Els crítics

Envellir segons Kominsky

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fer-se gran no és una idea que ens agradi gaire, com tampoc la mort. Com a societat tenim certa tendència a mirar cap a una altra banda quan hi ha alguna cosa que ens recorda que som finits. Preferim creure que som eternament joves en un món actual on hi ha una obsessió, més o menys patològica en funció del cas, amb els trets que s’associen a la joventut (la bellesa, un cos atlètic, etc.). Sèries com Nip/Tuck o Sensitive Skin van aprofundir en el seu moment en aquesta obsessió i em pregunto què devien pensar avui personatges com el doctor McNamara i el doctor Troy del fenomen de les autofotos i la dèria per aparentar vides perfectes a les xarxes. Però si parlem de sèries de televisió, on més es pot detectar aquesta por d’envellir és en la tria dels protagonistes, o per ser més exactes, en l’escassetat de ficcions protagonitzades per personatges vells. És el resultat de la necessitat social d’amagar la vellesa i al mateix temps de la necessitat de la televisió de cercar el públic que volen els anunciants, que es troba entre els 18 i els 54 anys. Totes dues forces contribueixen (i retroalimenten) una al·lèrgia a la tercera edat que fa que els protagonistes de les sèries gairebé mai passin de la seixantena.

 Evidentment, hi ha hagut excepcions, com la mai prou reivindicada Las chicas de Oro. Però examinin mentalment quines són les edats dels protagonistes de les sèries que segueixen i veuran que les sèries protagonitzades per gent gran són excepcions. Afortunadament, això comença a canviar amb l’arribada de serveis com Netflix, que cerquen nínxols de públic més petits i específics. Netflix ja va estrenar fa un temps Grace and Frankie i ara hi ha tornat amb una altra sèrie sobre la tercera edat que es diu The Kominsky Method i que ha estat tot un descobriment per la seva combinació entre comèdia i drama. Els protagonistes són dos homes grans, interpretats per Alan Arkin i Michael Douglas, que han estat amics tota la vida. La mort de la dona del primer, que és més gran, porta el segon a acompanyar el seu amic en el procés de dol i retorn a una vida de solitud, i al mateix temps a fer-lo més conscient que aquest final no li queda tant lluny. La sèrie tracta constantment problemes relacionats amb la seva edat, però alguns els relativitza amb humor, com una xarxa de protecció per poder riure’s del fet de fer-se grans, mentre que en d’altres et treu la xarxa i deixa que caiguis.

Un sol escenari, com el d’un funeral, pot alternar moments que et fan riure i d’altres que et commouen i et fan plorar, i el guió dosifica totes dues coses molt eficaçment, de manera que, remogut emocionalment, no trigues gaire a fer-te teus els personatges, que desperten una gran tendresa. Encara que sembli fàcil sobre el paper, aquest equilibri és complicat d’assolir, com demostra la mencionada Grace and Frankie, on l’excés de comèdia fa el drama insignificant, o l’intent de John Cleese amb Hold the sunset, que no va aconseguir fer funcionar la part còmica. La sensibilitat que demostren els guions a l’hora de combinar les dues facetes és exquisida, i podríem afegir que sorprenent si tenim en compte que el creador és en Chuck Lorre. Hi ha algun element que no encaixa, com la trama de la filla alcohòlica (una esperpèntica Lisa Edelstein), que és un destorb. Però la química entre els dos actors, i sobretot un Alan Arkin brillant, fan que el conjunt rutlli de meravella i que The Kominsky Method sigui una excepció, molt benvinguda, de sèrie sobre envellir recomanable per a espectadors de totes les edats.


The Kominsky Method
Creador: Chuck Lorre
Repartiment: Michael Douglas, Alan Arkin
Temporades: 1
Canal: Netflix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.