Turisme Cultural

Petjades literàries

La presència a les comarques barcelonines de poetes i narradors representatius de a cultura catalana ha estat significativa. A través de cinc rutes descobrirem alguns dels espais més rellevants de Jacint Verdaguer, Santiago Rusiñol, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol i Maria Àngels Anglada. Folgueroles, Sitges, Arenys de Mar, Roda de Ter i Vic conformen les corresponents estacions d’aquest viatge literari.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Parlar de Sitges amb qualsevol foraster i no esmentar per res en Rusiñol, és una cosa tan impossible com anar a Roma i no parlar del Sant Pare, deia el setmanari local La Punta, el 1926. “¡Honor a Sitges!” va ser el lema constant de Rusiñol i “Honor a Rusiñol!” —digué trenta anys abans un altre setmanari local, La Voz de Sitges— ha de ser la més bella aspiració dels sitgetans que saben apreciar i agrair els llorers que ha conquerit per a aquesta vila.

Santiago Rusiñol

Com va proclamar Josep Maria de Sagarra en l’homenatge a Rusiñol celebrat el dia 10 de gener de 1926, l’escriptor i artista “va fer d’aquesta vila de Sitges el monestir de tots els que aleshores estaven ferits de la bogeria de l’Ideal”. D’aquest monestir, digué, el Cau Ferrat en fou el sancta sanctorum, la seva cova màgica, palau d’uns ferros antics roents de passió i d’espiritual entusiasme. I el monument al Greco, promogut per ell, “una prova definitiva de la seva força de suggestió i del seu poder de taumaturg”.

Una ruta Rusiñol ha de començar a la plaça de l’estació del tren, que és el mitjà de transport amb què viatjaven Rusiñol, i els que van prendre part en les Festes Modernistes.

La primera parada és al Casino Prado, on van tenir lloc la Segona (1893) i la Quarta Festa Modernista (1894).

Al Prado, Rusiñol hi tenia una tertúlia i fins i tot va fer un petit paper al seu teatre, en una paròdia de Pitarra, teatre que van representar, mentre ell hi anava cada dia, diverses obres seves, com dos monòlegs.

Sempre que sigui possible, cal admirar l’interior del Teatre Prado, edifici modernista. Després hem d’entrar en un pati blau, l’únic exemple que es conserva dels típics patis sitgetans, que serví de font d’inspiració per a Rusiñol, el qual no només hi dedicà alguns quadres, sinó també una obra de teatre titulada El pati blau.

A l’agost del 1899 se celebrà al teatre del Retiro —l’actual substitueix l’originari, que es va cremar— la Cinquena Festa Modernista, en què es posaren en escena, entre d’altres d’Ignasi Iglésias i Enric Morera, L’alegria que passa, que Rusiñol havia escrit el 1897 a Sitges mateix.

El monument a Rusiñol més antic el trobem a la platja de Sant Sebastià. És una escultura de bronze obra de l’artista Nicolau Ortiz Serra (Vilanova i la Geltrú, 1925 - Barcelona, 2009) situada al jardinet de la família Vidal Quadras a la Torreta.

A l’altra banda del poble, just al passeig de la Ribera, s’hi representen les figures de Rusiñol i Casas amb un cavallet, obra de Ramon Cuello. En el mateix passeig trobem el monument al Greco, iniciativa de Rusiñol.

Al passeig de la Ribera, de Sitges, s’hi representen les figures de Santiago Rusiñol i Ramon Casas amb un cavallet, obra de Ramon Cuello.

Finalment, ens enfilarem al Cau Ferrat, on va tenir lloc la Tercera Festa Modernista (1894). La ruta finalitza al peu del Monument al Greco, al passeig de la Ribera.

El Museu del Cau Ferrat, el Temple del Modernisme, va ser fundat el 1893 per Rusiñol com a casa-taller 
i convertit en museu públic el 1933, conservant l’esperit artístic que li atorgà el seu fundador.

El Museu del Cau Ferrat, el Temple del Modernisme, va ser fundat el 1893 per Rusiñol com a casa-taller i convertit en museu públic el 1933, conservant l’esperit artístic que li atorgà el seu fundador. Conté les col·leccions d’art antic aplegades per l’artista (pintura, forja, ceràmica, vidre, arqueologia, escultura i mobiliari) així com d’art coetani a Rusiñol, de Casas a Picasso.

Rusiñol trobà a Sitges una imponent casa de pescadors, de planta baixa i un pis, que va adquirir a Déu Nostre Senyor perquè la darrera propietària l’hi havia llegat en testament per garantir el destí de la seva ànima, de manera que l’artista va fer tractes amb el bisbat de Barcelona.

Quan el 1931 es va obrir el testament de l’artista, la Vila de Sitges passà a heretar el tresor que Rusiñol li havia llegat per l’estimació manifesta que li professava. Joaquim Folch i Torres va museïtzar el Cau Ferrat respectant curosament l’esperit del Modernisme i posteriorment ha estat objecte de diverses obres de restauració, reforma i adequació al criteris museístics més moderns.

Verdaguer, a Folgueroles

L’escriptor vilafranquí Pere Mas i Perera evocà a l’exili, des de Buenos Aires, l’aparició de Verdaguer, “el terrerol de Folgueroles”, amb aquests termes: “Jacint Verdaguer, minyó de la pagesia vigatana, estudiant de capellà, tocat de la gràcia divina de la poesia, i qui, d’un bon principi, admirà tothom per la seva força poètica o —si es vol per aquell “rajolí inestroncable, sempre igualment fi, sempre igualment sonor, sempre igualment fresc” (Folguera). I, quan tot aquell moviment poètic anterior periclitava per raó de la seva mateixa inconsistència, Verdaguer —el terrerol de Folgueroles— agafà la lira pairal i n’arrencà sons inèdits i, per virtut de la seva espontaneïtat cuidada, realitzà aquell desideràtum de l’Aguiló: feu de l’idioma matern el ‘càntic vertader i natural’ dels nostres literats”.

La Ruta Verdaguer a Folgueroles permet recrear el món infantil i juvenil de l’escriptor, un recorregut d’onze punts que comença a la Casa Museu i segueix per les cases familiars, l’església i diversos indrets d’una gran bellesa paisatgística. L’itinerari s’acaba a l’ermita de la Damunt on el terrerol neix com a poeta.

L’ermita està col·locada en un turonet des d’on es pot observar el Montseny, el Pirineu, el Pedraforca i la Plana de Vic. Aquest centre espiritual dels folguerolencs és un dels indrets més emblemàtics per a Verdaguer ja que ell hi situa la seva naixença com a poeta, com relata al final del poema “L’Arpa”: “I al pondre’s damunt seu l’astre del dia, / corona d’or irradiant de flama, / engolir-se’l vegí l’alt Pedraforca / fet un Vesuvi atapeït de lava, / i entre el floreig d’estrelles que naixien / del vespre hermós entre les fosques ales, / com aurora divina que em somreia / vegí en lo cel la Musa Catalana”.

La Casa Museu Jacint Verdaguer, situada al carrer Major de Folgueroles, és del segle XVII. El futur poeta hi va viure fins als dos anys. A la planta baixa s’hi pot veure una exposició permanent sobre la vida i l’obra del poeta. Al primer pis, hi ha la cuina i un dormitori amb una reproducció del bressol de Verdaguer: l’original és al Museu Episcopal de Vic. A les golfes hi ha un petit auditori.

La Casa Museu Jacint Verdaguer, situada al carrer Major de Folgueroles, és del segle XVII. El futur poeta hi va viure fins als dos anys. A la planta baixa s’hi pot veure una exposició permanent sobre la vida i l’obra del poeta.

Un altre edifici emblemàtic és la casa dels avis materns de mossèn Cinto, anomenada can Jan Forner i situada al carrer de Sant Jordi, on, segons alguns, va néixer Verdaguer. Però la casa de Folgueroles on més temps va passar el poeta va ser la llar situada a l’actual plaça Verdaguer, Can Pep de Torrents, que és el nom amb què es coneixia el seu pare, va ser la seva llar fins als 18 anys, i hi va tenir la seva pròpia habitació fins que va morir.

La plaça, abans més petita i anomenada de l’Església, conté nombrosos referents verdaguerians. El més remarcable és el monument a Verdaguer erigit el 1908 a tall d’homenatge dels Països Catalans al poeta, obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. A l’església parroquial de Santa Maria, d’origen romànic i decoració barroca, es conserva la pica baptismal on va ser batejat, així com una còpia de la partida de baptisme. La façana sud del temple incorpora un baix relleu esculpit per Manolo Hugué l’any 1945. Cap a llevant, i al peu del camí de l’ermita de la Damunt, hi ha un bosquet d’alzines sureres on es pot veure l’escultura Àlbula, de Pablo Palazuelo. Es tracta d’un llibre obert d’acer inoxidable, situat damunt d’un pedestal de pedra, amb la inscripció verdagueriana “La poesia és un aucell del cel que fa sovint volades a la terra”.

A l’entrada del poble, s’aixeca el monument a L’Atlàntida, obra de Jordi Pallàs, que el va erigir l’any 1977. L’últim element verdaguerià incorporat és del 2002, l’obra Signatura de Perejaume. L’artista va canviar el curs del torrent de Folgueroles al seu pas per la font Trobada perquè dibuixés la signatura de Verdaguer en una superfície d’una hectàrea.

Espriu, a Arenys de Mar

Hi ha en la primera gran novel·la de Salvador Espriu, Laia, un fons ben arenyenc; d’aquell Arenys mig històric mig llegendari; d’aquell Arenys remor, difús i tanmateix poètic, escriu l’arenyenc Lluís Ferran de Pol al periòdic quinzenal Oreig, d’Arenys de Mar, també, la primavera del 1932.

Salvador Espriu

Però l’escriptor era nascut a Santa Coloma de Farners. Per què s’inspira en una vila que no era la seva? La clau, la trobem a la premsa. El diari El Norte de Girona anuncia el 3 de maig de 1911 que “avui” el doctor de Pol, —bisbe de Girona, i nascut a Arenys de Mar— es desplaçarà fins a Arenys de Mar per beneir el casament d’Escolàstica Castelló Molas, senyoreta de la localitat, amb Francisco Espriu Torras, notari de Santa Coloma de Farners: el periòdic es va oblidar de dir que el nuvi també era arenyenc. És a dir, els pares de l’escriptor són d’Arenys de Mar, es casen a Arenys de Mar, i hi passaran les vacances.

Salvador Espriu va viure a Santa Coloma de Farners, Viladrau i Barcelona, però enlloc no s’hi va sentir tan bé com a Arenys de Mar. La seva relació amb aquesta vila marinera va ser tan ferma que va crear l’univers de Sinera (“Arenys” llegit al revés) per evocar el mite del paradís perdut. Un mite que es pot explorar gràcies a una ruta que comença a la residència de vacances dels Espriu i que acaba al cementiri on descansa l’autor. Un passeig que transcorre per una llarga sèrie d’indrets que ens donen a conèixer molts dels llocs evocats en l’obra d’Espriu: cases i carrers, la Riera i el rial, l’església i el retaule, l’herència dels americans...

La tomba d’Espriu es troba al cementiri d’Arenys, convertit literàriament en el llibre Cementiri de Sinera. Al mur dret de l’entrada, en un plafó de ceràmica, hi ha transcrit el darrere poema del llibre Cementiri de Sinera: “Quan et deturis / on el mar et crida, / vulgues que dormi / somniant mars en calma / la claror de Sinera”.

Al mur dret de l’entrada al cementiri d’Arenys de Mar, en un plafó de ceràmica, hi ha transcrit el darrer poema del llibre Cementiri de Sinera: “Quan et deturis / on el mar et crida, / vulgues que dormi / somniant mars en calma / la claror de Sinera”.

Més adient encara seria llegir aquest altre poema del llibre: “Quina petita pàtria / encercla el cementiri! / Aquesta mar, Sinera, / turons de pins i vinya, / pols de rials. No estimo / res més, excepte l’ombra / viatgera d’un núvol. / El lent record dels dies / que són passats per sempre”.

 

El Vic de Maria Àngels Anglada

L’escriptora vigatana  Maria Àngels Anglada (1930-1999) es va enamorar de l’Empordà i Grècia, però va evocar amb enyorança el Vic de la seva infantesa i adolescència: la plaça Major i el mercat, el carrer de la Riera, la Catedral, la Casa de l’Heura, etc.

Maria Àngels Anglada

La plaça Major de Vic és un bon punt de sortida per fer la Ruta Maria Àngels Anglada. Hi és obligatori llegir-li el poema que li va dedicar, “La plaça”, que comença així: “ Quin nom et donarem, Plaça Major, Plaça del Mercadal? Jo et posaria la Plaça Bella, perquè com Haidé / el teu senyal i nom és la bellesa”.

Pels camins de la memòria i del record d’Anglada, els que facin la ruta que trobarem a l’oficina de turisme podran conèixer el Vic del tombant dels segles XIV i XV, que va veure i viure Andreu Febrer, protagonista de L’agent del rei; podrem conèixer el Vic del segle XX, el de la postguerra, de la persecució de la llengua, de la persecució d’unes persones, que va patir i viure Lluís Campdelacreu, el protagonista de No em dic Laura; podrem conèixer el Vic de Jacint Verdaguer, el poeta que es troba en l’origen de la poesia i de l’obra d’Anglada.

Jacint Verdaguer

L’escriptora neix a la Casa Fontcuberta. L’edifici avui l’ocupa un restaurant; té elements romànics, gòtics i barrocs i, sobretot, destaquen les pintures de la sala principal, atribuïdes a Francesc Pla, El Vigatà, i inspirades en Les metamorfosis d’Ovidi.

La casa Fontcuberta, “molt gran i plena de racons i d’escales, plena de misteris”, va escriure l’autora vigatana, va impulsar-la a escriure versos, “així com les pintures de colors esvaïts pels anys i la guerra, que el Vigatà havia pintat a les altes parets de les sales: encara s’hi reconeixien escenes dels vells mites —els cavalls del sol amb l’inexpert guia que intentava tornar-los al camí, el suïcidi de l’amant davant del cos mort de l’estimada”.

Maria Àngels Anglada neix a la Casa Fontcuberta. Té elements romànics, gòtics i barrocs i, sobretot, destaquen les pintures de la sala principal, atribuïdes a Francesc Pla, El Vigatà, i inspirades en Les metamorfosis d’Ovidi. “Molt gran i plena de racons i d’escales, plena de misteris”, va escriure l’autora vigatana, va impulsar-la a escriure versos.

Som al carrer de la Riera, el seu preferit. “Jo no trobava cap carrer que m’agradés tant com el nostre —va recordar— llevat potser dels que s’enfilaven pels voltants del campanar de la catedral: la plaça de Malla, la baixada de l’Eraime, on creixia verdet i molsa i herbes minúscules entre l’empedrat i on hi havia petites places ocultes amb les cases com arrecerades darrera jardins o entrades fosques. Però de tots aquests, jo no en coneixia la gent. Al carrer de la Riera, en canvi, com en un poble, sabia ja qui era tothom.”

Cal arribar a la plaça de la Catedral. Si ho feu, diu l’escriptora, “al costat de la seu trobareu el palau del bisbe, el palacio, com molta gent gran l’anomenava, anys enrere —un dels poquíssims castellanismes infiltrats, quan jo era infant, a la parla de Vic”.

Situada a l’inici del carrer de Sant Hipòlit o de Sant Miquel dels Sants número 1, darrere l’ajuntament, hi va néixer el poeta i traductor de la Divina Comèdia Andreu Febrer (Vic,1375/1380- 1440). A L’agent del rei, Maria Àngels Anglada en parla: “Es veu que els poetes tenen poc èxit, en esguard dels sants. Perquè el nom amb què s’ha provat de desbancar, inútilment, l’antiga denominació treta del casal de la família Sant Hipòlit no ha estat el d’Andreu Febrer, sinó el de sant Miquel dels Sants. Miquel va néixer més tard, i més avall, al mateix carrer costerut que puja des del carrer de la Ramada i, com si li costés d’enfilar-se, es revincla cap a la dreta abans d’arribar al darrera de la Casa de la Vila”.

Al mateix carrer i davant de la capella dedicada a sant Miquel dels Sants (Vic, 1591-Valladolid, 1625), podem llegir el poema on Maria Àngels Anglada situa l’ombra del sant, amb el seu nom familiar, Miquel Argemir, entre altres ombres il·lustres: “De cap paraula no m’arriba el so / ni cap remor davalla, / al nostre entorn tot calla, / però dels nostres passats sento el ressò. / L’ombra de Balmes, la de Verdaguer / tenen conversa amiga / amb l’ombra més antiga / de Miquel Argemir, d’Andreu Febrer”.

 

Miquel Martí i Pol a Roda de Ter

“Quan vaig començar a llegir (i a escriure) més o menys seriosament, als catorze, quinze, setze anys, a casa, al carrer del Pont, divuit, no tenia ni despatx ni res”, ha recordat Miquel Martí i Pol, de la seva vida a la casa del número 18 del carrer de la Verge del Sòl del Pont, de Roda de Ter. “Quan plegava de treballar, a les sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, —continuà— me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de tauleta falsament modernista, petitíssima i força incòmoda. Les cambres, a casa, eren al primer pis, i això em proporcionava un aïllament total de la resta de la família, que feia la seva a la planta baixa, on teníem la cuina, el menjador, un rebost i una entrada”.

Miquel Martí i Pol

Aquí va viure fins que es va casar i aquí va escriure els seus primers llibres, com Paraules al vent (1954) premi Óssa Menor. Una part del poema “He heretat l’esperança” es pot llegir en una placa col·locada la façana.

La Ruta literària de Miquel Martí i Pol engega a la seva casa natal. Recorre el poble de Roda de Ter i lliga el paisatge vital del poeta amb la seva obra. Segueix els punts principals que van formar part de la vida del poeta, la casa natal i les altres quatre cases on va viure, a més de la fàbrica on va treballar, l’escola, l’església i el cementiri on hi ha les seves despulles.

Roda de Ter, el poble de Miquel Martí i Pol. Va viure en cinc cases diferents, i hi està enterrat. El seu darrer domicili és la seu de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol, entitat creada per familiars, amics i admiradors el 1998.

El poeta va treballar a la Blava, ara tancada i mig abandonada, al costat del Ter. Indústria tèxtil propietat de Tecla Sala, hi va entrar a treballar d’oficinista el 1943 i hi restà fins al 1972 després que se li declarés, el 1970, la malaltia de l’esclerosi múltiple. El poeta li dedicà tot un llibre de versos, de fort caràcter narratiu, La fàbrica, i en el qual reviu l’ambient i alguns dels personatges que hi va conèixer.

Martí i Pol es casà amb Dolors Feixas el 7 de maig de 1956. Un cop casats es traslladen a viure en una casa de la Costa del Ter, la dels sogres, on residiran vint-i-quatre anys. Aquí se li declararà la malaltia de l’esclerosi i escriurà el gruix central de la seva obra poètica. Des del seu costat es pot contemplar La Blava just a sota.

Miquel Martí i Pol va treballar a la Blava, ara tancada i mig abandonada, al costat del Ter. Indústria tèxtil propietat de Tecla Sala, hi va entrar a treballar d’oficinista el 1943 i hi restà fins al 1972 després que se li declarés, el 1970, la malaltia de l’esclerosi múltiple. El poeta li dedicà tot un llibre de versos, de fort caràcter narratiu, La fàbrica.

El 1980, amb la Dolors decideixen canviar de casa i comprar-se’n una al carrer de les Escoles, en un barri nou, que el poeta batejà com el barri de Bloomsbury. A la nova llar, ocuparà una habitació on tindrà la biblioteca i una finestra al davant que el comunicarà amb el món exterior, amb la natura. Hi viurà cinc anys, fins un després de la mort de l’esposa, escaiguda el 1984.

El 1985, iniciada la relació amb Montserrat Sans, amb qui es casarà el 1986, es traslladen a viure a la casa del carrer Josep Caminals, número 3, al primer pis, propietat del seu amic de joventut Emili Teixidor. Hi viuran set anys, fins el 1992. I al carrer de Sant Antoni Maria Claret hi ha el pis on Miquel Martí i Pol va viure fins a la mort. En total onze anys. A la planta baixa, a mà dreta de l’entrada, hi ha la seu de l’Associació d’Amics de Miquel Martí i Pol, entitat creada per familiars, amics i admiradors el 1998.

La ruta ha d’acabar lògicament al cementiri on està enterrat el poeta, al costat de la primera dona, situat a la part alta del poble. Hi serà adient llegir aquest poema: “Un dia qualsevol foradaré la terra / i em faré un clot profund / perquè la mort m’arreplegui dempeus, / reptador, temerari. / Suportaré tossudament la pluja/ i arrelaré en el fang de mi mateix. / Quiti de mots, em bastarà l’alè / per afirmar una presència / d’estricte vegetal. / L’ossada que em sustenta / s’endurirà fins a esdevenir roca / i clamaré, amb els ulls esbatanats, / contra els temps venidors / i llur insaciable corruptela. / Alliberat de tota turpitud, / sense seguici d’ombra, / no giraré mai més el cap / per mirar enrere”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.