Parts i quarts

El contrast de l’anhel territorial espanyol

La comparació entre Gibraltar i Ceuta-Melilla evidencia models contraposats de gestió d’ultramar entre el Regne Unit i Espanya.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Gibraltar, situat al sud de la península Ibèrica, sota sobirania del Regne Unit des del tractat d’Utrecht de 1713, s’ha tornat posar d’actualitat gràcies al Brexit. I, novament, el nacionalisme espanyol s’ha exacerbat per clamar contra el que consideren l’única colònia que sobreviu en territori europeu.


És cert que el penyal forma part des de 1946 de la llista de l’ONU de “territoris no autònoms”, tal com s’anomena formalment  les colònies reconegudes, un total de 16. Tanmateix, aquesta consideració no amaga altres fets. Per exemple, que altres indrets que ben bé tenen les mateixes característiques geopolítiques i històriques no han estat mai així definits. És el cas, per exemple, del comtat del Rosselló i de part de la Cerdanya, a la Catalunya Nord, que van ser annexionats pel regne de França, en el tractat dels Pirineus, signat el 1659. Al contrari del que passa amb Gibraltar, cap Govern espanyol no reivindica aquestes territoris catalans.


Tampoc l’ONU considera colònies Ceuta i Melilla, ciutats situades al nord d’Àfrica, de sobirania espanyola i amb aproximadament la meitat d’ambdues poblacions de religió musulmana. Per a Espanya són territoris tan propis com Sevilla o Ciudad Real. No obstant, els processos històrics d’ocupació són gairebé idèntics al del penyal.


La simple comparació entre com veu Espanya l’estatus del Rosselló-Cerdanya, Gibraltar i Ceuta-Melilla mostra les parts i quarts que fa Madrid a l’hora de considerar les tres realitats, històricament tan semblants.

Vista de Melilla


Més encara queda palesa la discriminació espanyola a l’hora d’acceptar o no el dret d’autodeterminació. La declaració de 14 de desembre de 1960 de les Nacions Unides exigeix l’autodeterminació per als territoris reconeguts com a “no autònoms”, com a instrument polític de descolonització. Espanya troba, però, que s’ha de fer cas al que diu l’ONU quant a la catalogació de Gibraltar com a colònia, però no a la forma de descolonitzar-lo. No vol ni sentir a parlar de dret a l’autodeterminació dels gibraltarenys, atès que la voluntat dels habitants de la ciutat és clara. L’únic que vol és que el territori torni a ser espanyol, tot i que legalment acceptaria el que a Madrid anomenen “cosobirania”. Una aspiració que, val a dir-ho, les autoritats britàniques han rebutjat sempre.

Gibraltar, el paradís


Des de fa temps, les autoritats i molts mitjans de comunicació espanyols intenten identificar Gibraltar amb un paradís fiscal com a forma de desprestigiar la seva autonomia política. Les autoritats locals neguen aquesta consideració i troben que des d’Espanya s’usa  injustament per desprestigiar el sistema econòmic propi que creix a la velocitat d’un coet. El PIB gibraltareny es va incrementar un 50% entre 2011 i 2015, va créixer el 12% cadascun dels dos anys posteriors i la previsió per a enguany és del 8%. És el tercer territori més ric del món. No té gairebé atur —45 persones estaven desocupades el 30 de juny d’enguany, sobre una població de 32.000 habitants—, el deute públic és el més petit de la Unió i gaudeix d’una renda per càpita que enguany superarà els 73.000 euros.


Fabián Picardo, ministre principal de Gibraltar, sol argumentar que aquest progrés econòmic tan intens, lluny de respondre a la consideració de suposat paradís fiscal, és fruit d’una eficient política d’atracció d’empreses. És cert que en el penyal no existeixen impostos sobre les importacions, que no es paga IVA, que no existeix l’impost sobre el patrimoni ni les successions, ni sobre el tabac, ni sobre els beneficis de capital. I és cert també que el gran nombre d’empreses que s’hi han establert formalment (16.800) gairebé no hi cabrien si haguessin d’obrir una seu física —el territori té tan sols de 6,8 quilòmetres quadrats—, i que si hi són és perquè la fiscalitat és molt favorable —l’impost de societats és del 10% i l’IRPF com a màxim del 25%—. Des d’Espanya es vol identificar tot el paquet d’avantatges per a les empreses com les característiques pròpies d’un paradís fiscal. És ben bé així?
El Govern gibraltareny s’explica a través del lloc web oficial infogibraltar.com: “En els mitjans de comunicació espanyols sovint s’acusa Gibraltar de ser un paradís fiscal. Qui així ho fa no aporta arguments. I ho fa en contra dels criteris de la Unió Europea o l’OCDE [a l’hora de definir un paradís fiscal]. La consideració de Gibraltar per part d’Espanya com a paradís fiscal no se sustenta en cap base ni document legal amb valor internacional”.


El Govern de Picardo sembla tenir raó en tant que no hi ha documentació oficial internacional que titlli Gibraltar de zona “no col·laborativa en matèria fiscal”, que és com, a efectes legals, es coneixen els territoris que són considerats paradisos fiscals. Quan, el 2017, la Unió Europea consensuà una llista negra amb tots els llocs que en poden ser considerats, Gibraltar no hi era.


Com s’explica el miracle econòmic gibraltareny? No és cap secret. El seu sistema polític estable, el fet de formar part d’Europa i els avantatges fiscals el converteixen en objecte del desig per part de milers d’empreses internacionals que no necessiten tenir-hi seu física i que es dediquen, entre d’altres activitats, a assegurances, advocacia o a les apostes online —les més importants hi tenen la seva seu—. I en els últims anys s’hi ha detectat l’arribada de societats que operen amb criptomonedes.


La riquesa de Gibraltar incomoda el discurs del nacionalisme espanyol, molest per la realitat del contrast amb la zona limítrofa, el Camp de Gibraltar. Aquí hi ha un atur del 32,7%. No pot estranyar que fins a 14.446 espanyols residents a la contrada facin feina al penyal, segons les dades oficials gibraltarenyes a 30 de setembre de 2018.


I tampoc pot estranyar, gens ni mica, la negativa gairebé absoluta dels llanitos —gentilici amb el qual es coneix popularment els gibraltarenys— a ser espanyols. Quan Espanya començà a reivindicar la cosobirania com a forma de trobar una sortida a l’actual situació, el Govern local convocà el 7 de novembre de 2002 un referèndum amb la pregunta “Vostè aprovaria que Gran Bretanya i  Espanya haguessin de compartir la sobirania sobre Gibraltar?”. La participació fou del 90% i el 98,5% dels que votaren ho feren negativament.


El resultat de la consulta prova que el poble de Gibraltar ha desenvolupat una forta identitat pròpia al llarg dels tres segles transcorreguts des del tractat d’Utrecht. Fins i tot té una mena de spanglish propi, el llanito,  que ha recopilat —segons publicava fa dos anys la BBC— l’historiador local Tito Vallejo Smith en el seu Diccionario Llanito, una mescla original de paraules angleses i castellanes. Molt més important és el sentit de pertinença a la cultura britànica i l’orgull que dona tenir unes institucions d’autogovern inèdites a tota la resta del Regne Unit pel grau d’autonomia de què gaudeixen. De fet, el penyal és sobirà en tot excepte en política exterior i defensa.


Com a curiositat, i a banda dels tòpics com la bona meteorologia, les moneies, l’aeroport creuat per una carretera, els túnels, etc., és important destacar el fet que s’hi manté viu el llegat hebreu peninsular. A Gibraltar s’hi instal·laren, just després de l’ocupació britànica, uns 600 jueus que almenys en part descendien de les famílies jueves de la península expulsades pels Reis Catòlics el 1492. D’alguna manera mantingueren viva la presència hebrea al territori. Avui s’estima que viuen al penyal entre 600 i 700 jueus.


Més desconegut és encara que, durant la guerra de Successió, concretament el mes d’agost de 1704, un batalló format per 350 catalans arribà a Gibraltar per lluitar colze a colze amb els britànics. La platja on desembarcaren es coneix encara com “la dels catalans”.

La zona fronterera entre Ceuta i Marroc



Ceuta i Melilla


Si les autoritats gibraltarenyes han sabut crear un paradís socioeconòmic, les dels territoris espanyols al nord d’Àfrica no han sabut aturar la destrucció econòmica i social que pateixen des de fa dècades.


Ceuta té una renda per persona de 19.446 euros i Melilla de 17.686. El contrast amb la gibraltarenya, de 73.300 euros, parla a les clares. L’economia de les dues ciutats autònomes és de les més fluixes d’Europa. Se sustenta, en gran part, gràcies a tenir la taxa més alta de funcionaris. Segons les dades de 2017 de l’enquesta de població activa, el 56% dels ocupats de Melilla són funcionaris i en el cas de Ceuta l’índex és del 52,6%. Compari’s amb el 15,5% del País Valencià, el 12,2% de les illes Balears o l’11% de Catalunya.


Així i tot, el desastre econòmic que pateixen les dues ciutats autònomes es palesa en les escandaloses xifres d’atur: 30,8% a Ceuta, amb el 75% entre els menors de 25 anys; i 24% a Melilla, amb el 55,4% entre els joves. I això a pesar dels índexs de funcionaris abans referits, sense els quals l’atur arribaria a quotes  encara més dramàtiques.
La feblesa de l’economia de les dues places africanes s’avé a la perfecció amb la ineficàcia del sistema d’ensenyament, que pateix de lluny l’abandonament escolar més agreujat de tot l’Estat espanyol, amb taxes  al voltant del 40% a Ceuta i del 33% a Melilla.


Quina és la resposta del Govern espanyol a la vista d’aquesta situació terrible? L’única coneguda és la que és prevista en el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat, que seran difícils d’aprovar: reduir del 25% actual al 10% els impostos sobre beneficis de les empreses d’apostes online que s’instal·lin a les dues ciutats autònomes. O sigui, fer competència amb Gibraltar a l’hora de captar aquest tipus d’empreses.


La profunda crisi del model econòmic local i la catàstrofe educativa han conduït a la separació entre dues societats: una, l’espanyola; l’altra, la magribina. A Ceuta, el 40% dels  84.000 habitants són de religió musulmana, i a Melilla ho és el 50% dels 73.000 residents oficials. Encara són més significatives aquestes altres dades que ofereix el Ministeri d’Educació: només el 28,5% dels nens en edat escolar obligatòria a Ceuta i el 25,2% a Melilla cursen religió catòlica com a assignatura. Són els índexs més baixos, de lluny, de tot l’Estat espanyol. A més, tenen els nivells d’estudiants d’una altra religió —la musulmana— més alts, amb diferència: 53,9% i 53,1%, respectivament.


Els defensors més radicals de la identitat espanyola de les dues places africanes temen pel creixement demogràfic a còpia d’immigració, sobretot, magribina. Al mateix temps, creix el fanatisme religiós com a principal eix d’identificació de molts joves marginats. En efecte, de les barriades d’El Príncipe (Ceuta) i La Cañada (Melilla) han sortit la majoria de ciutadans amb passaport espanyol que se n’han anat a lluitar amb l’Estat Islàmic a Iraq o Síria. A La Cañada, la policia hi ha detectat l’àmplia influència de la secta fanàtica Takfir wal Hijra, que crida a la gihad contra els infidels, i que té com a característica diferenciadora el fet que atorga permís als seus fidels per no complir alguns preceptes religiosos —com no beure alcohol, obligació de resar, no delinquir...— per passar desapercebuts entre els cristians i facilitar la preparació d’atemptats.


Ara fa dos anys, el desembre de 2016, l’Instituto Elcano es referia en un estudi al creixement demogràfic àrab i berber de Ceuta i Melilla. “És una amenaça a l’estabilitat social i política”, s’hi pot llegir. Al seu entendre, aquest fenomen “té un caràcter estructural, per la qual cosa els seus efectes es poden endarrerir, però no evitar”. Assegura que la societat espanyola que fins que fa tres dècades poblava majoritàriament les dues places africanes avui ja no existeix i que al voltant del 50% de la població és àrab o berber. “Melilla serà molt prest, si no ho és ja, una ciutat bàsicament berber i àrab, i Ceuta seguirà les mateixes passes”, s’assegura. Fins ara, aquesta “inquietant realitat” no ha surat del tot en el món electoral i polític, “però només és qüestió de temps, perquè a hores d’ara ja el 24% del vot a Melilla i el 17% a Ceuta va a parar a partits d’ideari musulmà”. Segons aquest institut d’estudis, el futur de les dues ciutats és “la marroquinització” i, per tant, Espanya tindrà un “ problema molt seriós”, quant a mantenir la sobirania.


Davant d’aquest panorama no estranya que la ultradreta es vagi obrint camí en un terreny caracteritzat pel militarisme més tradicional i per una tendència política del tot conservadora. Fins ara el PP ha encabit aquesta ideologia i ha guanyat amb comoditat les eleccions. El 2015, amb el 45,7% a Ceuta i amb el 43% a Melilla, mentre que el 2011 ho feu amb el 65,1% i el 54%, i el 2007 amb el 65,6% i 56,7%, respectivament. Però la seva hegemonia podria estar en perill. Com més intensa es percep la “marroquinització”, més creix la radicalitat espanyolista. Conscient de l’existència d’aquest corrent sociològic que el pot afavorir, en els últims mesos VOX ha enviat en diverses ocasions a les dues places els seus representants per activar l’espanyolisme més radical, irritat amb la política fronterera del Govern espanyol actual i també de l’anterior. Javier Ortega Smith, el seu secretari general, va dir a Ceuta el passat estiu que “no són immigrants, sinó joves amb preparació militar”, els que forcen l’entrada per la frontera, i que el seu objectiu és “posar fi a l’espanyolitat” dels dos territoris. El partit ultra vol “edificar un mur prou alt que no es pugui saltar” i “canviar la legislació perquè els espanyols [a la sanitat, educació...] han d’estar primer de tot”.


El contrast entre Ceuta-Melilla i Gibraltar no pot ser més intens i terrible per a les places africanes, malgrat el relat que s’ha emès, amb força, des del nacionalisme espanyol més influent arreu de l’Estat.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.