El seu valor material és nul, no debades es tracta d’una senzilla cadira tallada en el tronc d’una palmera. Però el seu valor simbòlic és enorme per als cubans. És la cadira de Maceo. La que el general Antonio Maceo usava en campanya durant la guerra per assolir la independència d’Espanya (1895-1898). Pedro Sánchez se la va emportar la setmana passada a la bodega de l’avió presidencial que el dugué a Cuba, en la primera visita oficial d’un president espanyol a l’illa d’ençà de 32 anys. La cadira serà una de les peces estel·lars d’una gran exposició sobre el general Antonio Maceo que s’inaugurarà el pròxim dia 7 de desembre —aniversari de la seva mort a mans dels militars espanyols, el 1876— al Palau dels Capitans Generals de l’Havana.
Retorn complicat
La cadira és propietat de l’Ajuntament de Palma i, segons explica a aquest setmanari el seu regidor de Cultura, Llorenç Carrió, “no és previst que se’n cedeixi la titularitat, únicament estam davant d’una cessió temporal de dos anys, perquè sigui exposada a Cuba, en principi a l’Havana i, si es vol, podrà haver-hi una pròrroga perquè es facin més mostres, però la titularitat continua essent nostra, ja que canviar això seria d’una enorme complicació burocràtica”.
Ja ho ha estat prou complicat, per a Carrió, superar les muntanyes burocràtiques que s’ha trobat i que han endarrerit de poder concretar la seva voluntat de retornar, encara que sigui temporalment, la famosa cadira del general independentista. “Tot just aterrar al despatx, ens trobàrem amb una carta d’Eusebio Leal, del Museu de l’Havana, a la qual ens demanava que cedíssim la cadira, almenys per exposar-la durant un temps. Ens va semblar una gran idea i demanàrem al Museu de Sant Carles [de titularitat del Ministeri de Defensa, que l’exposava des de feia dècades] que iniciés el procés burocràtic, d’acord amb el ministeri i la resta de departaments del Govern espanyol que s’hi haguessin d’implicar. Però passà el temps i la cosa no avançava. Així que vàrem decidir emportar-nos la cadira al Museu de la Ciutat, al castell de Bellver, on, després de netejar-la, l’exposàrem a la vegada que contactàrem directament amb el Ministeri de Cultura per veure si ens podien ajudar a complir el desig que retornés temporalment a Cuba”.
A pesar de la bona voluntat de l’Ajuntament de Palma, a Madrid s’ho van prendre amb molta calma i el temps passava. El Parlament balear, ara fa un any, aprovà una declaració de suport a la intenció del retorn de la cadira per mirar si així pressionaven les autoritats espanyoles. Però res. Amb el canvi polític del Govern central, amb la moció de censura, s’obrí una finestra d’oportunitat. Aleshores el consistori palmesà contactà amb la mallorquina Aina Calvo, exbatllessa socialista de Palma —2008-2011—, actualment directora de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, entitat dependent del Ministeri d’Afers Exteriors, que es mostrà interessada a facilitar el màxim possible els tràmits burocràtics. “D’aquesta manera, el Ministeri, d’acord amb el de Cultura, s’encarregà de solucionar les traves que s’havien produït amb les autoritats cubanes, entre més entrebancs, i a la fi aconseguírem el llum verd per fer realitat el retorn de la cadira de Maceo a Cuba”. El Ministeri “ens demanà que, ja que el president [Pedro Sánchez] tenia previst visitar l’illa caribenya a finals de novembre, si acceptàvem que se l’emportés ell, i no tenguérem inconvenient”. Una delegació illenca, formada per una comissió mixta de l’Ajuntament de Palma i del Parlament balear, es desplaçarà a l’Havana per ser present en la inauguració de l’exposició citada, el pròxim dia 7 de desembre. Serà el moment en què el poble cubà podrà veure un dels grans símbols de la lluita per la independència de Cuba contra Espanya.
Botí de guerra
José Antonio de la Caridad Maceo y Grajales, més conegut com Antonio Maceo, i coetàniament amb el que era el seu nom de guerre, El Titán de Bronce, va nàixer a Santiago de Cuba el 14 de juny de 1845 i morí a conseqüència dels trets espanyols a San Pedro, Punta Brava, el 7 de desembre de 1896, en plena última guerra per la independència de Cuba.
En el moment de la seva mort era el segon cap militar de l’exèrcit alliberador. Es torbà molt a arribar al grau de Major General degut al racisme imperant a l’època. Era mulato. De fet, entre la premsa coetània se solia donar per bo que si Maceo hagués estat blanc en lloc de ser el número dos de l’aixecament militar, per sota de Máximo Gómez, El Generalísimo, hauria estat el número u.
Les forces espanyoles, sota les ordres del Capità General, el mallorquí Valerià Weyler —descendent de prussians per via paterna— sabien bé el valor militar de Maceo. El consideraven no sols un gran estrateg sinó un símbol popular de l’independentisme. Consideraven que, si mataven Maceo, els independentistes caurien en el desànim i seria més fàcil esclafar la rebel·lió.
El general mallorquí arribà a Cuba el febrer de 1896 amb el mandat del president conservador espanyol Antonio Cánovas del Castillod’acabar la rebel·lió que s’havia iniciat el febrer de l’any anterior. Aplicà amb gran duresa la repressió sobre la població civil potencialment aliada dels rebels. A ell és degut el Pla de Reconcentració de la població rural en espais delimitats a posta, per poder-la controlar fàcilment, amb el resultat dramàtic de fam, malalties —per l’amuntegament antihigiènic— i morts, i que han estat considerats els primers “camps de concentració” contemporanis per la historiografia cubana. Weyler, alhora, buscava l’aniquilació dels principals líders rebels. Sobretot de Maceo. Perquè era el gran símbol: alt, ben format, agradós per a les dones, viril, valent —rebé fins a 26 ferides en combat—, victoriós, carismàtic i arriscat, s’havia convertit en el que avui diríem una icona popular de la lluita independentista. Per això la seva mort era un objectiu per a Weyler.
Quan el 7 de desembre de 1896 un destacament d’espanyols es trobà de cop amb un campament insurrecte, i s’iniciaren els trets creuats, no s’imaginaven a qui tenien davant. Com sempre feia, Maceo, en sentir els trets, es posà al capdavant de les seves tropes i així va ser com va rebre el tret fatal. Els seus fidels no s’ho podien creure. Quan es retiraren, davant la major potència de foc enemiga, s’emportaren el cos perquè no fos exhibit com un trofeu de guerra. No feren gaire cas, però, a la cadira que sempre l’acompanyava. Senzilla, esculpida d’un troc de palmera, tenia —i té— incises les seves inicials i l’estrella independentista. En ser conscients, a la fi, de qui havien matat, els soldats espanyols s’endugueren la cadira per lliurar-la als seus comandaments com a prova de la mort del general rebel.
A Espanya es va viure la mort del Titán de Broncecom una gran victòria. A Palma es feren actes públics en suport a l’exèrcit i d’homenatge a Valerià Weyler com si hagués estat ell el botxí de Maceo. Fins i tot s’organitzaren festes populars. Tota la premsa considerà que, després de la desaparició del prestigiós dirigent dels revoltats, la independència havia rebut un cop fatal. Res més lluny del que passà, certament, però en aquell moment així es pensà. Prova fefaent de la importància que s’atorgava a Maceo. Weyler incorporà la cadira com a part del seu particular botí de guerra. L’octubre de 1897 fou destituït per ordre del nou Govern progressista de Madrid presidit per Práxedes Mateo Sagasta, després de l’assassinat de Cánovas. Era un intent, del tot en va, de satisfer les pressions estatunidenques —la premsa del país anomenava el mallorquí “el carnisser de Cuba”— i d’evitar el que al cap i a la fi passà: la invasió de l’illa pels Estats Units.
Poc després de ser rellevat del comandament, Weyler tornà cap a Espanya, amb la cadira de Maceo com a part del seu equipatge. El vell general morí a Madrid el 1930. L’any següent moria el seu fill major, Valerià Weyler Santacana, als 38 anys. Segons conta a aquest setmanari el cronista oficial de Palma, Bartomeu Bestard, el 23 de setembre de 1931 es llegia el testament del fill: atorgava a l’Ajuntament de Palma, segons diu el document, “tots els béns que [l’herència del general] posseeix a Mallorca”, que en realitat era una possessió, Son Roca —a la zona de Son Ferriol, Palma— en què, entre més mobles, es comptava “una cadira del tronc d’una palmera que va pertànyer a Maceo”.
A partir d’aquell moment se li perd la pista. Conta el cronista que “Sense saber quan ni com, uns anys més tard la cadira de Maceo passà a la Prefectura del Moviment [l’autoritat política franquista], al Consolat de la Mar [actual seu del Govern], i no és aventurat pensar que fos traslladada allà perquè passàs a formar part del fons museogràfic que s’hi va instal·lar durant el franquisme [el Museu Marítim]. Ja en la dècada dels anys setanta aquest museu fou desmantellat i la cadira de Maceo va retornar a l’Ajuntament de Palma”. Després de diversos trasllats, als anys vuitanta va ser acollida pel Museu de Mallorca i, finalment, el 1997, va ser instal·lada al Museu Militar de Sant Carles com a part de l’anomenat Llegat Weyler, tot i que la titularitat continuà essent de l’ajuntament.
Durant dues dècades la cadira va romandre en el dit museu pràcticament oblidada de tothom, excepte per alguns comunistes locals que, organitzats en una associació d’amistat amb Cuba, en reclamaren el retorn al país d’origen. Mai no s’acceptà la petició. Tot canvià el 2015 quan la nova majoria de govern municipal progressista es posà al davant del consistori i, en rebre la ja citada carta del Museu de l’Havana, tot d’una posà fil a l’agulla. Cent vint-i-dos anys després de la mort del Titán de Bronce, la seva cadira, expatriada el 1897, torna a Cuba quasi un segle i quart més tard.
És una simple cadira feta d’un tronc de palmera, i a Palma poca gent sabia de la seva existència fins fa poc, i, tanmateix, a Cuba és un dels grans símbols del record i l’estimació per un dels herois de la seva independència, el general Antonio Maceo.