Al tanatori improvisat en què va convertir-se la seu del PSPV-PSOE la nit del 28 de maig, el somriure eufòric de Carlos Fernández Bielsa resultava tan cridaner com un pingüí caminant per Mislata. S’acabava de perdre la Generalitat i molts ajuntaments, però ell havia revalidat la majoria absoluta en aquesta població de l’àrea metropolitana. No sols això, sinó que, com a secretari general del partit a la província, tenia tots els números d’esdevenir el nou president de la Diputació de València. Bielsa ja es veia com la persona amb més poder institucional i, per tant, com el gran favorit en la cursa successòria de Ximo Puig. De fet, aquella nit no va comparèixer a la foto de la derrota. Ell no es considerava un derrotat.
Al sud tampoc no estaven per a moltes festes. Havien perdut ajuntaments tan importants com el d’Elx i, a la Diputació, continuaven quatre anys més a l’oposició. Ja en seran 32. No obstant, el secretari general de la província, Alejandro Soler, se sentia més o menys com Bielsa. A ell també se li obria, de bat a bat, una finestra d’oportunitat.
La imatge dels dos acudint junts a la reunió de l’executiva que va celebrar-se l’endemà del 28M era una autèntica demostració de força. Pretenien visualitzar que el futur del PSPV passava per ells. O Soler o Bielsa. O Bielsa o Soler. Un dels dos havia d’erigir-se nou secretari general de la segona federació socialista en nombre de militants.
“Està il·lusionadíssima, desitja liderar aquesta etapa”, afirmen els qui han parlat amb Diana Morant en els últims dies
Un semestre més tard, però, el panorama és bastant diferent. Tant Pedro Sánchez com el propi Puig pensen que la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, reuneix més al·licients per a bastir una alternativa seriosa al Govern PP-Vox que comanden Carlos Mazón i Vicente Barrera. I ella, que fins ara sempre havia restat al marge dels estira-i-arronses interns, no oculta la seua predisposició a fer el pas. “Està il·lusionadíssima, desitja liderar aquesta etapa”, afirmen els qui hi han parlat en els últims dies.
Morant, és clar, té punts a favor, però també en contra. En el primer bloc figuren la projecció pública que li proporciona el Ministeri, la possibilitat d’aparèixer als mitjans de comunicació estatals, el grau de popularitat que podria assolir abans dels comicis valencians de 2027 i el fet de ser dona. Seria en la primera secretària general de la història del PSPV. Una dona jove i sobradament preparada —enginyera en telecomunicacions, va protagonitzar una oposició contundent al popular Arturo Torró, fou alcaldessa de Gandia de 2015 a 2021 i ja acumula dos anys i mig al Govern espanyol— per tal de contrarestar el tàndem Mazón-Barrera.
Ara bé, la cartera de ministra no està plena d’avantatges. Hi inclou alguns hàndicaps. D’una banda, perquè Mazón farà de la confrontació amb Sánchez un dels leitmotivs de la seua acció de govern. I, de l’altra, per raons lògiques d’espai-temps, ja que Morant passa la major part del temps fora del País Valencià. El cap del Consell incidiria en la llunyania física de la secretària general socialista i en els entrebancs que això comporta a l’hora d’interlocutar amb ella o de conèixer, de primera mà, la realitat valenciana. Si Mazón ja ha denunciat insistentment les absències reiterades de Puig a Les Corts, què diria d’una Morant que dirigira el principal partit de l’oposició amb un comandament a distància?
L’eix Madrid-París
Siga com siga, la pèrdua de la Generalitat i el manteniment del Govern d’Espanya han alterat el full de ruta del PSPV. En els plans dels socialistes valencians, guiats per la demoscòpia, figurava l’escenari contrari: salvar el Botànic i, probablement, assistir a la caiguda de Sánchez.
Així doncs, el Palau, Les Corts i la seu nacional del partit han deixat de ser-ne els punts neuràlgics en benefici de La Moncloa, el Congrés dels Diputats i la seu federal del carrer de Ferraz. Els pròxims mesos caldrà mirar més a Madrid que no a València o Alacant.
També caldrà parar atenció als senyals que puguen arribar des de París. Puig ha accedit a fer-se a un costat —ha renunciat a l’escó de diputat a Les Corts i és probable que, en retornar de les vacances nadalenques, accepte l’oferiment de Sánchez de ser el nou ambaixador espanyol davant l’OCDE— per a propiciar la convocatòria d’un congrés extraordinari que culminarà el darrer cap de setmana de febrer o el primer de març. En principi, a València.
Quinze dies abans, els socialistes hauran decidit, en unes eleccions primàries, qui ocupa la secretaria general. Si només se’n registrara una candidatura, s’estalviarien la votació. I aquesta és, ara com ara, la gran pregunta que batega al socialisme valencià: si la militància haurà de triar entre dues —o tres— opcions a la secretaria general o no caldrà que ho faça perquè un dels noms reuneix el consens suficient.
Morant seria la primera dona que arriba a la secretaria general del PSPV, i Soler, el primer líder provinent de la província d’Alacant
A Fernández Bielsa, internament, li diuen el príncipe. Pels ulls verds i per la seua pretensió de regnar al PSPV. Governa Mislata des de 2011, sempre amb majoria absoluta. Deixeble de l’exsecretari general Jorge Alarte, després del 28M va afanyar-se a ser designat candidat a la presidència de la Diputació per l’executiva provincial que ell mateix dirigia. Sabia que era la plataforma idònia per a esdevenir el gran contrapès de Mazón i liderar el partit a l’àmbit autonòmic. Tanmateix, la negativa de l’única diputada de La Vall Ens Uneix a investir un president socialista va deixar-lo a l’oposició. La formació comarcal liderada per l’expresident provincial Jorge Rodríguez —apartat del partit pel cas Alqueria, recentment absolt per la justícia— va estimar-se més cogovernar la corporació amb el PP i el suport extern de Vox.
A Morant no li diuen princesa, però és obvi que té nom de princesa glamurosa. I malgrat les seues arrels saforenques, un dels feus del lermisme clàssic, no va aterrar al Ministeri per la mediació de Puig. El mateix Sánchez, amb qui comparteix gustos musicals, havia pres bona nota del seu nom en diversos actes organitzats pel partit a Gandia i València. “És racional, se li nota la professió d’enginyera... Als debats no arrisca si no té clar que té la victòria garantida”, diuen d’ella.
Per últim, Alejandro Soler, alcalde d’Elx entre 2007 i 2011, vicesecretari general en temps d’Alarte, més endavant va liderar l’oposició a la Diputació alacantina i, de la mà de José Luis Ábalos, va treballar a l’empresa pública SEPES, encarregada de la gestió del sòl estatal. Des de 2019 és diputat al Congrés, i des de 2021, el màxim dirigent del partit a la província. Dels tres aspirants en disputa, ell és qui pot presumir de més triennis de sanchisme. També pot al·legar que mai no ha existit un secretari general del PSPV de les comarques d’Alacant. Un fet paradoxal en els 45 anys d’història de la federació valenciana.
Els barons rampants
Com es demostra en els casos de Bielsa i Soler, l’estructura provincial —adoptada pel PSPV en 2008— ha generat una mena de baronies. Fou José Blanco, en temps de José Luis Rodríguez Zapatero, qui va imposar a gallecs i valencians aquesta organització interna en detriment de la comarcal que encara mantenien.
Quan el secretari general del PSPV no ocupa la presidència de la Generalitat, com és el cas, els secretaris provincials guanyen molta influència. Si algú d’ells ocupa la presidència de la Diputació, directament passen a convertir-se en una amenaça.
Per aquest motiu Puig i els seus no volien que Jorge Rodríguez —president de la Diputació de València entre 2015 i 2018— fora designat secretari general provincial. Per aquest motiu, la investidura de Bielsa a la corporació provincial, el juliol passat, li hauria posat en safata la secretaria general. Per aquest motiu, a la vorera d’enfront, Mazón, com a president de la Diputació d’Alacant i del partit a escala provincial, va descavalcar Isabel Bonig de la presidència del PPCV. Era qui tenia un millor aparador institucional.
Però tornem a Madrid, la zona zero dels moviments pel lideratge del PSPV-PSOE. Aquest dimarts, els diputats i senadors valencians van sopar conjuntament a la capital de l’Estat amb una presència totalment esperada, una altra de previsible i una de sorpresiva. Es tractava, respectivament, de Soler, diputat al Congrés; de la ministra —però ja no diputada— Morant i del secretari provincial de València, Fernández Bielsa, amic íntim de Juan Antonio Sagredo, alcalde de Paterna a qui va situar en un lloc d’eixida de senador en contra del criteri de Puig i amb l’ajuda de Sánchez, que no va dubtar a modificar la llista enviada pel secretari general del PSPV.
En la relació Soler-Bielsa el canvi climàtic es manifesta al revès: ha evolucionat de l’escalfament global al refredament total
Entre els assistents no va passar desapercebut el distanciament entre Soler i Bielsa. En la seua relació, el canvi climàtic es manifesta al revès que a l’atmosfera: ha evolucionat de l’escalfament global al refredament total. També va cridar l’atenció el discurs de Morant, amb un fort contingut polític, en contraposició als dels seus possibles rivals, que van optar per un to més orgànic. Ells van expressar-se en castellà. Ella, no.
Els nervis han agafat l’A3 i s’han instal·lat allà. Soler sosté que controla més del 60% de la província d’Alacant però té problemes de captació a la de València. L’entorn de Bielsa garanteix que també ha fidelitzat més del 60% de València, però no és fort a Alacant i té uns suports encara tímids a Castelló, concentrats a la capital de la Plana, on exerceix com a secretari general Germán Renau i on també milita el seu cap de gabinet, Alexis Barrio.
De la seua banda, Morant supleix la manca de múscul orgànic —mai no s’ha interessat per tenir-ne— amb els suports de pes que signifiquen Puig i, sobretot, Sánchez. Perquè el ximisme pot entrar en vies d’extinció sense el seu referent al Palau, però el sanchisme, en canvi, és la religió predominant al socialisme espanyol. Tan predominant com l’hinduisme al Nepal.
Heus ací, precisament, el gran drama de Soler i Bielsa. El primer, com ha quedat dit, és un sanchista pata negra, però entre la ministra i ell, la preferència de Sánchez sembla clara. I Bielsa, que en els anys de postguerra socialista —2016 i 2017— prenia cafès amb Sánchez en companyia de Sagredo a la plaça dels Furs quan el secretari general federal visitava Puig a València, es veu llastat —valga la redundància— per la seua relació amb l’asturiana Adriana Lastra.
Sánchez va rellevar Lastra com a portaveu socialista al Congrés a les acaballes de 2021 i nou mesos més tard ella va renunciar a la vicesecretaria general del partit. El motiu? Que el líder del PSOE havia detectat les seues maniobres soterrades a fi de desestabilitzar-lo i substituir-lo amb vista al següent cicle electoral. El nom de Bielsa, doncs, va estretament lligat a ella.
La BSO, de Rodrigo Cuevas
Un altre asturià molt conegut, l’artista folclòric Rodrigo Cuevas, va publicar a començaments de 2022 un àlbum que perfectament podria servir com a banda sonora original (BSO) de les setmanes que li esperen al socialisme valencià. El seu títol és prou aclaridor: Manual de cortejo.
En un dels temes principals, “Muerte en Motilleja”, Cuevas canta que “se volvieron a encontrar al volver de aquella esquina, se volvieron a encontrar y como dos criaturas se agarraron a llorar”. Ningú no sap encara si Soler i Bielsa es retrobaran pel camí i ploraran pel que podien haver sigut i no acabaran sent. Tant l’un com l’altre, però, comencen a intuir que les seues opcions d’èxit passen pel cortejo a Morant.
Si ella, a mitjans de gener, comunica la seua decisió de concórrer a les primàries orgàniques del PSPV, la militància es ressituarà ipso facto. L’única ministra valenciana no faria el pas de dirigir el partit sense l’aval explícit de Sánchez, que ja l’ha alliberada de l’escó de diputada perquè no estiga sotmesa al calendari de votacions parlamentàries. O siga, perquè guanye temps.
“Si Carlos no es converteix en el pròxim secretari general, decidirà qui ho és”, afirma una persona propera a Bielsa
A Ferraz no volen guerres intestines. Pretenen interceptar el caïnisme del PSPV —tan característic com el xovinisme francès— per la via dels fets. Amb una candidata a la secretaria general més transversal que no Soler o Bielsa, no identificada amb l’aparell del partit. O amb els diversos aparells, caldria dir. De fet, encara que prové d’una família d’esquerres, ni els pares van militar al PSOE ni ella va formar part de Joves Socialistes. Va incorporar-se a la política de la mà de l’aleshores alcalde de Gandia, José Manuel Orengo, que volia rejovenir la llista amb perfils prometedors. Ja estava llicenciada i treballava en una empresa tecnològica.
“Dels tres, ella és qui millor entén la complexitat sociològica del País Valencià”, explica una persona que coneix a fons el PSPV. “Soler i Bielsa són més de l’Espanya pluriprovincial que de l’Espanya plurinacional”, afegeix tot seguit. “El principal enemic de Bielsa és el propi Bielsa, la seua ambició indissimulada”, conclou, “al PSPV passa com als conclaves del Vaticà, que qui entra com a papa ix com a cardenal”. I ell, al juliol, ja ensumava la fumata blanca eixint de la plaça de Manises.
L’ambició de Soler tampoc no ha passat desapercebuda. “Va presentar-se a la secretaria provincial d’Alacant com un primer pas per a aconseguir, més endavant, la secretaria general del PSPV”, reconeix una persona del seu entorn. “No és el moment de parlar de la seua candidatura, el congrés no s’ha convocat formalment, però té la intenció ferma de presentar-s’hi”, constata aquesta font.
La seua victòria pels pèls —50,6% a 48,8%— contra Toni Francés, l’alcalde d’Alcoi, en la cursa per la secretaria provincial d’Alacant d’ara fa dos anys, va ser el punt de partida d’una conquesta de suports que ha anat in crescendo. A més d’Elx, la seua agrupació, les d’Alacant, Elda i l’Alfàs del Pi —l’únic municipi de més de 20.000 habitants on el PSPV governa amb majoria absoluta— estan del seu costat. “Ja controlem més del 60% de la província”, afirmen, ufans, els seus partidaris.
Feia anys que Soler esperava aquest moment, i encara que està neguitós, ell i els seus asseguren que optarà a la secretaria general
“Si Carlos no es converteix en el pròxim secretari general, decidirà qui ho és”, expliquen, al seu torn, des de l’entorn de Fernández Bielsa. Ells també presumeixen de domini aclaparador a la seua província, però més enllà de casos emblemàtics com els de Paterna i Sagunt —les dues principals alcaldies— o Paiporta i Cullera, amb certs matisos, el seu control no resulta tan evident. Al cap i casal, sense anar més lluny, Bielsa no té una legió de fans, més aviat el contrari: té una legió d’enemics íntims des dels temps de Joves Socialistes. A Torrent tampoc no és reverenciat i els ciscaristes no volen saber-ne res.
Fins i tot alguns dels seus partidaris li retreuen el seu discurs massa encotillat, massa aspre, massa repetitiu. A més, arrossega l’estigma de no haver salvat la Diputació de València, ni que fora cedint-li la presidència, in extremis, a l’única diputada d’Ens Uneix i repartint-se amb Compromís la resta del Govern provincial. “Aquell dia va perdre moltes opcions de liderar el PSPV: com va poder permetre que el PP presidira una institució amb majoria progressista?”, pregunta una detractora de Bielsa. “Avui fins i tot tindria problemes per revalidar la secretaria provincial”, sosté convençuda, “si aspira a conservar la direcció provincial de València, li convé pactar a nivell de país”.
Tot plegat alimenta la teoria del pacte entre Soler i Bielsa, a fi de plantejar una alternativa amb cara i ulls davant Morant. O treballen en equip o poden quedar en fora de joc. L’equació, però, no és tan senzilla. En primera instància, perquè tots dos voldrien encapçalar aquesta candidatura. En segon lloc, perquè tampoc no és cap garantia d’èxit. I, per últim, perquè el sector arrenglerat al darrere d’Ábalos —que assaja un pack amb Soler— no perdona a Bielsa la seua croada per rellevar Mercedes Caballero a la secretaria provincial de València. Al PSPV hi ha més comptes pendents que a qualsevol pel·lícula de l’oest.
Amb tot, a Madrid, aquests dies, Soler no se n’amaga gens. Pregunta als companys si el votaran com a secretari general. Ell els assegura que s’hi presentarà. El noten neguitós. Feia anys que guaitava aquest moment i tem que les seues esperances, tot el treball acumulat, s’ensorre com un castell de cartes en el moment decisiu. Què farà o què no constitueix un gran misteri. El Misteri d’Elx.
“Ni anant junts Soler i Bielsa, Morant perdria unes primàries en contra d’ells”, pronostica una veterana del PSPV. “En aquest partit, ara mateix, la gent només et dona suport si veu que ets l’enviat de Pedro”, sentencia. Un cessarisme inaudit a la història del socialisme espanyol. Ni en els temps en què Felipe González era “Déu”, tal com el definia el basc Txiki Benegas.
“Ni anant junts Soler i Bielsa, Morant perdria unes primàries en contra d’ells”, afirma una veterana del PSPV-PSOE
Soler i els seus filtren que Morant, poregosa de competir en primàries pel risc de perdre-les i quedar desautoritzada com a ministra, no participarà finalment en la cursa. “Estan pressionant Ferraz fent veure que Diana no guanyaria les primàries, però aquesta estratègia no els eixirà bé”, subratlla un espectador de luxe. “En realitat, Puig hauria preferit molt abans Arcadi España [nou secretari d’Estat de Política Territorial] o Pilar Bernabé [delegada del Govern espanyol] a la secretaria general... Bé, Ximo hauria preferit Arcadi per a qualsevol càrrec important, sempre l’ha proposat per a tot”, ironitza.
De fet, el manual de cortejo també és aplicable al sector afí a l’expresident valencià. Ni el lermisme ja és preponderant ni el ximisme és prou consistent. I del valencianisme del PSPV, millor no parlar-ne. Es troba en mínims històrics, com les accions de PRISA.
Per això mateix, la via Morant els estimula com cap altra. És de Gandia, terra santa com podrien ser-ho Alcoi, Xàtiva o fins i tot Sueca. Morant se sent més propera a Puig que no a Soler o Bielsa. L’entorn familiar i escolar a Gandia, els seus anys al costat d’Orengo i l’empatia que sent per la també exalcaldessa Pepa Frau pesen molt. Res a veure al socialisme més castellanitzat que propugnen Soler i sobretot Bielsa.
“Es tracta de llançar un projecte novament guanyador, no de tenir un dirigent més preocupat dels temes orgànics”, explica algú que veu en Morant la solució als problemes immediats del PSPV. “Mazón pagaria perquè el nou secretari general fora Bielsa o Soler i no ella... Volem guanyar o volem tocar la guitarra?”, es pregunta. “Diana té solvència contrastada, més penetració social i molta més capacitat de liderar un projecte polític; quan diga que vol encapçalar el PSPV, s’haurà acabat la batalla”, es respon a ell mateix.
Resulta que al PSPV, com a Las Vegas, tot és possible. Per exemple, que el semidesconegut Rafa García, alcalde de Burjassot, obtinguera el 42% dels vots en la pugna per la secretaria general contra Ximo Puig dos anys després que aquest recuperara la Generalitat per als socialistes. “Pedro no va posicionar-se en aquell moment en favor de Rafa i ara tampoc no es posicionarà en favor de Diana”, apunta una diputada amb mirada retrospectiva. La qüestió és si cal que ho faça o si se ja sobreentén que Morant, sent ministra, no faria un pas com aquest sense el suport tàcit de Sánchez.
“De cap de les maneres podem anar a unes primàries 50-50”, alerta una diputada, “qui assumisca la secretaria general ha de poder aglutinar el partit al voltant seu”. Ara bé, aquest no és un escenari descartable. Ni de bon tros. Un dels afins a Bielsa aposta per una entesa del seu aspirant amb Soler —“han d’aclarir-se entre ells, i tinc la convicció que així ho faran”, diu— a fi d’articular “una majoria incontestable”. “Diana no té tropa, és possible que el ximisme i els seus aliats estiguen tractant de cremar-la per tal de proposar finalment Pilar Bernabé”, afegeix.
Efectivament, Puig va elevar fa poc Bernabé a la vicesecretaria general perquè prenguera posicions de cara a la cursa successòria, però la cúpula eixint ara mateix contempla Bernabé com un pilar de Morant —valga la redundància, de nou— al futur PSPV, no com la seua lideressa. Insisteixen a dir que la ministra vol convertir-se en la nova secretària general i que està en condicions de ser-ho.
“Fins ara, el trajecte natural consistia a passar de la secretaria general del PSPV a un Ministeri, no a governar el PSPV des d’un Ministeri”, critica un exalt càrrec que no veu gens clara la jugada de Morant. “Pedro podria influir en la designació del candidat a la Generalitat, però no pot imposar el secretari general del PSPV”, opina un dels afins a Bielsa. A continuació posa en valor la “cura d’humilitat” que ha significat per a l’alcalde de Mislata la pèrdua de la Diputació. “Està molt més tranquil, ja no es posa tan nerviós i continua sent un gran gestor”, emfasitza. “Encara ha de millorar els seus discursos, però a poc a poc va tenint més confiança en ell mateix i en la gent que l’envolta”, remata.
Sense hereu
A l’altra punta del partit també es llepen les ferides. “El problema de Ximo és que no ha deixat créixer ningú”, lamenta una persona que hi ha treballat al costat. Sí, ha deixat créixer Arcadi España, “el seu protegit”, però aquesta font de seguida matisa que “el seu perfil tècnic i les seues formes tan exquisides no s’adiuen a la conjuntura actual, en la qual hem de plantar cara a un Govern del PP amb l’extrema dreta”. I España, a diferència del país que porta el seu cognom, no és visceral.
“Alejandro sap que no té res a fer contra Diana, no hi plantejarà un envit, i Bielsa, que encara té menys opcions de guanyar-li... Si Bielsa fera el pas de presentar-se, seria la seua fi”, diu un altre veterà
“Puig ha estat 8 anys a la presidència de la Generalitat i 11 anys a la secretaria general... Se li ha de reconèixer que en aquest temps hem sigut més PSPV que PSOE, però no ha preparat el partit per a l’endemà, el nostre partit és víctima de la seua atomització”, corrobora una altra persona de l’òrbita de l’expresident. “La nostra militància és tan plural com la societat valenciana, els afiliats de Dénia o de Pedreguer no s’assemblen gens als del Baix Segura o Elx, els de Morella no són com els d’Elda i els de Mislata no s’assemblen als de Gandia”, justifica una altra veu que ha treballat colze a colze amb Puig.
Castelló és un bon exemple de la volatilitat —la qualitat d’eteri— de l’anomenat ximisme. Hi ha un grup bastant cohesionat al voltant de l’exalcaldessa de la capital de la Plana, Amparo Marco, l’exconsellera María José Salvador, Ernest Blanch, Susana Ros o Francesc Colomer, un grup que li ha donat suport en repetides ocasions però que no se’n pot considerar estrictament afí.
“Per aquesta raó Diana és l’única solució possible: agrada tant a Ximo com a Pedro i té molta més consistència que Soler i Bielsa, que estan orfes de poder institucional al màxim nivell”, rebla un home amb centenars de comitès a l’esquena. “Alejandro sap que no té res a fer contra Diana, no hi plantejarà un envit, i Bielsa, que encara té menys opcions de guanyar-li... Si Bielsa fera el pas de presentar-se, seria la seua fi”.
Ateses les circumstàncies, si el dit de Sánchez assenyala directament o indirectament Morant, no és descartable que Soler i Bielsa amaguen amb presentar-se però eviten fer-ho a canvi de pactar quotes de poder sucoses a l’executiva resultant, a més de retenir el control de les seues secretaries provincials. La famosa “pau per territoris”, un altre clàssic del vesper que tradicionalment ha sigut el PSPV. El problema, en el cas concret de Soler, és que ja fou vicesecretari general amb Alarte i que la secretaria provincial alacantina li sembla poca cosa. No ha nedat tant per a morir ofegat a la vora de la mar.
Ben mirat, falta una eternitat per a les eleccions valencianes de 2027, quan caldrà decidir —també en unes primàries— el cap de cartell electoral. Si Morant accedeix ara amb la secretaria general, el més normal és que esdevinga també la candidata a la Generalitat. Una altra cosa és que el resultat de les urnes siga satisfactori i que li proporcione el crèdit necessari per a continuar liderant el partit.
No debades, Bielsa i els seus comencen a rumiar que, en realitat, no resta tant de temps. I que si en 2027 la dreta reté quatre anys més la Generalitat, les circumstàncies seran més propícies que no ara. Sobretot perquè ells sí que compten a revalidar la comodíssima majoria absoluta de Mislata. El seu trampolí a la glòria.