Una de les rèmores més difícils de superar és l’associació del sexe femení al dolor, mentre que el masculí es reserva en exclusiva el plaer. La primera veu qualificada que va argumentar el dret de la dona a viure el sexe també com una font de gaudi fou Simone de Beauvoir. A El segon sexe (1949), per exemple, va parlar obertament de la masturbació femenina, un aspecte que encara genera acudits grollers i rialletes de conill en boca del masclisme recalcitrant. No n’hi ha per fer-ne conya: l’educació repressora que han patit històricament les dones ha generat —i genera— traumes i patiments molt poc edificants.
L’habitació del costat
(The vibrator play)
Autor: Sarah Ruhl
La Villarroel, 29 de novembre
Direcció: Julio Manrique
Traducció: Joan Sellent
L’habitació del costat de Sarah Ruhl s’inspira en el tractament “científic” de la “histèria femenina”, una falsa malaltia atribuïda a les dones. El doctor Givings, un apassionat dels avenços cientificotecnològics, assaja amb les pacients les teràpies del “paroxisme histèric”, o sia, de la masturbació integral. En l’època victoriana a la Nova York de les acaballes del XIX en què se situa l’acció, aquestes pràctiques mèdiques van donar lloc als primers vibradors, afavorits per l’expansió de l’electricitat. A la sala d’estar, la senyora Givings, una Madame Bovary a la nord-americana, hiperactiva i excitable, viu amb dificultats la condició de mare i esposa, cada cop més intrigada pels experiments del marit.
Sota l’aparença d’un vodevil convencional, Ruhl aborda una sèrie de temàtiques transcendents. La pugna entre el cientificisme impertorbable del doctor i la desfermada passió feminista de la seva esposa evoca el món del progrés incipient. La frustració compartida per Catherine Givings i Sabrina Daldry, una de les pacients, els duu a descobrir formes d’autoplaer o, en el cas de la segona, a flirtejar amb el lesbianisme. La necessitat d’alletar la filla dels Givings amb una dida negra, Elisabeth, que d’altra banda té ben resolta la sexualitat conjugal, remet al racisme latent als EUA i al desconsol per la pèrdua d’un fill. O la irrupció d’un artista, afectat també d’“histèria”, trasbalsa la monotonia del matrimoni burgès i qüestiona les concepcions al voltant del sexe i de l’amor.
Dirigit amb tacte i enginy per Julio Manrique, L’habitació del costat disposa d’un repartiment de primera categoria, que juga amb eficàcia creixent els tocs de comicitat i lirisme de l’obra. L’encapçalen Ivan Benet i Carlota Olcina, en els papers del doctor i la senyora Givings, resolts amb avinença i encert. Els secunden Mireia Aixalà i Pol López com a pacients “histèrics”, més dúctil la primera i més histriònic el segon. No desmereixen tampoc gens Adeline Flaun i Alba Florejachs, molt ajustades en personatges menors com a dida i assistenta del doctor, respectivament.
Amb públic a la vista a cada banda, el muntatge situa l’espai escènic al bell mig. Un tel blanc emmarca una gran el·lipse que permet d’observar —una al costat de l’altra— la sala d’estar i la consulta del metge. Com si fos el marc d’un quadre antic o una pel·lícula en blanc i negre. Una aposta arriscada que funciona. Els clarobscurs d’una electricitat incipient, substituïda a estones per la llum de les espelmes, creen una aurèola de temps antic, de postal victoriana o d’efecte màgic. La música en directe d’un piano o les cançons d’amor i de bressol interpretades en viu atorguen a l’espectacle una pàtina agradable d’artesania teatral.