Ni Jordi Cuixart, ni Jordi Sànchez poden anar al teatre. Ni Dolors Bassa, ni Carme Forcadell, ni Joaquim Forn, ni Oriol Junqueras, ni Raül Romeva, ni Josep Rull, ni Jordi Turull, poden anar-hi. Ni enlloc. Són presos polítics. Tampoc no poden trepitjar cap teatre d’aquí, ni jurisdicció espanyola, Toni Comín, Anna Gabriel, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Carles Puigdemont, Marta Rovira i Meritxell Serret. Són exiliats polítics. Tots aquests homes i dones, líders socials i polítics, han patit i pateixen la duríssima repressió de l’Estat espanyol. És concebible, això, en un Estat democràtic en l’Europa del segle vint-i-u?
Una lluita constant
Dramatúrgia i direcció: Carlota Subirós
Sala Beckett, 21 de novembre
Una lluita constant, amb dramatúrgia i direcció de Carlota Subirós, s’endinsa en les revoltes socials i polítiques contemporànies per destriar-ne les constants i singularitats. Sense mistificacions estèrils, Subirós alterna el testimoni real dels activistes amb la recreació de documentals cinematogràfics i de converses i intervius amb els qui van protagonitzar-les. L’itinerari parteix del Maig francès i arriba a l’Octubre català. Del 1968 al 2017. Entre totes dues fites, s’hi evoca l’oposició al franquisme, les lluites obreres, el 15M, l’estop desnonaments o el moviment feminista. En cap cas, mai no s’ha arribat a Ítaca, però, com diria Raimon, s’han trencat silencis i s’ha fet molt de camí.
Quatre actors (Alberto Díaz, Albert Prat, Alba Pujol i Maria Ribera) encarnen i donen veu als diversos testimonis anònims, que raonen el sentit íntim del compromís politicosocial. També mantenen intensos debats al voltant d’una taula o en animades assemblees multitudinàries, i tradueixen escènicament les seqüències que es projecten d’alguns dels clàssics del documental de temàtica social: de La reprise du travail aux usines Wonder (1968) de Jacques Willemont a La Granja del Pas (2015) de Sílvia Munt, sense oblidar Informe general (1976/2015) de Pere Portabella; El astillero (2007) d’Alejandro Zapico, o La nova cançó (1975) de Francesc Bellmunt.
En un espai escènic senzill, amb el públic a quatre bandes, els intèrprets se situen al voltant d’una gran taula de treball, reviuen els àmbits de debat polític, seuen entre els espectadors o citen fragments de testimonis o de pensadors (Jean-Paul Sartre, Angela Davis, Marina Garcés...). En unes grans caixes de fusta es projecten les imatges. Pertot arreu, munts de llibres d’assaig polític materialitzen l’espessor de la teoria. Amb un ritme que combina l’agitació i la reflexió, amb un treball actoral que entrecreua passió i raó, vivència i citació, l’espectacle busca i troba la complicitat del públic.
Com a proposta de teatre documental, Una lluita constant explora a manera de collage revoltes amb orígens i motivacions molt diverses: l’obrera, la feminista, la de l’apoderament popular... Amb un denominador comú, tanmateix: aquests moviments, més o menys espontanis, pateixen àrdues dificultats per concretar-se i, implacablement, són desarticulats pel sistema a cop de repressió. Flirtegin amb la violència o es basin en la desobediència pacífica, topen amb les contradiccions i les escletxes entre teoria i praxi, i sobretot amb el mur de l’statu quo i la seva violència estructural. No són lluites fracassades, encara que tampoc no siguin triomfadores: s’erigeixen en assaigs generals i precedents valuosos per a l’ara i el demà. Victòries parcials d’una lluita permanent.