Turisme Cultural

El turisme espiritual

Els monestirs de Sant Cugat del Vallès, de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat representen tres puntals espirituals de les comarques de Barcelona, als quals cal afegir el de l’orde benedictí de Sant Benet de Bages, que ha representat el nucli d’un projecte cultural d’envergadura, Món Sant Benet. Aproximar-se a la ‘Passió’ d’Esparreguera i d’Olesa completa aquest itinerari espiritual.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’incomparable claustre és de pur estil romànic català. La seva construcció, sòbria i austera, exerceix un poder de suggestió contagiosa per la varietat dels capitells, amb repertori d’escenes bíbliques entremig d’altres amb figures de monstres o bé inspirats en la flora i la fauna de la contrada, la verema i les activitats artístiques. Ferran Canyameres parla així del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès en l’obra El Vallès. Vigor i bellesa

“N’han passades centúries i centúries... / I rodejat com sempre de boscúries / En la plana s’aixeca el Sant Llorenç; / De la mansió dels monjos habitada / Sols n’he resta l’Església restaurada / Que en rep dels boscos un perfum d’encens”. Són versos de Joaquim Ventalló, del poema “A Sant Llorenç del Munt”.

Montserrat és el centre de la sensibilitat religiosa d’un país posat en un marc únic, en un marc que no s’assembla a cap altre, singularíssim. És l’opinió de Josep Pla.

Els monestirs de Sant Cugat del Vallès, Sant Llorenç del Munt i Montserrat representen tres puntals espirituals de les comarques de Barcelona, als quals cal afegir el de l’orde benedictí de Sant Benet de Bages, que ha significat el nucli d’un projecte cultural d’envergadura, Món Sant Benet.

El claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, un dels més importants d’Europa, també va seduir Josep Pla: “La meravella de Sant Cugat —escrigué— és el claustre, de dos pisos, amb l’inferior d’una puresa i d’una riquesa que impressionen. De proporcions admirables, el sustenten 144 columnes, amb els seus capitells, d’una gran perfecció ornamental, d’una fantasia desbordant”.

El conjunt monàstic de Sant Cugat, fundat al segle IX, és considerat un dels més grans exponents de l’art medieval de Catalunya. L’incomparable claustre és de pur estil romànic català. La façana està centrada per la gran rosassa que il·lumina la nau central.

Al pati l’escriptor també en va copsar espiritualitat: “El pati, amb llorers, té un perfum físic i espiritual. És un claustre musical, una capsa de música d’or, una joia d’un valor inapreciable”.

L’arquitecte Lluís Domènech i Montaner s’inspira en el claustre de Sant Cugat per descriure l’espiritualitat que emanen els claustres romànics. “El brogit del món —escriu— s’estrella contra la forta muralla que els enclou, i si per cas hi penetra es elevant ses vibracions en l’aire passant-les per sobre la reclosa galeria y deixant-les caure com reflectides y amansides per las serenes regions superiors [... on] l’home pensador devia trobar-hi sempre un medi a propòsit, ple de suau y serena calma, pera esmorteir ses passions y sos dolors, ó animar sos defalliments convidant-lo a consoladora meditació”.

A l’antropòleg i escriptor santcugatenc Rogeli Padró un dels racons que l’entusiasmen del conjunt monumental del monestir és el claustre, i més concretament els capitells.

“Cadascuna de les cent quaranta-quatre columnes —diu Padró— sostenen un llibre obert a la natura, a l’art escultòric i ornamental, a la història i a la religiositat de fa més de deu segles. Originàriament el que més interessava a l’autor d’aquesta magnífica obra no era solament els elements decoratius de l’art romànic o les escenes històriques, sinó també els temes religiosos, això sí, realitzats sempre amb un ritme i una harmonia que volien reflectir la perfecció de l’ordre sobrenatural.” 

El conjunt monàstic, fundat al segle IX, és considerat un dels millors exponents de l’art medieval de Catalunya, i és el símbol de la ciutat. A l’edat mitjana, el monestir de Sant Cugat va arribar a ser el més poderós de tot el Comtat de Barcelona. L’església és un lloc privilegiat per poder apreciar amb tota nitidesa el pas del romànic al gòtic.

 La façana, construïda a la primera meitat del XIV, reflecteix les tres seccions de les tres naus, una mica més alta la central. Està centrada per la gran rosassa que il·lumina la nau central i traçada amb figures que recorden l’aspecte de flors i altres vegetals. Per les seves dimensions, 8,2 m de diàmetre, recorda la de la seu de Tarragona i la de l’església de Santa Maria del Pi, de Barcelona. També mereix una visita el Palau Abacial, el Portal Major —actual Oficina de Turisme—, la Creu del Terme, les restes de la muralla i el Museu del Monestir.

 

Sant Llorenç del Munt

L’església és l’única resta visible de l’antic monestir del monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola, dins d’un parc natural, al terme municipal de Matadepera (Vallès Occidental). Només s’hi pot arribar a peu. És una construcció de planta basilical, amb tres naus i transsepte. Té una cúpula al mig, de planta octogonal. El campanar és molt baix i potser es va deixar a mig fer. El monestir de Sant Llorenç de Munt és una de les peces romàniques més importants de la comarca. De l’antic monestir sols es conserva el temple, el campanar i una galilea adossada a la façana sud. Fou construït amb blocs de pedra de la mateixa muntanya. 

L’església és un edifici d’estil llombard del segle XI, per bé que els primers documents del monestir daten de finals del segle X.

Fou aixecat el 1013 pels comtes de Barcelona, i el 1099 se supedita definitivament al monestir de Sant Cugat. A mitjan segle XIV en comença el declivi, i perd la facultat de tenir abat propi just entrant al segle XVII. El 1804 el monestir s’abandona definitivament. Actualment alberga un restaurant i s’hi pot visitar l’ermita.

Senzilla, sòlida i severa, la fàbrica del temple s’harmonitza perfectament amb els caràcters generals de la muntanya, escrigué l’excursionista Ramon Arabia i Solanas.

Sant Llorenç del Munt. L’església és l’única resta visible de l’antic monestir romànic de Sant Llorenç del Munt, situat al cim de la Mola, dins d’un parc natural. Només s’hi pot arribar a peu. És una construcció de planta basilical, amb tres naus i transsepte. Té una cúpula al mig, de planta octogonal. El campanar és molt baix i potser es va deixar a mig fer.

 

Montserrat

Montserrat és el suport on tot el nostre sentiment reposa, escrigué Josep Maria de Sagarra a l’epopeia en vers que va dedicar-li, El poema de Montserrat. El claustre és potser el lloc ideal per al recolliment i el batec espiritual.

Cal situar-nos al pis inferior, on hi ha un templet amb brollador al centre que evoca els grans claustres monàstics de Catalunya i comunica amb el jardí, galdós de diverses menes d’arbres i plantes entre els quals canten els ocells i fresseja l’aigua, en un ambient calmat que convida a la reflexió i a la pau.

L’accidentat relleu de la muntanya de Montserrat fa que el Santuari presenti una construcció irregular. El seu conjunt arquitectònic i urbanístic està integrat per dos grans grups d’edificis: la basílica, amb les dependències monàstiques, i les construccions destinades als visitants i pelegrins.

L’objectiu principal de la comunitat benedictina de Montserrat és continuar fent de la muntanya, del monestir i del santuari un lloc de trobada i de pregària.

La comunitat actual de Montserrat està formada per una setantena de monjos. Com a tots els monestirs benedictins, els monjos de Montserrat dediquen la seva vida a la pregària, l’acolliment i el treball. En l’àmbit del treball, la gran aportació de la comunitat és una aportació cultural. Parlem d’una editorial, la més antiga dels Països Catalans,  les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, dirigida admirablement pel pare Massot, premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La historiografia catalana, en especial la política i la literària, quedaria molt coixa, molt empobrida, sense l’impressionant catàleg que ha anat construint l’editorial. El rigor dels estudis que el conformen és un model científic a seguir.

La vida en un monestir segueix un ritme determinat, que compagina la pregària i el treball seguint el lema Benedictí, Ora et Labora. A Montserrat, l’aprofitament del temps és vital.

La basílica s’inscriu, arquitectònicament, entre la tradició gòtica i la renaixentista, que es començava a aplicar al segle XVI a Catalunya. Amb la guerra del Francès, l’església quedà malmesa i, fins a les darreries del XIX, no va poder ser refeta.

El claustre, construït a la part interna del monestir i que posa en comunicació diverses dependències, va ser edificat, segons un estil romànic força original per la combinació de pedra, maó i fusta, per Puig i Cadafalch, el 1925. Les seves formes, de notable bellesa, volen reflectir les línies arquitectòniques de l’època primitiva del monestir de Santa Maria. El formen dos pisos d’arcs de maó sostinguts per columnes de pedra; tot al llarg de les parets, hi ha reunit un bon conjunt de peces arqueològiques i lapidàries, importants pel seu valor històric i artístic, que van del segle X al segle XVIII. 

Al llarg de la història, Montserrat ha estat un lloc clau en la vida espiritual catalana. El seu Monestir ha acollit un munt de monjos que feien vida ascètica, però també era un enclavament molt important per a pelegrins de tot Europa que anaven a orar a la Mare de Déu i fer remetre els seus pecats.

Al voltant del monestir hi havia tretze ermites en les quals residien monjos que portaven una vida solitària enmig del paratge natural. Al seu voltant es construïren nous habitacles d’obra que amb el temps i ampliacions successives assoliren, als segles XVII-XVIII, proporcions considerables, fins a donar-los aspecte de petits monestirs, una grandària molt superior a l’estrictament exigida per a la vida eremítica. Tots els santuaris foren destruïts, en una o altra mesura, per l’exèrcit francès el 1812 en la seva incursió per terres montserratines i, malgrat algunes restauracions i intents de nova ocupació, van ser abandonats definitivament a finals del segle XIX.

 

Sant Benet de Bages

Posat en un lloc de molta amenitat, el monestir de Sant Benet de Bages, escrigué Josep Pla, al municipi de sant Fruitós de Bages, ha d’ésser considerat com una de les peces bàsiques de la comarca.

El conjunt és romànic. Però modificat o empeltat amb altres estils. L’època gòtica, el desenvolupament barroc i el modernisme hi han deixat el seu llegat monumental.

Posat en un lloc de molta amenitat, el monestir de Sant Benet de Bages, escrigué Josep Pla, al municipi de sant Fruitós de Bages, ha d’ésser considerat com una de les peces bàsiques de la comarca. El conjunt és romànic. Però modificat o empeltat amb altres estils. L’època gòtica, el desenvolupament barroc i  el modernisme hi han deixat el seu llegat monumental. Ha sofert molt la devastació de les inclemències del temps i de les vel·leïtats humanes, fins que, convertir en Món Sant Benet, és ara un museu excel·lent i modèlic.

Ha sofert molt la devastació de les inclemències del temps i de les vel·leïtats humanes, escriu Pla. Fou una abadia benedictina. El foc que suportà al segle XVII i la devastació del 1835 el deixaren molt estropellat. A l’últim saqueig es perderen molts incunables.

L’església, de dimensions reduïdes, és d’arc de volta de canó; el cimbori té dos pisos i el campanar és quadrat. Els claustres, una mica ombradissos, són mantinguts per dobles columnes que formen seixanta-quatre capitells exornats amb escenes bíbliques, històriques o simplement al·legòriques i decoratives. Aquesta peça ha pogut conservar la seva dignitat gràcies a l’interès del qui en fou el propietari, l’il·lustre pintor Ramon Casas, conclou Pla.

Magí Morera i Galícia, gran traductor i gran poeta, va saber descriure l’efecte que la nit —real i metafòrica— feia sobre el monestir i el claustre, que era el que es conservava més bé: que era el que es conservava més bé, podem descobrir al portal Endrets: “La nit que va caient / cobreix pietosament / l’antic cenobi en runes. / Sos murs s’han esberlat..., / tot cau que fa feredat..., / tot just s’aguanta el claustre. / Als daus dels capitells, / hi parlen els cisells / d’un art de fa deu segles. / I baix i acanonat, / el claustre despullat / té pesantors de tomba”. Tot i que feia feredat, i l’estat precari de determinades dependències importants, com l’església, Sant Benet era un d’aquells monestirs que sempre teniu ganes de tornar a visitar, deia un historiador evocat a la Gran geografia comarcal de Catalunya.

Capitell de Sant Benet del Bages. Els claustres de Sant Benet de Bages són mantinguts per dobles columnes que formen seixanta-quatre capitells exornats amb escenes bíbliques, històriques o simplement al·legòriques i decoratives. Aquesta peça ha pogut conservar la seva dignitat gràcies a l’interès del qui en fou el propietari, l’il·lustre pintor Ramon Casas, anotà Josep Pla.

 

Món Sant Benet

Ara, però, és una altra cosa. Ara el conjunt s’ha convertit en un centre cultural, turístic i gastronòmic, anomenat Món Sant Benet. Inaugurat el novembre de 2007, és propietat de la Fundació Catalunya-La Pedrera. Innovadores visites guiades al monestir, una oferta gastronòmica variada i d’alta qualitat, visites i activitats a la Fundació Alícia (Alimentació i Ciència): Món Sant Benet fusiona l’art medieval, la natura i la gastronomia per crear una proposta diferent. 

Entre diverses activitats, hi destaca la visita titulada “Un dia a la vida de Ramon Casas”, a les estances modernistes del sobreclaustre on es recrea la vida de la família Casas a dins del monestir.

Gairebé tot el monestir —església, claustre i espais annexos, sobreclaustre, celler...— és ara un espai museïtzat que permet fer un recorregut històric i emocional pels espais més representatius del monestir, que donen a conèixer, en conjunt, l’evolució social de Catalunya al llarg de mil anys d’història.

La museografia de Món Sant Benet inclou els itineraris medieval i modernista i s’ha concebut a partir d’un muntatge multisensorial, que provoca un efecte vivencial.

 

El teatre de la Passió

Tradicionalment, els efectes vivencials i vocacionals els provocaven d’una manera determinant les Passions d’Esparreguera i d’Olesa, representacions teatrals de la vida, mort i resurrecció de Jesucrist, de primer no prou ben vistes per l’Església —com els Pastorets— perquè trencaven el monopoli que la jerarquia tenia sobre la reconstrucció del passat evangèlic. Però, evidentment controlades, han fet una funció positiva per a la consolidació de l’imaginari cristià entre el poble.

Les representacions constitueixen una ferma aportació folklòrica tradicional, per bé que l’espectacle ha estat modernitzat, i els textos actualitzats i reescrits.

Les representacions, en les quals intervenen actors no professionals, han estat d’una gran fecunditat pel que fa al desvetllament de vocacions escèniques, com va ser, a Esparreguera, la de l’actriu Anna Lizaran, i, a Olesa, la del grup teatral d’Els Comediants, recorden els historiadors de la Gran geografia comarcal de Catalunya.

Les d’Esparreguera i d’Olesa tenen ara un caire espectacular, i així, al valor religiós, se li han afegit l’artístic i el teatral, l’escenogràfic.

Avui, quan s’assisteix a una representació de La Passió, considera encertadament la Viquipèdia, no només s’hi va a veure un espectacle sumptuós, generós i d’impacte visual, sinó que es crea un emotiu ambient pel sentit dramàtic de l’acció.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.