Els Crítics

El malson de 'Homecoming'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’inici és convencional: Heidi Bergman és una psicòloga que treballa en un centre del Govern dedicat a treballar amb soldats que tornen de zones de guerra. L’objectiu és ajudar-los en la reinserció a la vida civil. És en el desenvolupament quan comença el laberint. Des del primer episodi descobrim que alguna cosa passa perquè aquesta trama es combina amb una altra, situada més endavant, en què Heidi Bergman treballa com a cambrera en un bar i rep la visita d’un agent del Departament de Defensa que investiga una reclamació. A nivell formal les dues línies temporals se separen canviant el format de la imatge. Al present, la relació d’aspecte és horitzontal, mentre que en el futur és vertical. Aquest canvi serveix a la sèrie per ajudar l’espectador a distingir els dos temps i per experimentar narrativament amb el format vertical (que tant utilitzen avui dia els usuaris dels telèfons intel·ligents), però també té una explicació lligada a la història, tal com descobrirà l’espectador a mesura que passin els episodis. I és que, com he dit al principi, som en un laberint, i els camins per on passem com a espectadors muten al mateix temps que la sèrie es transforma per descobrir-se com un malson que encaixaria perfectament en Black Mirror.

Homecoming adquireix un to oníric i angoixant creixent a mesura que avancen els episodis, que tenen la virtut de la brevetat (només mitja hora cadascun). A poc a poc ens fan dubtar de la realitat que ens han presentat inicialment, tal com passa amb els soldats de la sèrie que es pregunten si són on realment els diuen que són. La manera de dirigir de Sam Esmail, conegut per ser el creador de Mr. Robot, és clau en aquest aspecte. El director, un dels més interessants i amb més personalitat de la televisió actual, fa servir tot tipus de recursos per construir una atmosfera inquietant. Hi ha plans picats, contrapicats, zenitals, plans seqüència, zooms molt llargs, muntatges en paral·lel, analogies entre diverses imatges, plans subjectius (alguns dins d’objectes, d’altres des de fora fets amb l’ajuda de drons), pantalla partida, etc. El desplegament de recursos que contribueixen a explicar la història i fer-la única és espectacular. Inspirat cinematogràficament per directors com Brian De Palma o Alan J. Pakula i televisivament per un clàssic atemporal com La dimensió desconeguda, el director fa una exhibició del seu estil visual i alhora torna a alguns dels temes que ja havia desenvolupat a Mr. Robot, com el ciutadà paranoic o l’opacitat de les grans corporacions.

És gràcies al seu talent que la història de Homecoming, que té el seu origen en un podcast (cosa que es nota en l’excés de trucades telefòniques), es transforma en cinc hores de ficció audiovisual hipnòtiques que, a més, compten amb un repartiment sòlid. Llegiran molt sobre la interpretació de Julia Roberts en el paper de Heidi Bergman, i amb motiu, perquè l’actriu fa una feina excel·lent entrant en els diferents matisos del seu personatge i, a més, és el nom propi que ajuda Amazon a vendre la sèrie. Però, encara que més desapercebuts, el treball que fan Shea Whigham i Bobby Cannavale (dos ex-Boardwalk Empire) i el jove Stephan James no són menys meritoris. No hi ha ni una peça del càsting que no funcioni, com tampoc hi ha una sola peça del trencaclosques de la sèrie que no encaixi amb la resta. Un malson perfecte, el que ha orquestrat Sam Esmail, d’aquells que es queden flotant a les retines quan ja esteu desperts.

 

Homecoming

Creador: Sam Esmail

(basant-se en un podcast previ)

Repartiment: Julia Roberts, Bobby Cannavale, 

Shea Whigham
Temporades: 1
Canal: Amazon Prime Video

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.