M’ha fet gràcia, per això, descobrir que fa uns mesos, en una de les seues seccions (un apartat de breus anomenat “Siete días”), un redactor anònim explicava −i cite literalment− “la curiosa historia de Sinforosa y Juan, los únicos habitantes de un pueblo de Teruel”.
Aquests dos mesurats octogenaris són els darrers habitants de La Estrella, el poble aragonès que tantes vegades he travessat anant a peu des de Vilafranca fins a Sant Joan de Penyagolosa. Per recórrer aquesta jornada, cal canviar de país. S’abandona els Ports i, abans d’ingressar en l’Alcalatén, es penetra en terme de Mosqueruela (o Mosquerola, com diuen a Vilafranca), plenament aragonès. Des de fa més de trenta anys, La Estrella és una aldea abandonada i els fiduciaris d’aquesta immensa soledat són Sinforosa Sancho i Juan Martín Colomer. Jo sempre els he conegut com Sinforosa i Martín. Fan la vida que han fet sempre els masovers d’aquests paratges, una ataràxica existència pautada per les hores de llum, les tasques de conreu i pasturatge i el ritme de les estacions. I ara hem pogut veure tots Sinforosa i Martín a la mateixa pàgina que la reina Sofia d’Espanya, la princesa Beatriu d’Holanda, la tennista Serena Williams, la model Gigi Hadid o Michael Jackson. No m’ha estranyat gens contemplar-los enmig de reines i princeses. Crec que és el seu territori natural, sent ells també monarques inexpugnables d’un imperi que no baratarien per tot l’or del món.
El guardià de les trufes Fèlix Edo Tena
Editorial Barcino Barcelona, 2016
164 pàgines
La desaparició dels indis americans va ajudar a propiciar un vigorós i immortal subgènere cinematogràfic, els western. L’odissea dels últims masovers, en canvi, passa sense pena ni glòria, com aquell qui diu. Fèlix Edo Tena, que es va criar en un mas (el de Forès, a Vilafranca) ha escrit ara una novel·la per restaurar la memòria del seu besavi i tots els descendents. Al capdavall, els masovers de la zona han hagut de suportar les penalitats bèl·liques del carlisme, la guerra civil i la confrontació entre maquis i franquistes, com si no tingueren prou amb el rigor propi del clima i la muntanya.
Fèlix Edo hi demostra un profund coneixement del paisatge i les seues lleis, que resol amb vigor narratiu i un estilisme de filigrana. És obvi que és algú que s’ha criat observant els nius de verderols entre els ginebres, les “cuirasses de crustacis ossificats d’un mar primitiu” (les populars “orelles de moro” de la zona) o l’amenaça atàvica dels escurçons.
No hi falta res, en aquesta crònica notarial d’un món que desapareix: el besavi desaparegut al final de la guerra, el mestre republicà al seu exili interior en l’Escoleta del Canto, la sega a l’estiu, la batuda, el vent de mestral. Un món s’acaba i el que el substitueix no vol fer-se càrrec del patiment i la felicitat amb què s’ha viscut als masos. Que ho pregunten, si no, a Sinforosa i Martín.