Turisme Cultural

De Portbou a Port de la Selva

És hivern. La costa es despulla dels seus pobladors estacionals que hi acudeixen empesos pel sol i la platja. És ara el moment àlgid per a poder contemplar el litoral solitari, amb la seua bellesa al descobert. Eclipsat per l'espectacularitat del Cap de Creus i els espais dalinians, l'extrem septentrional de Catalunya desplega un relat dens, amb la memòria de l'exili, i un paisatge intens que assisteix a la unió del Pirineu amb el mar.  

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al desembre, la llum és una altra. Els rajos de sol impacten amb una involuntària obliqüitat. L'estació freda neteja l'ambient de la calitja estival i, si a més bufa al tramuntana, l'ambient adopta una densitat cristal·lina que fa que els colors se saturen i els perfils es retallen amb precisió cirurgiana sobre una atmosfera impol·luta.  

Portbou lidera les primeres posicions quan el vent del nord desplega la seua fúria; ací es donen les ratxes màximes, que fàcilment superen els cent quilòmetres per hora. Avui la tramuntana, no hi bufa i, per això mateix, sembla que el temps no hi siga, que el ritme del poble s'haja aturat. Hi ha silenci. La intensitat del vent tramuntanal altera la mar, fa petar persianes i portes, xiula pels carrers, arremolina les fulles seques en les tantes escales que salven l'orografia escarpada on ha crescut Portbou. La vida humana s'arrauleix; és moment de recolliment. 

Al capdamunt del poble, l'estació internacional es mostra ostentosa com un exercici de desproporció arquitectònica, que respon més a una afirmació política que a la intensitat del trànsit ferroviari. I és el que toca quan una estació assumeix la categoria d'estació internacional. El complex actual va ser construït el 1929 i substituïa l'original del 1878, any en què es completaria la línia de Barcelona a la frontera. Allargassat i majestuós, l'edifici central es completa amb una gran marquesina metàl·lica que rep i acomiada el viatger en trànsit cap a Europa. El gest metàl·lic va ser projectat per Joan Torras i Guardiola, al qual se l'anomena l'Eiffel català.

Cap al nord, les vies fèrries es perden en la foscor d'un túnel que connecta amb el poble rossellonès de Cervera. La línia fronterera és travessada pel ferrocarril de manera subterrània per aquesta famosa galeria que va servir de refugi quan el poble, per l'interès que suscità la seua situació estratègica fronterera, va patir bombardejos de l'aviació franquista durant la Guerra Civil, i també ofensives per terra i mar. Aquesta galeria fou, d'altra banda, via de fugida, camí cap a l'exili d'una part dels 380.000 republicans, comandaments i militars i poble anònim, que ho feren pels passos fronterers de l'Alt Empordà. Pel túnel, hi passà el fotògraf Agustí Centelles i pel coll de Belitres Antonio Machado. Per Belitres també, però en sentit invers, tan sols un any més tard arribava a Portbou Walter Benjamin. Fugia del nazisme, a l'igual que ho féu Hannah Arendt i un bon grapat d'intel·lectuals. Benjamin acabà els seus dies en el poble que ens ocupa, a finals de setembre del 1940, treient-se la vida un dia després d'haver-se instal·lat a l'hostal França. El memorial Passatges, de l'artista Dani Karavan, domina ara la badia de Portbou en record seu. 

Portbou és també punt d'inici del Sender de Gran Recorregut GR-92, el qual permet descobrir a peu la costa catalana de cap a cap. La numeració de la via senderista correspon a una calculada estratègia promocional de la Barcelona olímpica. Des del poble, el camí s'enfila decidit guanyant alçada en poca distància. En un tres-i-no res, es corona el coll del Frare, travessat per l'antiga carretera Nacional que ha quedat en l'actualitat com a via turística per a qui cerca en la lentitud la contemplació del paisatge. Entre Portbou i Colera, com de fet entre Portbou i Cervera, el caràcter agrest de la costa és tot una evidència. Superat el coll del Frare cap a Colera, la carretera sembla que abandone la terra. Assistim a un escenari dual, tan sols mar i cel. Els penya-segats del Claper pengen sota els nostres peus, el vertigen que proporciona el primer revolt tancat que trobem en aquest descens abans de girar de nou cap a terra és digne d'una atracció de parc. A peu, la baixada pel GR-92 cap a Colera empra camins entre vinyes abandonades, les quals van ser un important recurs econòmic abans dels estralls de la fil·loxera. Les pissarres i la llicorella atorguen al sòl un to càlid, rogenc; l'espai rural meticulosament ordenat amb bancals de pedra seca completa el quadre.

Estació de Portbou

Colera, patrimoni dels Sangenís 

Colera té una història recent i de família. Amb la davallada de la pirateria durant la segona meitat del segle XVIII, els germans Sangenís, naturals de la població empordanesa de Garriguella, van sol·licitar al rei Carles III la fundació de Colera en uns terrenys de la seua propietat situats arran de mar. La població original es trobava protegida vall endins, als voltants del despoblat de Molinàs i a proximitat de l'església romànica de Sant Miquel de Colera. Els Sangenís van aconseguir-ne l'autorització, però la nova població, tot i la ferma oposició dels seus veïns, acabaria cedint la capitalitat a Portbou cap a finals del segle XIX pel fet que aquesta comptava amb la insigne estació internacional. Els colerencs haurien d'esperar l'ordre del president Companys el 1934 per a festejar-ne la segregació definitiva. 

Colera manté una certa equidistància, no tant política com ambiental: terra endins la riera de Molinàs mena a aquest despoblat, situat sota el coll de Sant Miquel, i a l'església romànica homònima. Des d'ací, unes pistes de terra travessen cap a l'interior. Allà espera Vilamaniscle, al qual arribarem també per carretera, punt d'inici del camí al monestir romànic de Sant Quirze de Colera. Desfem, no obstant, el camí fins a la costa. El litoral encara mostra la seua imatge més accidentada, encara que per poc temps. Des de Colera cap al sud, l'altura dels penya-segats se suavitza, el sender que fa la ronda de les cales descriu suaus ondulacions gairebé exempt d'estridències. El poble queda arrecerat darrere de la Punta del Frare. En traspassar-la, apareix la badia de Garbet ampla, dòcil, amable, tancada al sud pel Cap Ras, que proporciona tranquil·litat en dies de mala maror. La seua prominència d'una rotunditat incontestable, s'aventura decidida mar endins fins a formar una península de dimensions reduïdes. Una mata de bosc mediterrani i mil i un camins oberts pels banyistes a la recerca del seu laberint de racons tranquils completen la formació mineral.

Seguim el nostre viatge. La carretera, com el GR-92, suavitzen encara més els seus perfils fins a descriure'n una perfecta horitzontalitat. Sembla que la costa vol donar un respir abans de crispar-se de nou en arribar a Port de la Selva i penetrar en l'espai lunar del Cap de Creus. L'interludi descriu una pau transitòria, en la qual van trobar el paradís dècades enrere els especuladors immobiliaris. Blocs d'apartaments d'alçada moderada, casetes i xalets amb piscina entapissen les múltiples platges del terme municipal de Llançà, des de Grifeu al Nord fins a tocar del far de S'Arenella.

Port de la Selva

Llançà, no obstant, fou la Deciana romana i poc més de mil anys més tard, Ramon Berenguer III, segon comte d'Empúries, convertí la ciutat en presidi de nombrosos cavallers del Rosselló, favorables a Pere IV d'Aragó

Des d'aquesta població, el GR-92 segueix el camí de ronda vora mar. En aquest tram, el sender ha estat transformat en un espai que canalitza passejants i senderistes amb total seguretat: els diferents graons i baranes salven l'usuari dels riscos d'una costa rocallosa. Al nostre pas se succeeixen una munió de puntes que es claven en la Mediterrània: la d'en Feliu, la del Podaire, del Garoter, la de Vaquers i, com no, la de S'Arenella, la més prominent i sobre la qual s'erigeix el far del mateix nom. 

Aturem-nos-hi un moment. Paga la pena contemplar la badia de Port de la Selva, que es desplega davant nostre. El quadre manté un ordre digne de la composició paisatgista més excelsa. El poble blanc, apinyat al bell mig d'una paràbola de terra modelada per les aigües salades. A la seua esquerra, un portet de dimensions contingudes empara barques de pescadors i embarcacions d'oci. Desafiant la frescor del moment, algú practica el windsurf dins d'aquest espai recollit d'aigua salada.

Port de la Selva ens acull com un merescut final d'etapa. Uns centenars de metres per sobre dels nostres caps, el monestir romànic de Sant Pere de Rodes perviu impertèrrit al pas del temps. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.