Aquesta tardor ha arribat als cinemes russos una comèdia patriòtica: Els ponts de Crimea: fabricats amb amor. El guió l’ha escrit la directora de la cadena RT (abans anomenada “Russia Today”). S’hi veuen l’estret de Kertx i obrers heroics que construeixen l’obra més esplendorosa de l’època Putin: un pont que uneix la península annexionada de Crimea i el continent rus. Entre els cors també es creen ponts. L’ancià tàtar de Crimea, l’estudiant d’arqueologia sexy, la cuinera ucraïnesa graciosa; s’estimen i es burlen uns dels altres i al final caminen pel recent asfalt cap al futur radiant de Rússia.
El diumenge passat hi va haver altres imatges del mateix estret. No es construïen ponts, s’abordaven i es bombardejaven vaixells, i sense voler hi van sortir malament moltes coses, com si algú hagués intentat fer una comèdia negra.
La lliçó, però, és seriosa: el nou pont de Crimea no només uneix, sinó que també serveix a Moscou per tancar l’estret de Kertx. El diumenge Rússia va declarar oficialment, per dir-ho així, el mar d’Azov, que es troba al nord de l’estret i les costes del qual comparteix amb Ucraïna, com el seu mar interior. Ucraïna no pot fer res en contra; en una mescla d’indefensió i voler aconseguir avantatges, el president Petró Poroixenko va declarar la llei marcial. I quant a Occident, sembla que de moment no vol fer res al respecte.
Qui vulgui pot veure els estranys esdeveniments a YouTube. Les imatges mostren com el diumenge de matí un vaixell de les tropes frontereres russes aborda un petit remolcador militar ucraïnès mentre el comandant que es troba al pont anima entusiasmat el timoner. “Tira-li! Tira! Tira!”, crida. El remolcador havia sortit del port ucraïnès d’Odessa, al mar negre, i es dirigia al port de Mariúpol, també ucraïnès, al mar d’Azov, acompanyat per dos vaixells de patrulla.
Uns missatges de ràdio dels russos que es van interceptar mostren la imatge d’una tropa caòtica, que no entén què ha de fer. Primer no funciona la bomba d’aigua, després fracassa l’abordament dels àgils vaixells de patrulla i xoca amb una barca del propi costat. El comandant de la guàrdia costanera, el vicealmirall del FSB (Servei Federal de Seguretat de Rússia) Guennadi Medvédev, “crida ple de pànic” i un oficial rus avisa els altres per ràdio; aparentment “el president controla aquesta merda”.
Així és com es decideix recórrer a mitjans més forts. S’ordena que s’hi apropin avions de combat i al final, de nit, obrin el foc contra els vaixells de patrulla quan volen tornar cap a Odessa. Tres ferits.
L’incident i els missatges de ràdio dels russos demostren el “caos total”, diu l’expert en navegació de MoscouMichail Wojtenko. “Va ser improvisació de baix nivell”. Descriu com a “acte de desesperació” el fet que els russos encara després de tot fiquessin un antic vaixell de càrrega entre els pilars del pont de Crimea per bloquejar el pas.
Però la involuntària part còmica és només un fragment de tota la història: l’altre n’és l’estratègia freda del Kremlin al mar d’Azov, que va tenir efecte el diumenge. És cínica, contundent i efectiva. Pretén controlar, després de Crimea i les regions separatistes de l’est d’Ucraïna, el mar d’Azov, i recuperar al mar el que no s’ha aconseguit a terra ferma.
Per entendre-ho cal divagar entre altres fets anteriors. Amb l’annexió de Crimea i la guerra al Donbass Ucraïna va perdre grans parts de la seva costa. Però justament els únics ports en aigües profundes del mar d’Azov s’han quedat en mans de Kíev. Un d’ells, Mariúpol, la segona ciutat més gran de la regió amb mig milió d’habitants. Té dues grans fàbriques d’acer antigues i l’encant estrafolari d’una ciutat industrial amb platges.
Sembla un miracle que es mantingués aquesta ciutat portuària estratègicament important, tot i que a la primavera del 2014 Kíev ja havia perdut el control sobre ella. A través de Mariúpol, Ucraïna pot exportar ferro i acer, que l’oligarca més ric d’Ucraïna, Rinat Akhmetov, fabrica aquí; és l’empresari més gran i pràcticament el senyor de la ciutat. A banda, per Mariúpol i el port veí de Berdjansk també s’exporten cereals.
Almenys així era fins fa poc. Però després Rússia va dificultar l’accés al mar d’Azov. El pont de Crimea, que es va inaugurar el maig del 2018, és massa baix per a molts vaixells del tipus PanaMax, que abans anaven a Mariúpol i Berdjansk. A més, ara els vaixells s’estanquen en les entrades i sortides, el trànsit és unidireccional i el pilotatge, obligatori. El carregament i la tropa s’han de sotmetre a controls sistemàtics de les tropes frontereres del FSB.
L’expert en navegació ucraïnès Andrij Klymenko està elaborant una estadística; ha contat 727 controls des de maig fins a novembre, amb retards parcialment costosos. El rècord van ser dotze dies d’espera per a un vaixell canadenc.
Des d’aleshores el port de Mariúpol sovint està buit, s’ha establert la setmana laboral de quatre dies i l’acer i el ferro han de ser transportats amb tren a ports del mar Negre. Rússia ofega la ciutat portuària. Amb el bloqueig, va advertir ja a l’estiu el periodista militar Oleh Zhdanov, Rússia vol avivar el descontent a Mariúpol. “Llavors ja no farà falta entrar amb tancs”.
Rússia argumenta que els seus controls no contradiuen la llei marítima. Això té a veure amb l’estatus especial del mar d’Azov: com que Kíev i Moscou no es van poder posar d’acord sobre com delimitar les fronteres, el 2003 es va acordar no dividir la zona en absolut. Això vol dir que no hi ha aigües jurisdiccionals separades, que normalment arriben fins a dotze milles marines des de la costa fins ben endins del mar, sinó que tot el mar, incloent-hi l’estret de Kertx, són aigües jurisdiccionals comunes on tant Rússia com Ucraïna poden controlar vaixells.
Però Ucraïna no pot, a diferència de Rússia, imposar els seus drets. Des de l’annexió de Crimea ja no té una gran armada, i el que queda està a Odessa, ben lluny. Almenys al setembre Kíev va començar a traslladar algunes forces al mar d’Azov. Es van transportar per terra dos vaixells de patrulla fins a Berdjansk perquè en endavant acompanyi els vaixells mercants. A banda, es va enviar amb remolcador a través de l’estret el vaixell de rescat “Donbass”, un vaixell antic desarmat. El simple fet que els russos ho deixessin passar es va celebrar com un triomf. Es diu que el vaixell serà el centre d’una nova base militar.
En aquesta ocasió, però, Poroixenko no va voler portar per terra els seus vaixells de patrulla, i aquesta vegada, amb la notificació obligatòria de pas per part del comandant del port de Kertx, les coses ja no es van fer al peu de la lletra: no s’esperava resposta.
Hi ha dues explicacions del que va passar, i totes dues deixen malparat el president Petró Poroixenko. La primera, malintencionada, la va proposar el Kremlin: Poroixenko buscava agreujar el conflicte perquè necessitava una excusa per declarar la llei marcial. Té molt poques possibilitats si es convoquen reeleccions a març i amb la llei marcial es podria aplaçar la data. El president de Rússia, Vladímir Putin, va descriure l’incident com una “clara provocació”, perquè hi havia dos agents secrets a bord. Però la comunitat internacional els ho tolera tot, als ucraïnesos, “si els nens petits volen desdejunar cal donar-los de menjar”.
L’explicació menys maliciosa és que Poroixenko es va sorprendre per la forta reacció dels russos. “Poroixenko va caure en la trampa que el Kremlin li havia posat”, diu l’expert en política exterior Vladimir Frolov a Moscou. “Ara es troba en la situació més desagradable possible”. El Kremlin va explicar que a partir d’aleshores s’aplicarien noves regles al mar d’Azov. A banda, va comprovar com reacciona Occident a l’ús dosificat de violència contra Ucraïna. Amb èxit: “Occident no ha pres partit i tampoc imposarà sancions.”
De fet la primera reacció d’Occident va caure amb molta cura: l’Alta Representant de la UE Federica Mogherini va expressar la seva “preocupació” i “consternació” i el president dels EUA Donald Trump va fer saber que “no estava content” per la confrontació. Les opinions dures són diferents. Després que el dissabte 26 de novembre Trump al principi confirmés mantenir la reunió amb Putin en la cimera del G-20, dos dies abans, sorprenentment, la va cancel·lar per Twitter. La canceller Angela Merkel va parlar per telèfon amb Poroixenko i Putin, però no va seguir les exigències del seu partit d’imposar noves sancions a Rússia.
Amb tot, ja a l’octubre el Parlament Europeu va condemnar la manera de procedir de Rússia al mar d’Azov i va advertir que si el conflicte s’agreujava podrien estendre’s “sancions específiques” contra Rússia. Quines altres mesures té a disposició Occident?
Per exemple, es podrien aplicar restriccions contra ports russos. També s’està considerant ampliar la missió OSZE a Ucraïna de l’est fins al mar d’Azov. De tota manera les converses per arreglar el conflicte del Donbass continuen i ja està elaborat el pla per a una missió de pau de l’ONU. No obstant això, quasi ningú no espera millores en aquest any electoral a Ucraïna. I, en comparació amb la cautela d’Occident, les expectatives de Poroixenko són molt altes: va dir al periòdic alemany Bild que confiava que l’OTAN traslladés vaixells al mar d’Azov. Això, tanmateix, segons la situació legal actual, requeriria l’aprovació de Rússia.
Poroixenko no pot tolerar que es bombardegin els vaixells ucraïnesos. Però ordenant la llei marcial li ha posat difícil a Occident prendre una determinada postura. Per què, en quatre anys de guerra sagnant al Donbass, no va declarar l’estat de guerra?, es pregunten molts. Per què ho fa justament ara, després d’un incident amb tres ferits i poc abans de les pròximes eleccions?
El Parlament ucraïnès ha fet les mateixes preguntes, i va ser un dels seus pocs moments estel·lars. La rival més perillosa de Poroixenko, Iúlia Timoixenko, l’oposició i també alguns diputats dels partits que formen el govern es van assegurar que, al final, de llei marcial, en quedés ben poc. Es va limitar a 30 dies i a quasi la meitat de les regions. La data d’eleccions de març es manté, explícitament. El president va assegurar que els drets dels ciutadans romandrien intactes mentre Rússia no iniciés cap ofensiva terrestre. És un dret de guerra virtual, simbòlic. Ningú no sap encara què significa en la pràctica.
I així, en aquests dies i cinc anys després de començar la revolució Euromaidan, que el va catapultar al poder, Petro Poroixenko ja ha sofert tres derrotes: de Moscou, Occident i el Parlament.
Mentrestant, els 24 marines i oficials que van ser capturats el diumenge 27 de novembre estan en presó preventiva, per violar la frontera, presumptament. El seu delicte: havien sortit com a ucraïnesos d’un port ucraïnès per anar a un altre port ucraïnès.