Si tens poders, més val que no destaquis. Aquesta seria la màxima que mou les historietes de Superlópez, una mitjania —la definició és d’ell mateix— convertida en heroi per obra i gràcia del talent creatiu gens mundanal de Jan (Juan López). Un personatge que, malgrat les lectures que en vulguem fer, té una autèntica aversió a la moralina amb ínfules de grandesa i a la supertranscendència. Superlópez sobrevola aquestes beneiteries, perquè és un paladí d’aquella essència tan castissa —o cañí, com vulgueu— de rebolcar-se en la mediocritat generalitzada, de no repudiar-la sinó d’acceptar-la amb la naturalitat de qui es va creure que Spain is different.
Superlópez és un superheroi amb superpoders. Però això no ens pot amagar que és un home vulgar, un dels molts senyors López que somien de contrarestar la seva rutina de frustracions contínues. Un veí d’escala a qui la roba va gran —malles, calçotets i vestit d’heroi inclosos— o bé porta mal planxada, que té uns pares patidors, que arriba tard a la feina, que conviu amb companys sense escrúpols, que s’enamora i que experimenta una muntanya russa emocional que va del bon al mal humor, de la batussa al desaire. Com si fos un retrat robot de la suma de mediocritats nostres de cada dia. I aquest és el punt on l’adaptació de Ruiz Caldera (Superlópez, 2018) troba el seu millor encert, esperonat pel guió de Borja Cobeaga i Diego San José, i rubricat per les interpretacions del trio protagonista format per Dani Rovira (divertit i afinat), Alexandra Jiménez (qui dubta, a hores d’ara, que és un dels millors talents del moment i de la seva generació?) i Julián López (bo com a contrapunt grotesc, però amb la mesura necessària).
No era fàcil fer una pel·lícula fidel a Jan i, alhora, al cànon fundacional que parodiava, el Superman de Richard Donner. I no era fàcil l’equilibri de forces, però Ruiz Caldera, Cobeaga i San José saben captar amb vigor, del paper al cel·luloide, que Superlópez és una manera de fer, i així aconsegueixen una adaptació especialment reeixida en el costumisme d’estar per casa i en les seqüències entre Rovira i Jiménez, un continu drive-volea de rèplica i contrarèplica, amb dues interpretacions que demostren que l’interès real de la pel·lícula és aquí, en el vaivé d’aquesta parella que, lluny de poders, clons i situacions superdelirants, és tan imperfecta i terrenal com nosaltres. Potser, en síntesi, tan imperfecte com la pel·lícula mateixa, que va perdent pistonada a mesura que avança el metratge, posseïdora d’idees, gags i una vèrbola brillants, però no prou consistent per aguantar aquest univers sense defallir. Potser la història del malvat Skorba (Ferran Rañé) i de la seva filla, Àgata (Maribel Vedú), també chitonians il·lustres, són un mer farcit d’allò que ens interessa —que és l’essència de la nostra vulgaritat— i no pas el conflicte d’un fulletó de rancúnies alienígenes.
El Superlópez de Jan, genial com a mirall deformat —i de pura essència tibidabesca—, sempre ha estat conscient de transcendir la simple imitació. És això mateix el que li falta al film: creure que pot esbocinar el seu propi mirall per redibuixar el retrat d’una societat avesada a criticar, de mirada tan curta i estreta, de retret i estirabot. D’autoafirmar-se en un xovinisme de baixa estofa, de no estar mai content, de ser tan medianía com ho van ser aquells personatges que van omplir tires i tires d’humor en temps on l’humor era l’única manera de dir les coses o d’evadir-se de l’agra glopada de la realitat. Tan poderós com per tenir poders i no destacar mai.
Superlópez
Direcció: Javier Ruiz Caldera
Espanya, 2018
Durada: 108 minuts
Guió: Borja Cobeaga, Diego San José
(adaptació del còmic de Jan)
Fotografia: Arnau Valls Colomer
Música: Fernando Velázquez
Repartiment: Dani Rovira, Alexandra Jiménez, Julián López, Pedro Casablanc, Gracia Olayo, Marible Verdú, Ferran Rañé, Nao Albet, Gonzalo de Castro
Gènere: Comèdia. Superherois