16 històries de dignitat

"Crec que el 20S va ser l’excusa perquè l’Estat dugués a terme un pla predeterminat"

Al barri de Guinardó, ubicat al nord-oest de Barcelona, hi ha la plaça del Nen de la Rutlla. Està plena de terra i l’ocupen persones que, assegudes en bancs, veuen els cotxes passar per la carretera que hi ha en front. Un nen amb una rutlla presideix aquest espai significatiu per a Jordi Sànchez. Tot i que va nàixer a Gràcia, s’hi va traslladar fa dos anys amb Susanna Barreda. Tots dos venien de Sants, el barri de la seua companya. Es van conèixer durant els il·lusionants anys de la Crida a la Solidaritat, quan tot estava per fer. Susanna no gaudeix atenent els mitjans, però confessa que és, per a ella, una obligació. No vol que ningú s’oblide del que ella i els seus tres fills estan patint des del 16 d’octubre de 2017.

Entrevista gravada el 4 de setembre de 2018

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com va conèixer el seu company?

A la Crida a la Solidaritat. Allà pel 1985.

Vostè què feia, a la Crida?

A la Crida va aparèixer gent molt jove que no es volia vincular directament a la política però que insistia a estar en l’òrbita d’aquesta entitat. Llavors es va fer com una mena de casal on ens reuníem els divendres, portàvem algú a xerrar i també fèiem excursions.

És a dir, es coneixen fent la militància cívica.

Sí. Jo portava aquest grup de gent jove i ell estava a la direcció.

A què es dediquen, professionalment?

Jo soc psicòloga i ell és politòleg. Tot i que es va dedicar a la docència a la facultat, després va saltar a la Fundació Jaume Bofill, després al Síndic de Greuges i finalment a l’Assemblea Nacional Catalana.

Quan el seu home es fa més habitual als mitjans és quan esdevé president de l’ANC?

Sí. És quan ell té un treball més públic. Era la vessant més mediàtica. Tot i que el Jordi és molt actiu en tot el que fa i sortia de tant en tant als mitjans quan se’l requeria. Però res a veure amb quan comença a presidir l’ANC.

Com assumeixen el fet que el seu home estiga present, de sobte, a tots els mitjans?

Bé. Ell feia la seva feina i a la família fèiem la nostra vida. De fet, jo pràcticament no l’acompanyava mai. Jo he descobert ara molts amics seus de l’Assemblea des que ell està a presó. Abans no els coneixia perquè ell feia la feina i nosaltres seguíem amb la dinàmica familiar.

Quan es va anunciar que se celebraria el referèndum de l’1 d’octubre, en què l’Assemblea i el seu home estaven plenament implicats, pensaven que en algun moment tot podria esdevenir-se tal com s’ha acabat donant?

No. Jo crec que ningú, ni tan sols ell. Ell potser imaginava que els polítics podien passar alguns mesos per la presó per temes de desobediència. Mai ningú no pensava en delictes de rebel·lió ni de sedició. Això no entrava en l’òrbita de ningú. Sí que és cert que el moment del referèndum va ser de molta activitat, però com tot el temps que ell ha estat al capdavant de l’ANC. Han sigut moments molt complicats, tres anys de moltes tensions.

Com van viure, per exemple, la diada prèvia a l’1 d’octubre?

Nosaltres no vam viure res que fos diferent del d’anys anteriors. Tots els onzes de setembre fa temps que són multitudinaris. I el Jordi ha tingut un paper capdavanter amb el Jordi Cuixart, amb la Muriel Casals o amb qui fos. Sí que és cert que el 2017, a tocar del referèndum, la cosa s’anava escalfant més. Però no era especialment diferent a la resta d’anys. Han estat uns anys de molta complexitat a tots els nivells.

Com va viure a nivell personal el 20 de setembre?

La sensació era rara. Jo no ho vivia pensant en ell. Penso que va ser la primera vegada que la gent estava vertaderament emprenyada, indignada, i es va començar a mobilitzar per iniciativa pròpia. Ells [Jordi Sànchez i Jordi Cuixart] tal com es veu al vídeo del documental 20S, miraren de resoldre una situació que hagués pogut ser molt complicada. Però jo no ho vaig veure com una cosa amb què ell tindria problemes, sinó com que en aquell moment començava a haver un canvi en la societat. Hi havia les primeres detencions i la gent volia fer l’1 d’octubre.

En aquell moment, doncs, percebien més canvi en la gent o en l’Estat?

Bé... El moment en què vaig pensar que podia passar alguna cosa va ser quan el ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido va dir que les manifestacions eren “tumultuàries”. Malgrat que tothom, fins i tot des de Madrid, sabia que les manifestacions eren pacífiques, que la gent anava amb les seves famílies. Quan comencen a parlar de tumult t’adones que hi ha un intent de canviar el sentit de les coses. El que ara es diu mantenir un altre relat. El moment, crec, en què vaig preguntar “hòstia, Jordi, què està passant”, va ser quan vaig sentir tumulto. Recordo buscar la paraula al diccionari perquè no sabia ben bé què volia dir. Va ser aquí. I després tot s’anava escalfant. El 20 de setembre va ser un moment conflictiu, però més a nivell social que per la repercussió que ells van tenir. Crec que el 20 de setembre ha estat l’excusa per dur a terme el pla que l’Estat tenia predeterminat. Tinc claríssim que abans de qualsevol delicte que se’ls imputés ells tenien clara aquesta estratègia. I el 20 de setembre ajuda a això. Suposo que volien provocar més violència, que de fet no hi va haver. No s’explica si no que la Guàrdia Civil anés a la seu de la CUP sense ordre judicial o que els cotxes estiguessin oberts i amb armament. Això és el que al Jordi aquell dia més li va afectar, quan un agent de la Guàrdia Civil el va dir que tenia el cotxe obert i amb armament a dintre.

Susanna Barreda / Jordi Play

L’1 d’octubre com el van viure?

Com tothom. El Jordi tampoc explicava amb detall les coses que passaven. Va ser un dia molt important. Jo vaig votar aquí al barri.

I el 3 d’octubre?

A veure... Nosaltres portàvem uns anys de molta intensitat i aquests dies també ho van ser. L’1 d’octubre va ser com un orgull, un batibull de sensacions diferents: angoixa, sorpresa i orgull de país. Havíem fet allò que volíem fer. El 3 d’octubre també. Aquella vaga tan bèstia també ens va donar orgull de país i la sensació que en certa manera ens vam plantar i ens havien d’escoltar.

Ell va anar a declarar per primera vegada el dia 6 d’octubre a l’Audiència Nacional.

Sí. I al cap de 10 dies va tornar i va ser quan se’l van quedar.

S’ho esperaven?

A veure, ell va anar les dues vegades amb una maleta. La previsió que això podia passar existia. El que passa és que ningú pensava que tingués l’envergadura que tindria.

Com van viure el 27 d’octubre?

Ell ja estava en la presó i quan el Jordi va entrar, malgrat que sabia que podia passar, no ho acabava d’assumir. Era molt difícil veure el que podia passar, els meus tres fills [de 20, 16 i 11 anys] destrossats... Nosaltres ja estàvem en una altra història. El 27 d’octubre era un dia important, però la situació familiar era tan potent... Jo ja vaig començar, des del 16, a canalitzar les coses en funció de pensar el que li afavoriria i el que no. Llavors, per mi era una sensació de dir, “hòstia, i ara què passarà?”.

En tot aquest temps, hi ha hagut algun moment especialment satisfactori per a vosaltres?

No sabria dir-te... És una situació molt difícil. En una de les primeres entrevistes vaig dir que la sensació era com de muntanya russa. Hi ha dies en què fins i tot et costa respirar, estàs amb moltes angoixes. I alegria no en tens, perquè des que ell està allà no hem tornat a estar contents. Sí que hi ha moments en què aquest malestar no és tan bèstia. Per exemple, quan veus el suport de la gent, quan una persona t’abraça i et diu que no estem sols, quan Alemanya va dir que no existia delicte de rebel·lió, quan van decidir que els traslladarien a Lledoners... Hi ha moments, però alegria no. Hi ha petit moments d’esperança que t’ajuden a remuntar una mica i a seguir.

Hi ha hagut algun suport que, per inesperat, els haja sorprès gratament?

Una de les coses que jo trobo que és brutal de tot aquest tema és que sobrepassa la qüestió política. S’està posant en joc la democràcia i molta gent no diu absolutament res. Hi ha partits que no en diuen res, que fan com si fossin aliens a aquest tema. Inclús gent de Madrid, gent d’esquerres que prefereix no dir-ne res perquè això els passa als catalans i miren cap a una altra banda. Crec que la imatge del Parlament quan es va fer un acte de suport a les famílies i hi ha uns que aplaudeixen i uns altres que es queden asseguts és una imatge gràfica del que és la societat. Estic segura que molts d’ells no estan a favor d’aquestes presons preventives ni d’aquest procés judicial, però prefereixen no dir res perquè dir qualsevol petita cosa és qüestionar-ne moltes. Per tant jo, molta sorpresa d’aquesta gent no he tingut. Del que sí que m’he sorprès és de la gent del carrer que pot dir les coses com les veu. Fins i tot gent que em diu que se sent radicalment espanyola, que no està a favor de la independència, però que valora la nostra dignitat i el paper que està fent Espanya no els agrada gens.

El 21 de desembre com el van viure?

El meu fill va voler anar a la seu on es feia l’escrutini i tothom estava molt content. El primer que vaig fer va ser enviar un whatsapp a l’advocat, al Jordi Pina, per preguntar-li que com ens aniria això. Pensava que els altres podien estar més enfadats. L’hòstia que els van donar, després d’unes eleccions totalment apanyades, en una situació de repressió brutal, que tornés a guanyar l’independentisme... Això no s’ho esperaven. No sé qui els explica què està passant aquí, però tenen una versió molt enrarida de la situació. Per tant, estava contenta però, al mateix temps pensava si això afectaria el Jordi i la seva situació.

El seu company va ser proposat per ser investit i el jutge va impedir en dues ocasions la sessió d’investidura. Esperaven aquella tria?

Durant aquest procés, una cosa que també ha passat és que tant ell com l’advocat preveien una sèrie de coses que no han passat. El Jordi Pina em deia: “és molt difícil que el jutge no el deixi anar a la investidura. És molt difícil”. Llavors, si anava a la investidura i era investit tindrien el doble problema de tenir un president empresonat. Jo li deia “Jordi, és que no el deixaran anar”. I ell em deia que no deixar-lo era molt difícil, perquè hi havia un precedent, al País Basc, d’un pres d’ETA que sí que va poder anar-hi. No deixar-lo era una vulneració brutal dels seus drets i dels dels electors. “I no crec que la justícia vulgui incidir en aquest camí”, em deia l’advocat. Però jo tenia claríssim, no sé per què, que no el deixarien. I el Jordi [Sànchez] creia que no, però en dubtava. I llavors va ser una sensació molt rara. Recordo el dia que s’havia de celebrar la investidura i que no va poder anar-hi. Jo tenia un bis a bis i pensava “hòstia, hagués pogut estar en la seva investidura, estant o no amb ell però veient-lo, i estic aquí fent cua amb un fum de famílies” que em miràvem i deien “mira, la catalana!”.

El trasllat de Lledoners va ser un alleujament?

No hem d’oblidar que ells estan a presó. I si fa un any em diuen que estaríem contents perquè el Jordi estigui a una presó catalana pensaria que estem mal del cap. Però el Jordi a Soto del Real ho ha passat molt malament. Ell no ha volgut explicar ni la meitat de tot. Les condicions en què vivia van ser molt dures. Ha estat testimoni de baralles entre presos i aquesta mena de situacions. Ens vam fer passar molt males estones com a família. Però el fet de saber que no li passarà res físicament et tranquil·litza molt. I el fet que sàpigues que bé, ara, si més no, es poden veure. El Jordi va estar molt de temps aïllat de tots. Tot i estar en la mateixa presó, el Jordi i el Cuixart estaven en distints mòduls i no es veien.

Per últim, per què ha triat aquesta plaça per fer l’entrevista?

Com t’he dit, feia poquet que estàvem en aquest barri. A Sants vam estar tota la vida, amb tot el que això implica: xarxa d’amistats dels nens, dels pares dels infants de l’escola, veïns... Ho teníem pràcticament tot. Vam venir aquí perquè teníem un pis molt petit i aquí vam trobar un de més gran que podíem pagar. Però ens vam desconnectar de tota aquella xarxa. I venir al Guinardó al començament va ser com un pal. Però a partir de la situació del Jordi va aparèixer gent que ens donava suport de tota mena. “Tot el que necessitis estem aquí”, ens deia molta gent. Hi havia una carnisseria que ens trucava i ens deia que “el que necessitis jo t’ho guardo i pots venir quan vulguis”. Un noi que té una botiga de fruita ecològica ens portava taronges. O l’escola de la meva filla, que també ens donava suport. I just aquí, a la plaça, on hi ha el nen de la rutlla, un grup de gent del barri es dedica a fer floretes grogues, una per cada dia que el Jordi passa a presó. Cada dia, el nen té un mocador i una floreta d’algú del barri i el nombre de dies que porta el Jordi a la presó. Passar per aquí i veure el nen cada dia amb la floreta... A casa també tinc un ram amb més de 300 flors.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.