Entrevista a Carlos Ríos

"Els quatre grans partits a Andalusia només tenen el projecte de gestionar les engrunes"

Carlos Ríos (Granada, 1977), és mestre de secundària i coordinador nacional de Nación Andaluza, el partit independentista que concorre a les eleccions que se celebren el dia 2 de desembre. Parlem amb ell sobre Andalusia, sobre les expectatives de l’independentisme i l’escenari en què se celebren aquestes eleccions marcades pel discurs anticatalanista de Partit Popular i Ciutadans. Carlos Ríos es presenta, a més, com a cap de llista d’aquest partit per la província de Granada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què és Nación Andaluza?

Un partit polític independentista, anticapitalista i feminista que va nàixer l’any 1990. Des de llavors lluitem per una república andalusa, per una Andalusia lliure no només amb Estat propi, sinó també lliure del capitalisme i del patriarcat.

Em podria resumir la trajectòria d’aquest partit?

L’any 1990 Nación Andaluza representava distintes sensibilitats de l’esquerra nacionalista, sobiranista i independentista andalusa. Es va anar conformant així i amb el canvi de segle, Nación Andaluza adquireix la forma d’un partit polític amb més cos intern i establint una sèrie de prioritats pel que fa a l’acció política: generació de base, de teixit i d’espai polític, social i cultural netament independentista i anticapitalista. Ara afrontem un període de maduració com a partit. Ens presentem a les eleccions andaluses, cosa que no fèiem des d’anys ençà. I encarem una evolució d’allò que anomenem sobiranisme andalús, un terme molt indefinit, que ve a incloure tots aquells moviments i persones que pensen que Andalusia és una nació i que ha de canviar el seu estatus respecte a l’Estat espanyol i la Unió Europea.

Nación Andaluza s’emmiralla en algun altre partit d’arreu de l’Estat o d’Europa?

Tenim relacions estables a través del manifest internacionalista de Compostel·la de 2017 amb una organització socialista i independentista gallega com és Agora Galiza, amb la Plataforma Laboral e Popular de Portugal, amb organitzacions d’Euskal Herria i també amb la CUP, amb qui mantenim relacions directes. Aquests són els emmirallaments més immediats. També tenim les referències inevitables de les organitzacions de resistència palestina, les que plantegen una Irlanda reunificada i les que defensen totes aquelles lluites per la llibertat dels pobles en clau d’emancipació, de construir un Estat per a les classes populars i treballadores.

Tinc entès que són l’única opció independentista andalusa que es presenta a les eleccions, atès que altres formacions com el Sindicat Andalús de Treballadors o Andalusia Comunista concorren amb Podem...

És llarg d’explicar el que ha passat des de 2012 al si de l’esquerra sobiranista andalusa. L’efecte Podem, la il·lusió d’una força nova que prometia tantes coses, ha confós molta gent. Molts i moltes, amb la millor intenció, es van deixar convèncer per un discurs que plantejava que per canviar l’estatus d’Andalusia calia aconseguir diputats a Madrid i modificar la Constitució espanyola. Això ho vam rebutjar des del principi, perquè sabíem que no era cert. La Constitució no es pot canviar, s’hauria de donar un procediment tècnic molt complex, impossible de realitzar encara que hi haja una majoria andalusa al Congrés. Alguns se’n van convèncer i ara estem comprovant que aquella promesa que es podia canviar l’estatus d’Andalusia a través de poder institucional a l’Estat eren falses. El problema és que per a Andalusia no hi ha una Espanya bona. La mateixa existència d’Espanya implica un grau de subordinació d’Andalusia que no ens interessa. Ara hi ha gent que comença a adonar-se’n. Com que hem estat els únics a interpretar que el marc estatutari actual no es pot canviar, hem viscut una travessia al desert. Però l’hem superada i a nivell organitzatiu i individual, la classe treballadora andalusa es va adonant que aquest no és el camí. I afrontem una nova etapa amb il·lusió, amb ganes.

Com va afectar, segons vostè, al moviment andalusista, que persones reconegudament independentistes, com ara Diego Cañamero, s’integraren en Podem?

Evidentment Podem va desactivar temporalment les potencialitats del moviment popular andalús. Hi havia un moviment andalús emergent, fart d’haver d’aguantar una Esquerra Unida aliada amb el PSOE a la Junta. Patíem un Govern autodenominat d’esquerres, però que actuava més o menys com la dreta de sempre. Suportàvem retallades, restriccions pressupostàries i les mateixes excuses de sempre formalitzades per un Govern considerat d’esquerres. En aquelles circumstàncies, si haguérem aprofitat la conjuntura, ara potser la lluita per l’alliberament d’Andalusia estaria molt millor posicionada. En aquell moment això no va ocórrer, ho vam avisar, sabíem que tot allò no serviria per a res i no ha servit per a res. I ara ens plantegem i analitzem que potser estem davant d’un canvi de cicle. Treballarem perquè això passe. Perquè quan es planteja que Andalusia ha d’anar a Madrid a demanar coses, cal saber que les peticions sempre acaben a la paperera.

Quines expectatives té Nación Andaluza a nivell municipal, per a les eleccions del mes de maig de 2019?

Estem treballant. El 2019 tenim unes eleccions en què pensem que podem traure representants en algunes localitats. Més enllà d’això, cal seguir treballant. Pensem que d’ací al maig de 2019, el canvi de circumstàncies pot jugar al nostre favor. En tot cas, amb representació institucional o sense, tenim clar que la centralitat de la lluita està al carrer, amb manifestacions, reunions i assemblees a barris i pobles. Si aconseguim representació institucional haurem de cobrir un altre front, però no podrem oblidar quin és el nostre lloc.

Tenen expectatives d’assolir representació en algun ajuntament concret?

A Fuente Vaqueros [Vega de Granada] és bastant probable que assolim representació. Potser també a Motril [Costa de Granada] i en altres pobles que no vull esmentar per no donar pistes.

Si em permet li preguntaré per un poble concret: Casares, Màlaga, on va nàixer Blas Infante, considerat pare de la pàtria andalusa.

A Casares hi ha molt bona gent i coneixem companys molt vàlids. S’està fent un treball de base molt vàlid a través d’un centre cultural obert recentment. Casares és la casa de Blas Infante, tot un símbol molt bonic per tenir representació institucional des de maig. Hi treballem.

Supose que no hi ha massa expectativa d’entrar al Parlament andalús enguany...

És molt difícil. Som conscients que el sostre de l’esquerra independentista andalusa ha estat de 10.000 vots a tota Andalusia. Evidentment, amb 10.000 vots, en el millor dels casos no s’aconsegueix representació. Tenim la impressió que els resultats podrien superar aquesta xifra, però serà complicat assolir representació. Encara així estem contents, perquè hem aconseguit elaborar un programa en clau anticapitalista i feminista, contraposem les nostres propostes amb altres associacions, hem tret el discurs al carrer i en aquest sentit, anirem endavant. Tenim la intuïció que estem en el camí correcte.

Hi ha una visió més o menys compartida tant per l’esquerra com per la dreta que considera que Andalusia arrossega els mateixos problemes estructurals des de fa dècades. És correcta aquesta visió?

Sí. És cert que sorgeixen problemes nous. Però l’estructura econòmica de fons continua sent la mateixa i està marcada per una desigualtat social i econòmica profundíssima, que té les arrels en la conquesta d’Andalusia per part de la noblesa castellana. Aquest procés genera les grans propietats que posteriorment, als segles XV i XVI es consoliden, i encara més al XIX amb la desamortització. Efectivament, hi ha un problema irresolt. Com et deia, totes les promeses que s’han plantejat des de l’Estat han estat sempre incomplertes. No hi ha hagut una reforma agrària efectiva, no s’ha fet una cosa tan bàsica com el repartiment de les terres ni els mitjans de producció... L’Estat espanyol no solucionarà la desindustrialització que patim des de fa un segle. Hi ha una cosa sorprenent: els primers alts forns de l’Estat estaven a Marbella. Després aparegueren uns altres al Pedroso, Sevilla. I resulta que tota aquesta indústria pesada de tecnologia punta no ha quedat absolutament res. Ara, Andalusia aporta el 9% del valor afegit brut industrial de tot l’Estat espanyol. Aportàvem l’11% fa 30 anys, i ara el 9%. Fa 150 anys teníem la indústria puntera, la siderúrgia. Ara no tenim res. Per tant, tenim una problemàtica de llarg recorregut que requereix de mesures categòriques i fermes. I això només ho farà un Govern i un Estat que pensen en Andalusia i en la seua classe treballadora. Nosaltres aspirem, per això, a l’emancipació d’Andalusia, però amb un contingut de classe. Si no, continuarem igual. Perquè la burgesia andalusa ha estat profundament traïdora als interessos del poble. I profundament covarda. La burgesia agrària andalusa ha participat activament en la construcció de l’Estat espanyol i en moments crítics com el 1936 es va posar del costat dels de sempre: dels colpistes i dels criminals. La república andalusa, o és socialista, o no serà.

Malgrat tots aquests problemes prolongats, el PSOE mai no ha estat desbancat del poder a Andalusia. Per què?

El PSOE ha estat molt intel·ligent i hipòcrita alhora. Diu representar els interessos del poble andalús, però tot i que se sap vendre molt bé, a nivell efectiu el PSOE ha estat qui ha establert totes les mesures neoliberals a Andalusia des de fa 40 anys. Quan s’ha de plantejar una reforma agrària, per exemple, el PSOE crea un Institut Andalús de Reforma Agrària, que compra unes quantes finques que no serveixen per res, que no es reparteixen entre els treballadors, que es queden tirades des de 1980 i cap al 2013 es comencen a vendre. És a dir: liquiden un patrimoni públic i un cop la demanda de reforma agrària no és de les principals del poble andalús perquè la societat ha evolucionat i el caràcter és cada cop més urbà, el PSOE desactiva això, desarticula l’Institut i ven la finca. Així ha actuat en tots els vessants. Per exemple, va presentar un pla de cultura i d’educació andaluses i en el moment en què va poder frenar aquest procés, va implementar altres coses que deixaven les altres en un segon terme i quedaven arraconades. Així ha actuat sempre. I quan han de fer retallades de pressupost ells ho tenen molt fàcil: diuen que tot això procedeix de Madrid o de Brussel·les.

Pensa que el PSOE té possibilitats de caure del Govern andalús?

És molt possible que torne a ser primera força política. Sembla que la coalició Podem–Esquerra Unida pot traure un bon resultat, però tot depèn del que traga la dreta més dreta, -tot i que el PSOE també és dreta-, però em referisc a la dreta més radical: PP, Ciutadans i altres formacions de dreta ultramuntana. Siga com siga, al PSOE el que l’interessa és sobreviure i mantenir-se al govern autonòmic. Tenen molt bé engreixada la maquinària, saben com activar els mecanismes de control social, mantenir la baixa intensitat de la reacció... Però no tinc una percepció clara del que puga passar. Només que el PSOE pactarà amb qui siga.

Veu més factible que pacte amb Ciutadans o amb Podem?

Depèn del que demane cada partit, segons els nivells d’exigència. A Andalusia, pactar amb el PSOE té un preu polític: ha pactat el regionalisme del Partit Andalusista -ara es presenta com Andalucía Por Sí, però són la mateixa gent-; ha pactat amb Esquerra Unida, amb Ciutadans... El que passa és que també té prebendes que interessen als partits del règim. Al final, els quatre grans partits es barallen per governar el virregnat andalús, no tenen cap altre projecte que el de gestionar les engrunes. Per exemple, quan des d’Adelante Andalucía, la coalició de Podem i Esquerra Unida, diuen «Andalucía como la que más», el seu eslògan electoral, entenem que consideren Andalusia com la comunitat autònoma que més prioritzen, però en cap part del seu programa electoral demanen un concert econòmic per a Andalusia o una agenda pròpia com la del País Basc o Navarra. De què estem parlant, doncs? Del control de la població i res més. Aquesta és la clau. Entre aquests quatre, per tant, es podria donar qualsevol tipus de coalició. Tots quatre estan a favor de l’Estatut de 2007.

Per a Nación Andaluza, un Govern format per PP i C’s és menys desitjable que un del PSOE o tant fa?

A efectes simbòlics, un Govern de PP i C’s tindria una càrrega distinta de la d’un Govern del PSOE. Però després d’aguantar 40 anys els socialistes al Govern andalús, repetisc que continuarem patint el mateix: la dependència, la subordinació econòmica, el servilisme amb Brussel·les... Tot més enllà que unes sigles causen més repulsa que altres.

Catalunya ha estat molt present en aquesta campanya electoral... Les crítiques al procés atrauen el votant andalús tant com pensen alguns polítics?

Cal considerar que el nivell d’anàlisi i de comprensió de la realitat del votant andalús està filtrat per uns mitjans de comunicació servils al règim. Ací la gent veu fonamentalment la televisió autonòmica, que és una projecció del pensament del PSOE; i les televisions d’àmbit estatal, que pertanyen a grups controlats pel poder. Llavors, el nivell de comprensió del que ocorre a Catalunya està molt condicionat. Des d’aquest punt de vista, el que ocorre a Catalunya, llevat d’un sector minoritari més revolucionari, més demòcrata també, que té cert compromís, és cert que si és criticat pot atraure vots. Com a detall et diré que nosaltres tenim una mesura específica al nostre programa que és el reconeixement de la república catalana. Treballem des d’unes plataformes que s’anomenen Andalusia pel dret a decidir i hem fet distintes mobilitzacions en solidaritat amb el poble català. L’1 d’octubre de l’any passat, a Granada, vam reunir un miler de persones. A més de a la república catalana, fem també referència expressa a l’estat palestí, a la república àrab-sahrauí democràtica i al Rif.

En el cas d’Andalucia por Sí, fins a quin punt és positiu, per als objectius de l’andalusisme, que aquest partit obtinga un bon resultat?

En el regionalisme trobem pocs elements positius. Quan han estat en les institucions no s’han encarregat de formar un teixit associatiu i cultural en clau progressista i nacional. No ho han fet. Què han fet? El que fa la resta: negocis immobiliaris, requalificacions, pactes amb el PSOE... El regionalisme no ha servit per pràcticament res, tot i que ha governat en molts llocs. El poble andalús ha fet la lectura que per votar aquesta gent, es pot votar al PSOE. Amb això no desmereixeré persones concretes que treballen en aquest àmbit, però el Partit Andalusista no ha fet res per l’alliberament nacional.

Per últim, que li cal a l’independentisme andalús per guanyar més simpaties?

Sobretot, gent militant. Andaluses decidides a dedicar part del seu temps, energia i recursos a aquesta lluita que sabem que és molt complicada, que ens durà moltes dècades, però que és necessària. No hi ha lluita més justificada que l’emancipació del poble treballador andalús.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.