Bernardo Bertolucci no era gai, però ho era, i vivia immers en una voluntària negació de la seva homosexualitat. Una vivència permanent i mística, tant com l’obra mestra de Bernini, poc coneguda, molt secreta: L’èxtasi de la Beata Ludovica, en una capella lateral de l’església de San Francesco a Ripa, de Roma, el feia plorar. La disposició escènica d’aquella dona, retorçada pel plaer de morir penetrada per la Divinitat, queda reforçada per una il·luminació gairebé psicodèlica. Dues finestres amagades en el decorat fan que el marbre entri en combustió: l’efecte cromàtic d’aquest prodigi barroc encega a qui el mira. No és la síndrome de Stendhal, però s’hi assembla, lluny de Florència, al Trastevere romà.
Bertolucci vivia al Trastevere, i visitava sovint la Beata Ludovica. Una lliçó permanent per a un director de cinema esteta, onanista, molt masculí, molt més femení. De Barcelona, només li va interessar anar al terrat de la Pedrera a veure les xemeneies que tant l’havien impressionat en una escena d’El reportero del seu odiat Michelangelo Antonioni: al film, Jack Nicholson i Maria Schneider copien alguns detalls del Tango i n’anticipen altres d’El cel protector. Antonioni i Bertolucci es van fer un embolic en un moment donat de la seva decadència! I és que les rivalitats són una inspiració perillosa, nois!
Sí, Bertolucci va visitar Barcelona penjat del braç de Marisa Paredes, durant un d’aquells microfestivals d’autopromoció que feia Lauren Films al Novedades del carrer Casp: van venir Johnny Depp lluint tatuatges i la parella Goldie Hawn-Kurt Russell (disposats a comprar-se un apartament a la Sagrada Família!!!). En el meu paper de presentador de la gala de Petit Buda (un altre error del director, quan va confondre Orient amb una forma nova de mística que li permetés superar la seva passió per la Maria, i no era Schneider...) vaig formar part d’una comitiva a Los Caracoles, i d’una performance de Bertolucci en un hotel de Pau Claris. La fumata bianca va ser intensa i extensa: la camisa taronja, els pantalons de pana envellits, el barret de pell deformada, la papada del bon vivant, tot ple de fum, i també dos nois massa afectuosos i una senyora que se li dormia en les dunes mòbils de l’americana tacada.
Va ser quan Marisa ja dormia, i la majoria havia fugit, que Bernardo em va parlar de la Beata Ludovica i les altres obres d’art que va adoptar. La primera: l’Assumpció de la Verge del Correggio sota la cúpula del Duomo de Parma, la seva ciutat. Era com la mare, la seva mare adorada! Segona: El quart Estat, immensa pintura de Giuseppe da Volpedo que sosté els títols de crèdit de Novecento. Uns camperols surten de la foscor a la llum, i avancen ferms cap a nosaltres. A punt la revolució! I la tercera obra d’art: dues pintures de Francis Bacon, El doble retrat de Lucien Freud i Frank Auerbach i Estudi per a un retrat d’Isabel Rawsthorne, violenta destrucció del físic humà, visió polièdrica confusa de la personalitat, implosió de colors que inspirarien la fotografia de L’últim tango... Són la imatge dels títols de crèdit del film. Va portar Marlon Brando a visitar-les al Grand Palais de París, i li va traslladar la intenció de fer-li interpretar la humiliació i l’autodestrucció que són el tema de la pel·lícula. Un autoretrat sexual obscè, revelador: Brando i Maria (ara sí, Schneider) són en realitat dos homosexuals, i tots dos són Bertolucci.
Bernardo Bertolucci, quan volia i podia, dirigia molt bé les pel·lícules. Mai va ser un gran autor, ni tan sols un d’original, però tenia un sentit imperatiu de la imatge, de la posada en escena i del cinema com a confessió pública dels vicis privats. Però no, no era un original. Tota la seva vida va dependre, o va ser el gosset agraït dels altres. Quins?
Tornem a Novecento, un film bipolar, com ell mateix. Comença amb el segle XX: un pallasso crida de dolor “Verdi è morto” entre els matolls de l’Emília-Romanya, la regió de Parma (on va néixer Bertolucci, a la casa adorada de Via Verdi). La capital és Bolonya (on va néixer Pasolini). Olmo i Alfredo són els protagonistes, Gerard Depardieu i Robert de Niro. Bernardo i Bernardo són... és el protagonista. Neixen el mateix dia, una mena de bessons. Dos en un. L’un, fill de camperols, comunista. L’altre, fill de terratinents, dotat per la fortuna. L’home d’acció i l’home epicuri, il·lustrat. Com Luchino Visconti. Un film que respira el perfum de la història viscontiniana, pur Gattopardo alla terra che trema. Hi surt Burt Lancaster, és clar. I els nois van de putes, junts. La puta masturba Depardieu i De Niro, amb la mà dreta, amb la mà esquerra (una imatge impensable en el cinema d’avui dia; es veu tot, tot!). I més enllà del trio, és evident que la diversió és fornicare insieme. Trios per amagar la parella gai: el ball de Stefania Sandrelli i Dominique Sanda en El conformista, un tango!, amb Jean-Louis Trintignant voltant com un gat mesquer. Un gai també. O com els dos nois que follen una noia per no follar-se ells i sols, a Els somiadors.
Tot això és no sols molt evident, és el que Bertolucci no es podia controlar quan parlava aquella nit, impregnat de l’analgèsic de les roselles. Pipiripip! Llavors fluïa tot. Són aquells moments fràgils de la intimitat. L’amor de Bertolucci a un cineasta georgià homosexual que es deia Sergei Parajanov!, l’ideal de Pasolini. La font de Les mil i una nits. I ara ja tenim el Mestre, el company, l’amic, l’amor impossible, la dependència, el terror. Bernardo Bertolucci s’emportava a tot arreu un llibre, no!, un Ecce Homo: Supplica mia madre, del gran poeta Pier Paolo. Una confessió de Pasolini, fill de militar heroi mussolinià a qui volia abominar sempre, dedicada a la mammaSusanna, soferta dona friülana, romànica mamma que el va sobreviure crucificada pel dolor després del Via Crucis de Pier Paolo a la platja d’Òstia, on va combregar amb sang i semença i sorra salada bruta, abans de morir el 2 de novembre de 1975. Pasolini va donar el paper de la Verge dels Dolors a la seva mare en L’Evangeli segons sant Mateu, escena de la Pietà inclosa, una premonició.
Les premonicions van ser l’altar d’aquella amistat, d’aquell alter ego: Pier Paolo+Bernardo. Bernardo també volia abominar, fugir, deslliurar-se del seu pare massa perfecte, el poeta Attilio Bertolucci, crític de cinema despietat amb el seu fill, autor de Viaggio d’inverno, gairebé el poeta Panero de Parma. Del pare odiat/admirat en fa dos retrats repulsius a L’estratègia de l’aranya i La tragèdia d’un home ridícul, potser els dos films més desoladors d’un fill que no sap com matar Déu. Però de la mare fa una declaració d’amor agenollat. La mateixa dedicatòria que Pasolini a la mamma Susanna. La mateixa que Visconti a la seva mare divina, Silvana Mangano a La mort a Venècia. Tots pensàvem que Visconti era Aschenbach enamorat de Tadzio. Però era tots dos, Visconti enamorat de si mateix. Bipolar. Olmo i Alfredo. Bernardo i Pier Paolo.
Bernardo veu la mare com la lluna ne La lluna, des de la cistelleta de la bicicleta, el film més incestuós de la seva vida, amb més dependències i èxtasis i injeccions, i amb molt de Verdi. Tot és Verdi.
No és gens estrany que Bertolucci fugís, doncs, del pare castrador i de la mare violadora, i de la infància a la Cartoixa de Parma, i que fugís del romanticisme realista de Stendhal, l’autor que va robar la bellesa pels qui són herois de la seva vida. Va fugir disfressat de Fabrizio del Dongo, amant de la seva tieta Gina la Sanseverina. El noi de Prima della rivoluzione, doncs, és el director de la pel·lícula, Bernardo, i es casa amb la seva tieta, l’actriu Adriana Asti, i després se’n va a fer la revolució a París, com està manat. I fa de Godard, el geni, el roig, l’estúpid. Fa dues pelis abominables que avui no s’aguanten: clar!, moda 1968. Agonia amb el Living Theatre, i Partner, la còpia de la còpia d’un cineasta de barricada que no sap ser ideòleg ni un original. Només actual. Quan roda L’últim tango... li dona protagonisme a un director de cinema roig i estúpid, potser genial, que interpreta Jean-Pierre Léaud, alter ego de Godard, alter ego de Bertolucci. Una autocrítica, una vergonya, quina pèrdua de temps ser jove, pensa Bertolucci. Quan filmi Els somiadors al cant del cigne de la seva existència, penso que s’ho sap mirar amb una mica més de compassió i amor i ràbia: un record de vell, de tot allò que va ser Paris durant i després de la revolució; i totes les utopies tret del sexe, a un pou impenetrable...
Dormien ja els llums del bar de l’hotel de Pau Claris. Marisa Paredes roncava, i Bernardo Bertolucci havia superat els llimbs de la mitjanit. Jo crec que ja no sabia on era. Però hi era. Hi era i deia:
Pier Paolo i jo ho vam compartir tot, i res. La meva mare es deia Ninetta Giovanardi, i el seu noi es deia Ninetto Davoli. No és casualitat. Bogeria. Tot és una bogeria. El meu pare Attilio li va publicar els poemes i jo no ho vaig saber fins que Pier Paolo em va fer el seu ajudant al primer llargmetratge, Accatone. Era 1961 i el vaig portar a la platja d’Òstia, a un lloc de merda on de nits els ragazzi di vita troben clients. Jo l’acompanyava fins que se n’anaven al cotxe i m’esperava al costat d’una trattoria tancada fins que tornava, a trenc d’alba. Va ser allà on va rodar l’escena en què els nois torturen i maten la prostituta, i l’atropellen amb un 600. Mai va rodar cap escena tan semblant a Francis Bacon. Ara ho sé. Jo vaig veure al costat del cadàver la commare secca, la mamma morta, la Mort alçada assenyalant l’horitzó amb el dit, com Tadzio al Lido de Venècia. És així que vaig titular el meu primer llargmetratge La commare secca, on vaig matar una dona al Tíber, una de les pitjors imitacions de la meva carrera.
Escena d’Accattone, pel·lícula de Pier Paolo Passolini en què Bertolucci li va fer d’ajudant.
Premonicions! 14 anys més tard, Pier Paolo Pasolini va ser torturat, mort, atropellat per un ragazzo di vita al mateix indret. Exactament el mateix punt, la mateixa sorra, el mateix horitzó, la mateixa commare secca. La vida imita cruelment la primera pel·lícula de Pier Paolo. La vida, la gran directora de cinema... em va dir Bernardo Bertolucci poc abans d’adormir-se amb la cendra als llavis en un bar fosc d’un hotel de Pau Claris.
Quan, molts anys més tard, vaig veure el seu testament, Tu i jo, i vaig saber que la va rodar a la mateixa casa de Monteverde Vecchio de Roma, on les famílies Pasolini i Bertolucci van coincidir després de marxar de l’Emília-Romanya de Novecento, vaig saber, immediatament, que Bernardo havia fet les paus. Aquell noi jovenet és Pasolini, i aquella noia joveneta és Bertolucci. O a l’inrevés. I finalment follen. Però no, no! Una vegada més el Bernardo homosexual s’amaga darrere el Bertolucci formal. Ai!