unir quatre nacions índies per defensar les terres del riu Powder. Fa 150 anys va ser un dels signants del Tractat de Fort Laramie // CHARLES M. BELL

 

Guerra contínua fins la lluna que veu brotar l’herba roja

El tractat de Fort Laramie es va aprovar després de l’anomenada guerra de Red Cloud (Núvol Roig o Mahpíya Lúta en llengua sioux). Red Cloud era el cap dels oglala, la tribu més bel·licosa dels sioux, i el cap indi més respectat de les praderies del nord. Red Cloud dona nom a la guerra que, entre 1866 i 1868, diverses tribus índies van mantenir en defensa dels seus territoris del riu Powder (als actuals estats de Wyoming i Montana).

L’historiador Dee Brown descriu aquest conflicte en el seu llibre Enterrad mi corazón en Wounded Knee (Bury my heart at Wounded Knee, editat en castellà per Turner el 2012). Tot va començar a Fort Laramie, el 1866, quan els caps indis, convocats a una conferència de pau pel benintencionat general Maynadier, es van assabentar que, des del nord, un altre general, Patrick E. Connor, estava construint un fort en les terres que ells volien per viure-hi i caçar. Llavors va aparèixer Red Cloud. “La seva diminuta persona embolicada amb una manta lleugera —descriu Dee Brown— va ocupar el centre de la plataforma. Els seus llisos cabells negres, separats als dos costats, li arribaven a la cintura”. I va parlar: “Els homes blancs —va dir Red Cloud— van arraconar els indis any rere any fins que ens vam veure obligats a recloure’ns en un minúscul territori al nord del Platte; ara, el nostre últim reducte, les últimes terres de caça, la llar del nostre poble, ens serà arrabassada. Les nostres dones i nens moriran de fam, però jo, per la meva banda, prefereixo morir en la batalla i no per la misèria... El gran pare ens envia presents i vol una carretera nova. Però el cap blanc ve amb els soldats per robar la carretera, abans que l’indi respongui: Sí! o No¡”.

Red Cloud va aconseguir reunir totes les tribus de les praderies. El xeienes, els arapahoes i les tres tribus dels sioux, els oglala del mateix Red Cloud, els brulés i els minneconjous. Fins i tot, al cap d’un temps s’hi van sumar els crow, que havien estat enemics històrics dels oglala. I sota el seu liderat, en aquella guerra, van créixer els noms més populars de les nacions índies: “Cavall Bai (Sorrel Horse), un altre arapahoe, es va incorporar també al front comú. (...) També Sitting Bull era allà aquell estiu; més tard, faria un pictograma representatiu de la seva captura d’un cavall amb les orelles tallades que havia capturat a uns viatgers blancs. Gall (Agalla), un hunkpapa més jove, també formava part dels atacants. Amb un minneconjou anomenat Gepa (Hump), un jove oglala de nom Crazy Horse (Cavall boig), va posar en pràctica una sèrie de maniobres d’engany, l’objectiu de les quals era fustigar, enfurismar i, en última instància, atreure els soldats o colons a paranys fatals”.

Després de dos anys de guerra de guerrilles, enfrontaments continus i moltes víctimes, el 1868, els representants dels Estats Units van seure una altra vegada amb els indis en una conferència de pau en Fort Laramie. Les reunions van començar a l’abril —la lluna que veu brotar l’herba roja, segons els sioux— i no van acabar fins el novembre —la lluna de les fulles caigudes—. Finalment van signar el document els sioux, els arapahoes i els representants dels Estats Units. Entre les signatures més destacades, les de Red Cloud, Sitting Bull, White Bull i el Comissionat pels Assumptes Indis, Nathaniel Green Taylor.

Les terres del Bighorn National Forest, zona protegida de l'estat de Wyoming // FABIEN FIVAZ

Aquell Tractat de Fort Laramie encara segueix vigent, segons la defensa de Caylwin Herrera, el caçador de la reserva Crow que va entrar en el Bosc Nacional de Bighorn (Bighorn National Forest) i va matar dos uapitís. La Fundació per als Drets dels Natius Americans (Native American Rights Fund o NARF), que dona suport jurídic als Crow, explica que “En opinió de la tribu, el dret de caça reservat per a la tribu en els tractats de Fort Laramie, inclòs el tractat de 1868, no ha estat revocat” i els posteriors episodis històrics tampoc no impliquen que no es mantingui vigent: “L’admissió de Wyoming a la Unió no va derogar aquest dret, i la creació del Bighorn National Forest no implica que la terra fos ‘ocupada’ per derogar el dret”.

La Fundació que porta la defensa de la tribu crow recorda que “la cacera és una forma de vida per als crow, i les muntanyes Big Horn són sagrades per a la nostra gent” i que “ja és hora que els errors i les injustícies contínues de l’estat de Wyoming contra la els membres de l’ètnia crow siguin redreçats i corregits”.

La defensa d’Herrera considera que el tractat de Fort Laramie jugarà al seu favor perquè és “una promesa sagrada entre les nostres nacions” —la nació índia i els EUA.

 

El perfil de les muntanyes dona nom al Monument Nacional de Bears Ears (Orelles d'os).

La lluna en què els cérvols muden les banyes*

*Desembre, segons els Sioux

L’altre conflicte que ha unit les nacions índies és la defensa de Bears Ears, una zona de l’estat de Utah sagrada per als indis, per l’existència de coves amb petròglifs de 5.000 anys d’antiguitat. Barack Obama va protegir la zona, el 2016, declarant-la Monument Nacional i establint una àrea protegida d’1,35 milions d’acres (546.000 ha). Però, fa exactament un any, Donald Trump va reduir l’extensió de l’àrea protegida de Bears Ears en un 85%, i la va deixar en 201.000 acres (81.300 ha).

La zona, que es diu així per dues muntanyes simètriques que recorden les orelles d’un os, és un espectacular paisatge de roques vermelles amb antics habitatges sobre penya-segats (ciutadella de Cedar Mesa) i indrets importants per a la nació índia com a vestigis de la seva cultura i religió. El cas més clar són els abrics i les coves d’Indian Creek i Grand Gulch on es conserven petròglifs que representen escenes figuratives de caça, de la vida quotidiana dels indis i fins i tot empremtes de les mans sobre la roca.

Els legisladors de Utah s’havien oposat a la declaració d’aquesta zona com a Monument Nacional i van demanar al nou president dels EUA, Donald Trump, que reduís o eliminés totalment aquest reconeixement de Bears Ears. Finalment Trump va optar unilateralment per reduir l’espai a una sisena part de l’anteriorment aprovada.

La defensa de l’extensió original de Bears Ears ha unit les cinc nacions índies que tenen una vinculació cultural o religiosa amb aquesta terra: els navahos, els hopi, els ute, els ute mountain i els zuni treballen plegats per primera vegada per desafiar les decisions del president dels EUA.

La NARF exerceix també la defensa de les nacions índies implicades en la revocació de la decisió de Trump. Un dels advocats d’aquesta Fundació pels drets indígenes, Matthew Campbell, afirmava que “Bears Ears és un dels llocs més importants per a la nació índia, i és per això que la nació índia camina junta per defensar aquest important indret. L’atac de Trump a Bears Ears és un atac a tots nosaltres, i lluitarem per protegir-lo”.

Segons algunes fonts —alguns dels indis i diversos grups ecologistes—, en la zona ara desprotegida pel president Trump hi ha jaciments d’urani que podrien ser explotats en un futur proper. La intenció final de Trump seria deixar via lliure a aquestes activitats que, d’una altra manera, haurien quedat en mans de les nacions índies. Per això, una altra advocada de la NARF, Natalie Landreth, ha declarat: “L’Administració no està explicant la veritat. El monument Bears Ears, tal com el va crear el president Obama preservava la caça, la pesca i els drets de reunió i de pastura, i protegia aquestes increïbles terres del cada vegada més difós saqueig de la mineria, el gas i el petroli”.

Sembla difícil tombar una decisió presidencial, però els advocats de la NARF argumenten que la decisió de modificar l’extensió d’un Monument Nacional no correspon al president dels EUA sinó als congressistes nord-americans. Trump no va dur la decisió a la Cambra de Representants i els advocats del NARF consideren que aquest pas pot obrir la possibilitat a fer marxa enrere en la reconsideració de Bears Ears.

De moment, com els llops en la lluna de desembre, les nacions índies tornen a caminar juntes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.